Palau i Fabre: Cant espiritual

Si us en veneu un d'igual, escriviu-me

No és davant de la porta de casa, però no em faria res que ho fos. Hi ha molts tipus de bellesa. Hi ha qui tendeix a l'ostentació, que pot ser atractiva, però poc elegant; hi ha qui tendeix a la funcionalitat o a la discreció (com l'escola Braun: la bellesa és útil o la utilitat és bella, que no ho sé); hi ha la bellesa de qui va ser atractiu algun dia, i també hi ha la bellesa imprecisa dels Saab d'abans. Tot un misteri estètic perquè eren més bonics quan eren més lletjos. Què tenen? No ho sé. Potser un aire antiquadament sofisticat i un disseny original a força de prioritzar la funcionalitat i la tècnica. Move your mind.

L'art de la cita

L’art de la cita té una antiquíssima i sòlida tradició que no neix de l’atzar. Una cita ben escollida, que conjugui adequadament raó i estètica, dóna força a l’argument i el fa brillar. Ara, aquesta llarga tradició que avala els excel·lents resultats de la cita intel·ligent no treu que també té un enorme grau de risc i que sovint es practica a la babalà. Només cal veure la quantitat exagerada de cites directes o de paràfrasis que es fan de Josep Pla, per posar un exemple nostrat. El citador elegant s’ha de prohibir Pla, per sobreexplotat, igual que s’ha de prohibir Mark Twain, Chesterton, Bernard Shaw, i sobretot, sobretot, Oscar Wilde. Entre la cita adotzenada i l’originalitat extravagant, entre el populisme i la pedanteria, s’ha d’escollir un camí equilibrat, que requereix perícia i capacitat de connexió amb el públic receptor. Això és com les acotacions: si expliquem a un auditori presumiblement culte que Albert Einstein era un científic d’origen alemany que va revolucionar la física a principis del segle XX amb la teoria de la relativitat, l’insultem (el públic, no Einstein); però no podem donar per suposat que tothom sap de què parlem quan parlem del cercle hermenèutic, sobretot si ens adrecem a alumnes de secundària.

No fa massa temps (un any?), un jutge barceloní va citar Walt Disney per sentenciar que els propietaris d'un Yorkshire degollat per un pastor alemany havien de ser indemnitzats per danys morals. “Ja ho deia Walt Disney, al principi de La dama i el vagabund, que si hi ha una cosa que ningú no pot comprar amb diners és el moviment de la cua d'un gos”, afirmava en la sentència. ¿Quina mena de dubte hi ha sobre la pertinència de la cita? ¿No és un autor de referència, Walt Disney? ¿No el coneix tothom perquè és prou actual? ¿No és alhora un clàssic modern? ¿No és un punt d’intersecció en l’imaginari dels més grans i dels més petits? Aquest és el camí, doncs.
Ara bé, compte amb l’error invers. Com ja s’ha dit, tot és qüestió d’equilibri, i només hi ha una cosa pitjor que una cita vàcua o que una cita extravagant: una originalitat vàcua. Davant d’aquest gravíssim perill, la modèstia (és a dir, la cita intel·ligent però esbravada per l’ús) és preferible a l’originalitat estèril. És el cas de l’alpinista britànic que, el 22 de maig de 2007, va fer la primera trucada per telèfon mòbil des del cim de l’Everest. Batia un rècord. Era una petita frase per a l’home, però un gran discurs per a la humanitat. Llàstima que no tenia cap cita memorable al cap i va dir: “Fa fred, és fantàstic, estic envoltat per tota la serralada de l'Himàlaia”.

El suplantador

No, el paio que em mira cada matí des del fons del mirall no sóc jo. Ni aquest de les fotografies que gesticula i fa ganyotes i sempre mira cap a la banda que no toca, o queda capjup, o amb els ulls clucs, o somriu desmesuradament mentre gira els braços com un molí quixotesc. El gironauta va fotografiar aquest suplantador que camina amb un cos que no és el meu el dia 7 de juny entre dotze i una del migdia a la Rambla. És fàcil de veure'l, l'engany: jo sóc més jove, les galtes no em pengen, ni tinc aquest arrugues d'expressió que li solquen aquests llavis superlatius, com el nas aquell. Això sí, du la meva roba, i les meves ulleres, i passeja impunement amb la meva dona. No només em suplanta; també em plagia: va llegir textos meus. ¿O no sóc jo, tampoc, qui els escriu?

