Formes i formalismes

Abans, quan es volia remarcar les virtuds d'algú es deia: “és un home formal”, i allò era una distinció cum laude. Ara, un tràmit insignificant és un formalisme, i per subratllar dèficits democràtics parlem de “democràcia formal”. La forma és buida, i en aquest camí hi hem perdut -per posar alguns exemple paradigmàtics- el vós, el vostè, la cessió de la preferència de pas i dels seients, o la idea del vestit com a expressió de respecte als altres per convertir-los en afirmació de la nostra personalitat (sempre tan original i distintiva, òbviament). El problema és haver oblidat que les formes són un mecanisme per evitar que encara augmenti més el nombre excessiu de desgràcies que ja patim. L'home és un animal poc sociable, envejós, i que es dedica a torturar el seus congèneres i les altres espècies sempre que pot (si no els liquida directament). Fixin-se: si els conductors, enlloc de seguir el codi de circulació, observessin les antigues normes d'urbanitat, ningú no se saltaria un stop per passar primer, ni atropellaria una velleta, perquè li hauria cedit graciosament el pas. Arribats aquí, el lector pensarà que un servidor és un sòmines que voldria substituir el codi a cop d'educació. No, no, és només un exemple per advertir del perill de traslladar la llei de la carretera (o de la jungla) als pocs reductes que ens queden de civilitat. Vistes algunes cues del supermercat, com s'asseu la gent als autobusos, o com escupim al mig del carrer, aviat, per pujar a l'ascensor de casa també necessitarem semàfors.

El preu de la felicitat

Que l’home és un animal intrínsecament estúpid és una sospita antiga i força fonamentada, però ara en tenim la comprovació científica. Un estudi de l’Institut de la Tecnologia de Califòrnia ha demostrat que les coses cares ens satisfan més que les barates. L’experiment consistia a fer tastar diversos vins a les persones que hi col·laboraven i, curiosament, entre dos vins exactament iguals preferien el que creien més car. Aquest treball ha permès descobrir l’àrea del cervell que enganya els sentits i ens fa atribuir qualitats superiors a allò que ens ha costat més diners: el còrtex orbitofrontal medial. Els escàners cerebrals van confirmar que els centres de plaer s’activen molt més amb la cata del vi de preu falsament més elevat. Així, la satisfacció de l’animal tradicionalment considerat racional depèn de condicions subjectives, cosa que explica el triomf abassegador de productes de qualitat ínfima i exculpa l’home de molts errors, com la fatxenderia suïcida d’endeutar-se fins a les celles per canviar de cotxe o fer les vacances més exòtiques. Ens hi porta la nostra condició biològica i la culpa és tota del còrtex orbitofrontal, que té un funcionament contrari a la lògica. De fet, Mark Twain ja sabia que no es podia esperar gaire d’un animal que menja sense gana, beu sense set i parla sense tenir res a dir, però els gironins estem d’enhorabona. Si més no, els resultats de la inflació ens converteixen en els ciutadans més feliços del país.

Adolescents i jubilables

En un futur molt pròxim la vida adulta d’una persona serà d’una brevetat depriment. En primer terme, perquè la joventut s’allarga cada dia més i el món s’omple d’adolescents que superen els quaranta anys. Si a finals dels 60 dos terços dels articles de moda els adquirien joves d’entre 16 i 19 anys, aquest principi de segle és ple de gent que combat les arrugues amb tota mena de recursos: de la roba a la cirurgia. En segon terme, la vellesa s’avança i a cap edat som jubilables. Ara mateix, treballa menys de la meitat de les persones que tenen entre 55 i 64 anys. Això només és la confirmació numèrica de l’evidència: quan tothom (o gairebé) té un sogre prejubilat vol dir que les empreses redueixen costos salarials amb prejubilacions que són, en realitat, acomiadaments, però més barats, perquè també hi col·labora l’Administració. En la societat de les paradoxes no ens hauria d’estranyar que ens preocupi fins quan duraran les pensions (ai de nosaltres, que no veurem ni un duro) mentre augmentem el nombre de pensionistes desaforadament i abans d’hora. Apart de queixar-nos de la calor mentre ventem el foc, estem creant dues noves classes socials: la dels prejubilats d’or amb temps, salut i calés i la dels prejubilats forçosos, deprimits, pobres i emprenyats. Entre l’adolescència mal curada i la jubilació prematura, modestament, només hi veig una solució: que ens jubilin dels trenta als seixanta. I a mi, que em tornin els catorze anys que em deuen.

