Veure i comprendre (o Go west, young man)

Diu Ignacio Ramonet que veure no és garantia de comprendre, però els mitjans no deixen de tenir corresponsals i enviats especials. Moltes vegades aquests enviats treballen des de la perifèria de la zona on es produeixen les notícies (recordem els periodistes que cobrien la guerra del Golf des de Jordània: a Bagdad només hi havia la CNN). Sabem bé que, molt sovint, aquests periodistes, amb un equip limitat, amb una capacitat de moviment i d'acció reduïda, i possiblement amb un coneixement escàs del terreny i de la gent, tenen menys informació i menys actualitzada que les redaccions, que disposen de totes les connexions que les noves tecnologies permeten en una aldea definitivament global. Imaginem que un cap de redacció contacta amb el seu corresponsal, li facilita informació, pacta amb ell els continguts de la crònica i el corresponsal es converteix en un element que transmet sensació de realisme i valor afegit a una notícia que s'ha construït des d'una redacció. No seria ni la primera ni l'última vegada que passés. Des d'aquest punt de vista sorprèn el desplegament de mitjans per cobrir les eleccions americanes. És clar que eren un esdeveniment històric, però és que tothom és allà: periodistes de prestigi, periodistes de trinxera, dirigents polítics, aprenents i semipensionistes. Calia? La resposta -si la resposta ha de tenir a veure amb la qualitat i la immediatesa de la informació- és clarament que no, no calia. Això vol dir que s'ha de renunciar al periodisme sobre el terreny? Tampoc. Però el periodisme sobre el terreny tampoc no té res a veure amb la voluntat de mostrar un gran desplegament tècnic i humà. Moltes de les emissions en directe responien a l'esperit de la desfilada militar: "mireu quina potència, nois. Som els millors". En un món que confon informació i espectacle, en un món on els mitjans escrits seriosos es contaminen de les servituds dels mitjans audiovisuals, el decorat és tan important com el missatge. I molts dels periodistes que han viatjat als Estats Units ho han fet perquè feia fi. Nois, tots cap a l'Oest!

Tots Sants a casa (un altre any)

Ara seré imperdonablement impúdic, però va com va. Tal dia com avui fa vuit anys enterràvem el pare. Vuit anys! Va ser el 2000, abans de l'euro i, si volem afinar, abans que s'acabés el seu segle, el de les dues guerres mundials i la de casa, la seva. Doncs, l'home va tenir l'acudit de morir-se per Tots Sants, tal com s'ha de fer a Girona. El dia de Difunts, que aquell any era dijous, va ser per a la vetlla, i l'endemà, divendres, per al funeral. El dissabte vam descansar. El diumenge es va morir la mare. Ja havia fet endreça de papers i ja havia encomanat tot el que havia d'encomanar, per tant es va morir tranquil·la, i no és ni humor negre ni cap sarcasme, de veritat. Amb el temps, un fa les paus fins i tot amb la mort, i si bé el dolor sempre és inevitable, hi ha finals més nobles que altres, i aquest va ser-ho molt, de noble. Home, tots ens posaríem d'acord en alternatives més agradables: hi ha la immortalitat, per exemple, però fins al moment aquesta opció no compta, per tant millor afrontar-ho amb dignitat i amb estil, com van fer ells. Es veu que els pares no deixen d'exercir mai i fins i tot a l'hora de morir em van donar una lliçó de modos. Ha costat, però el record ja no és dolorós. Parlo sovint dels pares i amb els pares. M'agrada fer-ho.

Una casassada (de Coltells)

Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui

Enric Casasses a Coltells (Llibres del segle, 1998)

Que no pari la música

El fil musical, com el lector ja haurà descobert fa temps, consisteix a posar una musiqueta que sense emocionar ningú tampoc no molesti massa i així protegir-nos del silenci i del nostre pensament. És una estatrègia de salut pública, contra l’horror al buit i per evitar els riscos de la reflexió (la selecció de revistes de les sales d’espera dels metges segueix els mateixos criteris). Ja se sap que pensar no és una cosa que pugui fer, a la brava, quasevol cretí sense preparació. Així que puges a un ascensor, i sóna una musiqueta que ni carn ni peix ni fu ni fa ni per tu ni per mi però que acompanya. O fas una trucada telefònica i t’amaneixen l’espera amb un piticlinc-piticlinc de piano de manubri. Això està molt bé, però el problema és, generalment, la repetició. Un problema que, per cert, s’agreuja a les cafeteries. No sé si hauran notat que, d’un temps ençà, a totes les cafeteries de Girona sóna sempre la mateixa cançó sigui l’hora que sigui. Vas a fer el cafè a les deu, i una senyora que no conec versiona una cançoneta del malaguanyat Antonio Flores. Hi vas a les dotze i torna la mateixa veu amb el mateix prodigi de lletra: “paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú”. Vas a dinar a les tres, canvies de cafeteria, i, conxo!, la senyora de la cançó ataca altra vegada. Perdonin la ignorància: ¿les emissores emeten sempre la mateixa mitja dotzena de cançons i pensen repetir-les fins el dia del judici final a la tarda o algú va gravar un cinta i en va passar còpies a totes les cafeteries de Girona?

