Cortázar, l'autonauta de la cosmopista

Va nèixer el mateix any que el meu pare, i ara en tindria 94. Aquesta coincidència menor sempre em va impressionar. Fa temps que no en llegia res. Aquests dies l'he recuperat per atzar: buscava altres llibres i em vaig encallar a la lletra C, la C de Cortázar, Julio. Avui -o ahir, ja no ho sé- me l'he trobat als diaris i a la pàgina del facebook d'un amic (en una paràfrasi del Preámbulo a las Instrucciones para dar cuerda a un reloj). Va ser una troballa adolescent (com per a tants d'altres, és clar), i el record de la primera lectura en un llibre de text, a l'Institut, persisteix: quan ens regalen un rellotge no ens fan cap regal, deia. Et regalen la necessitat de consultar l'hora a la ràdio i al servei telefònic, de comparar-lo amb els rellotges dels amics i dels aparadors. La conclusió: el regal som nosaltres, destinats a l'aniversari del rellotge. Ell va morir pocs anys després, quan ja havia sembrat el delit per aquell món màgic, amagat darrera les faroles i dels arxivadors de les oficines, on totes les coses tenen ànima, i els rellotges, dents finíssimes que es claven al canell i et perforen l'esperit, que viu en llocs insòlits. Era llatinoamericà i, per tant, un gran fabulador. Feia conviure la quotidianitat i la màgia en una harmonia tant sorprenent com creïble. Aquest any es compleix els vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i és possible que alguns dels seus llibres hagin notat el pas del temps però la seva empremta ja és immortal.

La importància de la mida

La mida importa. Això es el que vam descobrir els telespectadors que dimarts a la nit, per atzar o per voluntat pròpia, seguíem l’estrena d’aquest nou programa de TV3 amb ortografia sms, “Oik mentns”, dedicat als adolescents. La mida importa tant si parlem de pits com de penis o d’alçades, i la qüestió dóna per fer molta broma i deixar anar unes quantes rialles (riures, en diu ara la gent). ¿Què sap del món, de les edats, i de la biologia i la psicologia humana el noi que se sorprenia perquè “les iaies” s’alteren tant amb la menopausa enlloc de viure-la com un alliberament? Segurament poca cosa, i tampoc no es preguntava on seria ell si la seva mare s’hagués “alliberat” abans de concebre’l. Quan les noies del públic van rebutjar amb un clamor la possibilitat de sortir amb un noi de metre cinquanta, Jaume Sobrequés (¿què hi fa Jaume Sobrequés, en aquest programa?) va preguntar per què no es plantejaven l’alçada moral de les persones, però es va equivocar d’interlocutor. La pregunta l’havia de fer als productors del programa i a TV3. Els adolescents no són sempre frívols, ignorants, hedonistes, barroers i incapaços de parlar en públic formalment, és el plantejament del programa que els va donar aquesta imatge. No ens enganyem: no és una qüestió de puritanisme: els hàbits masturbatoris i els conflictes sexuals i de personalitat dels adolescents no són cap problema, ni cal ocultar-los, però això tampoc no vol dir convertir-los en un espectacle humorístic de cafè finançat amb diners públics. Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, ha dit que volen respondre a una inquietud social. Quina és la voluntat pedagògica del programa? Voluntat pedagògica, diu? Zero, home, zero. Certament, l’adolescència sempre ha inquietat els adults, però encara és més inquietant l’interès de la televisió pública per la mida del penis dels adolescents catalans.

Bon any nou (i nou)

Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens darà potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encert, l’escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.

Josep Carner ho veia així, formal i estilitzat: carnerià vaja. Josep Pla feia veure que era de pagès (encara que planià no equival a planer, per més que ell ens ho vulgui fer creure), i li fotia pel broc gros: "Any nou, vida, la de sempre".

Bon any nou i 9 a tothom i totdon

Estem rodejats

El retard és un atribut de les obres públiques. Els problemes de les obres de la carretera Nacional II, per tant, no haurien de constituir cap sorpresa. Un any més no és tant si ho comparem amb els antecedents que tenim d’altres obres. Només cal consultar les hemeroteques o fer un passeig pel ciberespai. És fàcil trobar-hi el textos periodístics que en el seu dia anunciaven bons propòsits de l’Administració: titulars com “El TGV unirà Barcelona i Girona amb només 30 minuts l’any 2005” o altres de similars. Mentre, la majoria de ciutadans no tenim cap dubte que Girona és la capital pitjor comunicada de la península. Si volem anar a Barcelona sense pagar peatge, necessitem tres hores. Si desitgem anar-hi assistir a cap esdeveniment nocturn, o tan sols a la tarda-vespre, ja podem descomptar el tren, perquè a cap hora s’acaben. Cent quilòmetres (quan es pot anar i tornar de París el mateix dia) volen dir fer nit a Barcelona o disposar de cotxe. El desplaçament de Madrid a Toledo en tren (uns setanta quilòmetres) significa una inversió de 28 minuts. És només un exemple viscut, gratament però amb una certa perplexitat, fa pocs dies. Ara, a Girona, si anem cap a Sils, fa mesos que hem de fer un recorregut digne del París-Dakar. Si anem cap a Figueres, tenim Bàscara de potes enlaire també des de fa mesos. Si agafem un autobús a Girona, a l’estació, no se sap mai per on has d’accedir a l’estació i per sortir-ne l’autocar fa un tour al qual només li falta guia. Estem rodejats; amb retard, però rodejats

