Errare humanum est *

Ho puc dir en llatí o clar i català, més alt o més baix, engolant la veu o xiuxiuejant, però el fet és el mateix: he relliscat. La campanya publicitària que ens commina a mirar la carretera i deixar-nos estar d'anuncis que jo atribuïa a Pere Navarro en el darrer post (i a l'article publicat al diari El Punt el dijous dia 17) no és de la Direcció General de Trànsit de l'Estat, és de la Generalitat. La patinada no invalida el tenor general del text, que, d'altra banda, està escrit amb més carinyo que acritud.

Reconeguem, doncs, l'error. Acceptar-lo no l'esmenarà però és més honorable que mirar cap a l'altra banda: com ja sabien els llatins, errar és d'humans, però perseverar en l'error es diabòlic.

*Nota per a interessats en arqueologia de la llengua: Errare humanum est, perseverare autem diabolicum.

Ser de la broma

És fàcil que el lector el recordi: Pere Navarro va ser el darrer governador civil de Girona i ja aleshores era un senyor simpàtic, amb gust per la conversa i el contacte amb la gent; allò que se’n diu un home campetxano. Tant li feia explicar les quotes lleteres europees que van portar els ramaders tan de corcoll fa dues dècades com presidir la festivitat de la patrona de la Guàrdia Civil (parlem de l’època que els Mossos d’Esquadra es limitaven a decorar actes protocol·laris) o pujar a un helicòpter si queia una gran nevada, com les de 1986 i 1987.

Ho il·lustrarem. Vençut l'off the record es deu poder dir que d'aquestes nevades n'explicava anècdotes suculentes, com la comparació de l'estat dels residents de les masies que quedaven aïllades entre els de "tota la vida" i els "neorurals". Mentre els primers estaven abastits amb totes les garanties, els altres eren els principal beneficiaris de l'ajut extern. "Els pagesos de sempre tenien el rebost ple, amb fuets per passar tot un hivern. Els neorurals només tenien marihuana", deia. Participava amb entusiasme a la trobada anual amb Cisco del Carol, l'eugasser que tenia cura dels mulats dels ramaders d'Espinavell que pasturaven durant l'estiu pels cims de Rojà, al Vallespir. Se sentia còmode en les penúltimes copes dels periodistes, de matinada, per exemple al Nummulit, després d'algun sopar més o menys institucional. Pere Navarro, el màxim responsable dels cossos policials a Girona, estava berenant amb un alcalde de l'època del qual no cal recordar-ne el nom just hores abans que fos detingut per un assumpte lleig que va portar un enrenou considerable. Una vegada va escriure una carta al director d’El Punt per dir-li que no volia parlar amb cap periodista que no fos ell perquè no estava d’acord amb la publicació d’una notícia. Si deu anys d’exercici d’un càrrec sempre donen per haver de capejar tempestes importants i protagonitzar anècdotes notables, el període gironí de Pere Navarro va ser fructífer.

Amb aquests coneixements previs, el ciutadà gironí hauria de ser el més preparat de tots per comprendre que la Direcció General de Trànsit instal·li anuncis arran de carretera per dir-nos que no els mirem, que podríem tenir un accident (aquests anuncis deuen distreure menys que els altres), o que s’impliqui en un acte tan surreal com la presentació d’un casc budista per a motoristes. Es veu que els símbols que porten aquests cascos transmeten pau als conductors, que lògicament circulen amb més seny. ¿No és ben lògic tot plegat?

Una història nova

Fa temps que se sent a dir que els joves d’avui constitueixen la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. En tenim indicis seriosos: el preu dels pisos, que ni baixant tenen res a veure amb el seu valor; el retrocés relatiu dels sous que creixen per sota del cost de la vida; les dificultats dels mileuristes per pujar de categoria; i, per acabar-ho d'adobar, ara arriba la crisi. Els savis optimistes diuen que no passa res i els savis pessimistes diuen que la crisi no es resoldrà sense canvis de veritat. "Estructurals", en diuen. Per això ens preguntem on anirem a parar, i ens temem que la cosa no aguanti, i ja ens sembla que ens trobem en allò que en diuen una cruïlla històrica. Però no em negaran que també té un no sé què de vist. Fa vint anys, els que ara tenim el privilegi de constituir l’última generació pròspera abans de la davallada que s’anuncia estàvem convençuts que contribuiríem a engruixir la primera generació que havia de llepar. La frase, per tant, no és nova, i als Estats Units ja la van començar a utilitzar als anys 50. No érem mileuristes, nosaltres, és clar: aleshores els sous anaven en pessetes, en negre, i no arribaven mai a cent mil. Però en general hem tingut sort i hem viatjat al Carib (o algun racó de món que abans havia estat llunyà i ara està infestat de bermudes occidentals), conduïm un quatre per quatre, paguem hipoteques de durada impossible, i tenim PC, CD, TV en TDT, DVD i PDA (o black berry, o tindrem I-phone). Que quedi clar que no vull dir que ara estiguem millor o pitjor; vull dir que sempre hem estat igual. Entenguem-nos: avança la tecnologia i la medicina, ha guanyat el confort, la comoditat; ja no ens mata la pesta bubònica ni se'ns mengen les puces que la transmetien, però ens matem a la carretera, ens tortura la buidor del ric (el mal que el pobre, ocupat a sobreviure, no es pot permetre) i esmorzem amb ansiolítics; vivim millor però tenim por; intuïm que la justícia és un ideal, i no sabem com petarà tot plegat. En realitat, hem arribat al convenciment que tenim drets que cap altra generació no ha tingut. El problema, doncs, és la síndrome Walt Disney. A quin món ens pensem que vivim? Si més no, els nostres pares, els nostres avis sabien que no avança, que només gira.