Nosaltres, pecadors

Des que el món és món, els governs i els ciutadans han tendit a llançar-se els plats pel cap i atribuir-se la culpa de tot amb una reciprocitat aritmètica. Els ciutadans sempre han desitjat tenir un govern que empipi poc (és a dir: que no demani diners) i que ho solucioni tot. Alhora, els governs, que la majoria de les vegades no saben què fer, tendeixen a responsabilitzar els ciutadans. Per això el català era cosa de tots (i així anem), i Hisenda també vàrem ser tots, i fins i tot el capità Enciam ens deia que els petits canvis són poderosos. Ara mateix, l’escalfament del planeta, l’explotació infantil i la misèria africana són culpa de les persones corrents, com vostè que llegeix i com jo que escric. Som culpables –i ens ho diuen i repeteixen cada dia, cada cinc minuts- perquè tenim actituds insostenibles i poc solidàries, amb tanta compra envasada i tanta vamba de fabricació asiàtica i tan poca cooperació amb les oenagés. Per això en lloc de deixar de fabricar bosses de plàstic o de limitar-ne la distribució, es proposa que els ciutadans les paguin. I per això, mentre habilitem espais per separar les deixalles (aquí el paper, allà el plàstic, més enllà els residus orgànics) en pisos de setanta metres quadrats, hi ha contenidors públics que són mera aparença i aboquen en un mateix lloc les deixalles que el ciutadà ha llençat per separat. I les empreses, el capital, la política i tot allò que abans se’n deia el sistema es veu que va com va i que millor no tocar-ho, perquè la culpa és nostra, pecadors, que som uns pecadors.

Les ales d'Ícar

És lògic que, després de la catàtrofe de Barajas, el cel ens sembli insegur: els accidents aeris són colpidors tant per la seva brutalitat com per la seva raresa. Per això la sospita d’una anomalia, per lleu que sigui, fa cancel·lar vols que fa uns dies no s’haurien cancel·lat i aquestes anomalies troben espai entre les notícies del dia. Per això també, l’ombra de la desgràcia de Madrid ha multiplicat l’ensurt dels passatgers del vol de Bristol que havia d’aterrar a Girona aquest dilluns. No ens angoixen els problemes, ens angoixa la percepció que tenim dels problemes. És inútil esgrimir estadístiques sobre seguretat que haurien de resultar incontestables però que no ens treuen la por, que sempre té algun element d’irracional. Al cap de l’any, en tot el món, hi ha un centenar d’accidents aeris amb menys d’un miler de víctimes mortals. La xifra de víctimes dels accidents de trànsit que passen en un any només a Espanya multipliquen per quatre o per cinc la xifra mundial de morts en accidents d’aviació. En canvi, pugem al cotxe amb absoluta naturalitat, i recuperem la capacitat perduda de resar dalt d’un avió. Diuen que caldria volar durant 67 anys sense interrupció per ser, almenys estadísticament, un candidat segur a tenir un accident, però que no t’ho expliquin quan no toques de peus a terra, això. Per això és humanament i emocionalment comprensible (res a veure amb la racionalitat) que, després d'un ensurt com el que van tenir els nois de Santa Coloma que tornaven de Bristol, un decideixi tornar a casa en autobús. És comprensible malgrat que, en realitat, està augmentant les possibilitat de tenir un accident i no pas reduint-les. Després de tot, al cel, res depèn de nosaltres. A terra, al volant del nostre cotxe, a la feina, a casa, estem convençuts de controlar la nostra vida. Fins que la vida ens desmenteix, és clar.