Vinyoli a mà

Molt pobles tenen un escriptor resident, o estiuejant, o que, per aquells capricis de l’atzar, hi va néixer sense arrelar-hi perquè al cap de quatre dies la vida se’l va endur cap alguna altra banda. Tenir un escriptor o un artista per lluir, sempre ajuda; per això, Santa Coloma de Farners va reivindicar durant molts anys una part dels beneficis de la figura de Salvador Espriu i li va publicar llibres de records geogràfics que gairebé no existien (Aproximació a Santa Coloma de Farners i els seus entorns, o alguna cosa així, un de tants llibres que he aconseguit perdre a la meva vida), i també es van instaurar premis literaris que duien el seu nom. Era un error comès de bona fe perquè Espriu en aquell moment era una figura enorme –i continua sent una figura enorme, és clar- però no era de Santa Coloma, només hi havia nascut. En canvi ningú –o ben poca gent- pensava en Joan Vinyoli, ni el país en general ni Santa Coloma en particular. I Santa Coloma sí que forma part del paisatge de Vinyoli, com Pals o Begur o altres indrets. I també està entre els més grans, però ens ha costat d'entendre-ho. Afortunadament, el poeta ara és notícia sovint. Fa set anys arribava l’edició de la poesia completa en un volum valuós però inevitablement car. El 2004, Santa Coloma li dedicava un simposi internacional els continguts del qual es van recollir fa dos anys en llibre. I ara, gairebé coincidint amb la inauguració, aquesta setmana passada, de la nova biblioteca municipal colomenca que du el seu nom des del 2002, la Poesia Completa es pot comprar en format butxaca al preu d’un menú de feiner amb beguda, cafè i cremor d'estómac inclosos. Dit en paraules vinyolianes, les avingudes de novembre que el poeta va haver de travessar són ara un juny fèrtil, afirmatiu. I dit en vulgar, es va fent justícia.

Un record per a Miquel Diumé

No ho he dit abans, però tinc la sospito que torno a la bitàcola perquè en Miquel Diumé, traspassat dimarts passat, dia 27 de maig, era blocaire i fa dos dies que entro i surto del seu bloc com si això l'hagués de tornar al món. Però no. La realitat és que l'acabem d'acomiadar en una cerimònia senzilla i molt emotiva en una tanatori que no ha pogut acollir tots els amics que en Miquel es va guanyar a la vida. Les intervencions de l'alcalde Nadal (sempre en direm l'alcalde, no, Miquel?), i en Vador Garcia eren agulles finíssimes que ens nedaven per les venes. Veure el dolor de la família i dels amics més íntims fa que ara mateix estigui emprenyat amb l'univers sencer, tingui o no tingui artífex; i si el té, m'agradaria dir-n'hi quatre de fresques per barroer i per injust.

Per recordar-lo, alguns companys han publicat textos com ara en Vador Garcia-Arbós al diari El Punt; en Narcís Genís, també a El Punt i al seu bloc; i també va sortir informació al Diari de Girona. Un servidor també va voler fer-hi una aportació, perquè a en Miquel li dec molt bones estones i favors impagables. El final de l'article fa referència a aquesta fotografia, que li agrada especialment.

Torno al ciberespai

Fa un any -un any més aviat llarg- vaig començar aquest blog amb un esperit més tastaolletes i experimental que no pas convicció. El vaig abandonar. De fet, ell em va abandonar a mi, suposo, però ara hi torno sense esmena, que deia en Ferrater. No sé si duraré cinc minuts o la vida sencera. A veure si amb el temps col·loco els enllaços pertinents als meus articles i vaig mantenint aquest espai amb una certa dignitat temporal i literària.