D'equivocar-se així *

D'un temps ençà m'ha donat pels dietaris. Permeten administrar la lectura al gust del consumidor: no hi ha cap trama que t'estiri o t'enfarfegui, pots anar endavant i enrere sense demanar permís, te'ls pots empassar de cop, els pots xuclar de mica en mica o te'ls pots prendre a píndoles, i n'hi ha que no s'esgoten mai, com les Prosas apátridas i La tentación del fracaso de Julio Ramón Ribeyro o L'ofici de viure de Cesare Pavese. En Felip Ortega (La Llibreteria) em recomana els dietaris de Guillem Simó (Palma, 1945-2004). No el conec de res, però faig cas de la recomanació. Un bon consigliere, en Felip: va ser ell qui em va fer llegir Francesc Serés. L'edició dels dietaris, titulats En aquesta part del món, no és cap meravella, però el text fa oblidar les misèries tipogràfiques. Transcric:

Una llista d'errors: No poder passar-se de cap demanda dels sentits, o ajornar les demandes dels sentits. Patir, o alegrar-se. Deixar passar les oportunitats de fruir com si aquestes s'haguessin de repetir en el futur (és a dir, creure's immortal), o dilapidar-se obsessivament en el present. Ésser pacífic, o ésser violent. No fer res, o fer massa coses. Aspirar a l'equilibri, o optar per la disgregació.

La saviesa és avenir-se a suportar estoicament l'error inherent a qualsevol actitud que es prengui. La natura vol que l'exercici de la saviesa no tengui fi, ja que ha disposat que la perfecció ha de ser sempre un aspecte de la imperfecció

Quina ràbia no haver-ho sabut escriure! Estem condemnats a escollir, a renunciar, a seguir aquest camí i no un altre, a equivocar-nos sempre. García Márquez ho fa dir molt bé a un personatge -una àvia- de la novel·la El amor en los tiempos del cólera. L'àvia en qüestió, conscient que qualsevol decisió és sempre un error, aconsella la seva néta que fugi amb l'home que estima: "Te'n penediràs tota la vida -li diu-, però si no te'n vas, també te'n penediràs. "


(*) El títol d'aquest post és un expoli a Enric Casasses. Que consti, doncs.

El soroll i la fúria

I, és clar, què volen que els digui, jo? Els puc parlar del manifest dels intel·lectuals que pateixen pel futur de la llengua castellana, tan compromès, tan incert. O de com la Universitat Autònoma considera que la llengua catalana és un obstacle per atraure professors de qualitat. Els puc parlar de com Catalunya Ràdio considera tan necessari i urgent renovar el programa líder d’audiència que prescindirà dels serveis de qui l’ha mantingut en aquesta posició durant catorze anys. O dels èxits currriculars d’Alícia Sánchez Camacho: si ara serà la nova cap de la franquícia catalana del PP, l’any 2004 ja havia canviat el Parlament pel Congrés als cap de pocs mesos d’haver estat elegida (¿què importa que les legislatures durin quatre anys?), i l’abril passat l’havien designat senadora autonòmica (¿premi per l’èxit electoral?) en substitució de Daniel Sirera que volia dedicar-se al partit (ara ja no li caldrà). També els podria parlar de com el Govern ha decidit duplicar les indemnitzacions dels alts càrrecs d’empreses públiques en cas de rescissió del contracte després d’anys de crítiques al blindatges dels alts càrrecs contractats per governs anteriors. Els podria parlar de tot això, però ¿què els podria dir que no fos una evidència? Que la vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria però sense sentit, ja ho va dir un tal Macbeth fa cinc-cents anys. Comprenguin que, després d’una veritat tan elemental i tan pulcrament expressada, l’única actitud honorable és el silenci.