Les nenes amb els nens

La proposta d’un pacte nacional per a la immigració que el Govern ha estat debatent al llarg dels darrers mesos amb agents socials és a punt d’arribar al Parlament. Són 76 pàgines de les quals La Vanguardia en va avançar continguts dimarts. Segurament un acord com aquest és necessari a tenor de les xifres (900.000 persones immigrades de 176 països en només vuit anys) i a tenor dels comentaris que se senten al carrer (¿qui diu que no hi ha racisme?). Pel que fa als continguts, doctors té l’Església, però només el lema ja porta a la depressió. Tots aquests mesos de diàleg no han servit per corregir-lo malgrat que recull tots els defectes de la correcció política que confon el gènere amb el sexe i violenta la sintaxi com si a l’arrel dels problemes socials hi hagués una gramàtica perversa. Les dones han estat maltractades històricament. Cert, però la solució no és forçar el llenguatge i parlar sempre i arreu de “ciutadans i ciutadanes” (acceptem, en tot cas, la fórmula neutra "ciutadania", que resulta més neutra). Això no suprimeix el problema, xucla esforços inútils i té uns resultats estètics nefands. La llengua és el resultat d'un procés complex i lent que, certament reflecteix, vicis i virtuts històriques, només cal repassar les frases fetes i el refranyer, però la modificació artificial mai no dóna resultats. A vegades evitar el sexisme lingüístic és fàcil i a vegades simplement ens posa en ridícul. És amb aquesta lògica il•lògica que ara consensuarem un pla per viure “junts i juntes”, és a dir: ajuntarem les ètnies (que bona falta fa) i separarem els sexes. El lema ho diu clar: junts (ells, per una banda) i juntes (elles, per l’altra). Així només accentuem el problema que volíem solucionar, si és que existia algun problema.

Venècia, Venècia

Tots deveu haver vist les imatges de Venècia inundada. Que no se'm malinterpeti, però he d'admetre que m'agradaria veure-la, amb aqua alta. Inundada, realment inundada com ara, potser no. Al capdavall, en aquesta situació, tampoc et pots moure. Ah! Però d'una manera o altra, ja hi tornaria. Quina ciutat més estranya: Un desengany per a qui en tingui una imatge de postal. Una sorpresa permanent per a qui comprengui que no pot ser d'altra manera. Una gòndola amb dos turistes que hi estaran sis hores es creua amb una barcassa que porta fruita al mercat de Rialto. Un carreró sense sortida. Finestres gòtiques, escales, esglésies. La multitud a San Marco. Els museus. Ca la Peggy Guggenheim, és clar. Les sacsejades del vaporetto. Les façanes dels palaus del Canalazzo. El Palau Ducal. Els mosaics bizantins de la basilica. L'Esther i jo badant per algun racó recòndit de Dorsoduro o de Castello, on encara hi ha, inevitablement, màquines de fotografiar i passejants que no podem amagar la nostra estrangeria, però som menys i tenim més afany de camuflar-nos. Menjar pasta amb tinta de sípia i dur un borsalino negre per fer-se l'italià.

Bertrand Russell i la calculadora d'Aristòtil

Si una figura imprescindible del pensament del segle XX com Bertrand Russell deixa escrit que mai va tenir la fortuna de trobar cap prova que l'home sigui un animal racional, més difícil ho tenim nosaltres. El dia a dia, la veritat, no hi ajuda gaire. Russell, mordaç com era, il·lustrava la seva posició amb una ironia sobre Aristòtil, que esgrimia el fet que l'home sap sumar com a prova de la seva racionalitat. Molts segles més tard, una simple calculadora tira per terra l'opinió aristotèlica. Òbviament, nngú no pensa en la racionalitat de cap giny electrònic pel fet que sumi, resti o executi qualsevol operació aritmètica amb una eficàcia que seria insòlita fins i tot en l'home més ben preparat. Després d'aquest preàmbul, Russell feia un repàs als disbarats intel·lectuals de l'home. El filòsof anglès, que fou premi Nobel de Literatura, va morir l'any 1970 als 98 anys. Va veure de tot i força, incloses les dues guerres mundials, la guerra freda) i l'adveniment i caiguda dels feixismes europeus. Les tres dècades que es va estalviar del segle XX i el que portem de segle XXI li haurien proporcionat, sinó més arguments, molts més exemples per al catàleg. Poseu-hi dos punts i afegeiu els casos que considereu pertinents. Barra lliure.