Un record de vàlua

Lloret ha declarat la guerra als records turístics espuris. Fora barrets de mexicà, toreros i castanyoles. La veda es va obrir fa uns quants mesos. El primer a disparar va ser el conseller Huguet, que es va conxorxar amb l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Nacional d’Art, Turisme de Catalunya i el Foment de les Arts i el Disseny per crear un catàleg d’icones representatives del país, la seva identitat, patrimoni i, és de suposar, que la seva idiosincràsia. Terrassa va ser el primer municipi a sumar-se a la iniciativa i ara és el torn de Lloret, un cas ben significatiu perquè ha hagut de lliurar i lliura encara una dura batalla contra la imatge que –justament o injustament, això és una altra qüestió- ens n’hem construït tot plegats. L’ajuntament fa divuit suggeriments als participants al concurs d’idees per trobar aquest record que ha de ser comercialitzable, barat, de qualitat, de bon gust (òbviament, si es tracta de defensar-se del mal gust) i, si pot ser, útil. Total res, tenint en compte que els jardins de Santa Clotilde o l’Església de Sant Romà no tenen pas la projecció planetària d’una Sagrada Família ni són divertits com un barret que, de matinada i amb gràcia, pot donar molt de joc, però segur que l’enginy creatiu superarà aquest obstacle. Ara bé, un cop tinguem un producte tan rodó com aquest, el problema real són els interessos d’aquell senyor caravermell que es passeja amb dos porquets fent-se magarrufes estampats a la pitrera sota la inscripció “makin’ bacon”.

Un funeral de luxe

Parlant de la Costa Brava i del centenari del topònim, ens arriba la reedició de la novel·la All i salobre, de Josep Maria de Sagarra, un retrat especialment cur de la vida dels pescadors al litoral gironí, i concretament al Port de la Selva, a principi del segle XX. L'editorial Proa l'ha publicat en edició de butxaca amb pròleg que J. V. Foix va escriure l'any 1966, gairebé quaranta després de la primera edició de l'obra. A banda del valor literari i, diguem-ne, antropològic de la novel·la, el pròleg no té pèrdua. Després de referir-se a la misèria de la vida "ínfima, escarrassada i feixuga de l'home de rems", Foix recorda una conversa amb Sagarra a propòsit del llibre, ja en un Port de la Selva diferent, en el qual "els forasters brogien entre llaguts i cordes tot passant, en aparença, les vacances", un Port de la Selva ja en trnasformació, un pocs anys abans del seu "afollament pels bandolers de l'edificació i els paquiderms de l'especulació rústica". En el moment de la conversa, en un hipotètic passeig pels voltants, els dos poetes haurien trobat -diu Foix- els nois dels pescadors d'abans "més prims i allargats que els seus pares" empaitant "els primers vols d'estrangeres". No us perdeu la translació que fa dels personatges de la novel·la a la costa dels anys 60. El retrat és d'una ironia tan planera que resulta insòlita en la ploma de Foix. Aquell home pulcre, poeta obscur, que escrivia en llemosí -segons sentència de Pla- constata, sense els exercicis de funambulisme verbal que acostumava a practicar, com "l'home de motor ha substituït l'home de rems: com menys hom pesca, més barques hi ha; com menys veïns, més cases, i com menys ceps planta hom i més erm deixa el país, més val el terreny". I ja en fa quaranta-dos, d'això. Aviat ho podrem commemorar amb un funeral de luxe.

El bateig

I Ferran Agulló posà nom a la Costa Brava, però ¿on va saltar la guspira de la idea? ¿Al cim de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols? ¿Al puig del Convent de Blanes? ¿A Begur, en un sopar de prohoms de la Lliga, com afirma Josep Pla? Si, com sembla, aquest sopar va ser l’any 1905, potser Begur hauria arribat primer, però com que les paraules volen i els escrits romanen, els honors oficials són per a la publicació de l’article on s’utilitzava per primer cop la denominació costa brava, encara sense categoria de topònim, el 12 de setembre de 1908, ara fa cent anys. Anem, doncs, a les fonts. Expansions líriques a banda, l’autor indica a l’article que a llevant hi té “una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries” fins a les muntanyes de Tossa, i a garbí, “la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra".

Per si hi ha dubtes sobre els punts cardinals, la direcció dels vents, o sobre cap on mirava Agulló, el text es pot comparar amb un altre d’ell mateix, que descriu la vista des del puig del Convent: “A garbí, la platja de s’Abanell, amb el cap de la Tordera (...). I a llevant, l’esplèndida decoració de la Costa Brava amb sos bastidors de Calabona, de l’Agulla” fins a Tossa, “que negreja com les muntanyes de sant Grau, que li fan de capçalera”. És evident que els textos són germans, però si es tracta de situar quin paratge va inspirar Agulló abans d’escriure-ho, això fa tant de mal dir que podem estar-hi cent anys més. Si, com sembla, el nom es deu a la comparació amb la serrralada de Tramuntana de Mallorca, Agulló hi havia viatjat uns mesos abans de la publicació de l'article. Això no vol pas dir, és clar, que no la conegués o no hi hagués pensat abans. No podem pas saber a quin lloc Agullço va fer la primera relació mental de llocs i noms, perquè aquest é sun espai privat, íntim i impenetrable. Podria ser a Sant Elm, per què no? No deu ser en va, precisament, que la placa de Sant Elm digui que des d’allà “intuí” el nom: les intuïcions no deixen rastres documentals. Ara bé, si ens referim al text fundacional i a l'espai que s'hi descriu en el text fundacional, la cosa és força més clara. A banda de poder comparar els dos textos, queda molt clar que, si som a Sant Feliu, a Llevant mai no hi podrem tenir Tossa. Només s'ha de mirar un mapa.