Una eina útil (encara)

Les llengües floten sobre corrents econòmics que acaben decidint-ne la sort. L’expressió és del lingüista Juan Ramon Lodares (1959-2005), que va ser un dels grans ideòlegs del nou espanyolisme lingüístic. Contra la tesi romàntica de George Steiner (quan mor un idioma mor una forma única d’entendre el món), Lodares advertia del cost del plurilingüisme (l’expansió d’una llengua és una qüestió econòmica i aquí només compten les grans potència, com l’anglès o el castellà). Steiner deu tenir raó, però no nega el diagnòstic de Lodares, que continua sent una realitat; antipàtica, si es vol, però realitat. La idea de reindibilitat és molt present en la tria idomàtica. En un estudi de la Universitat de Lleida, els adolescents immigrats refractaris a l’ús del català argumenten que és una llengua poc utilitzada. Tenen la impressió que no els és útil i aquest és un tòpic contra el qual potser caldria incidir, i incidir-hi ara qu eencara hi som a temps. Avui la llengua catalana no és necessària per viure a Catalunya, certament, però encara és un valor afegit. En el mercat laboral, el coneixement del català encara és un actiu, especialment per accedir a llocs de treball de qualitat. saber català, per tant, encara val diners, és una eina de progrés social i econòmic. L’estudi, en canvi, fa notar que els nois que se senten menys valorats i menys integrats desenvolupen actituds més negatives cap al català i a l’imaginari simbòlic del país. És una batalla, doncs, que no es guanyarà només en el terreny de les idees, dels drets i de la política. El progrés social és encara avui un argument esgrimible per a l’aprenentatge de la llengua catalana. Per quant de temps, això ja fa més de mal dir.

El valor de dir preus (o prou)

Comencem pel principi: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat. Si a aquesta precisió hi afegim que l’aeroport de Girona es va passar anys i panys en coma, és comprensible que avui tothom estigui prou satisfet amb aquest amic aeri: tant el sector turístic (ens hem de guanyar la vida), com els ciutadans rasos (tenim Estocolm a cinc minuts), com les institucions (una contribució a la felicitat col·lectiva de 14 milions en tres anualitats). Es pot discutir si l’aportació pública és oportuna i si la riquesa que genera la justifica, però posem-hi que sí, que no se subvencionen pas les nostres escapades europees (aquesta seria una conseqüència indirecta), sinó que s'estimula l'augment de visitants més enllà dels comiats de solter que venen del nord. Es pot discutir també si el servei de la companyia és millor o pitjor (que es discuteix, només cal parar l’orella), però se suposa que no agafem Ryanair perquè ens ogfereixi vols de luxe asiàtic sinó perquè són barats i els tenim al costat de casa. A més, ja hauríem de saber que mai ningú no va donar duros a quatre pessetres i que mai ningú no donarà euros a vuitanta cèntims. Acceptem, doncs, que els bons preus s’aconsegueixen gràcies a això que en diuen l’optimització de recursos (tècnics, però també humans) i la diversificació de les fonts d’ingressos. Posem-hi que tant de vol és sostenible, i posem-hi, finalment, que és lògic que els bitllets s’apugin amb el combustible o que Ryanair s’adapti als vents de la crisi. Si dos no s’enganyen no hi ha desenganys. Per això un servidor estaria disposat a fer un esforç de comprensió, però que no em diguin més que els dos passatges que acabo de comprar valen un cèntim quan, un cop sumades les taxes, els equipatges, la facturació a l’aeroport, l’assegurança, i el bon dia de les hostesses (o hostessos) el banc em carrega 185 euros. Si em diuen la veritat d’entrada volaré igual. Ho juro.