Lliçons d'economia

La humanitat està condemnada a viure en l’estupefacció. Si hi havia algun dubte, la crisi ho deixa clar. No tenim ni un duro, ens podem quedar sense feina d’un dia per l’altre, i gairebé tothom sap què signifiquen les sigles ERO sense necessitat de cap aclariment, però els polítics es veuen obligats a animar-nos a gastar, a comprar, a consumir, un verb que es considera lleig, però que és l’oli que greixa la màquina i permet que giri. Com que hem gastat el que teníem i el que no teníem hem arribat al col·lapse, però estalviar seria pitjor. Més dades: fa uns mesos el Banc d’Espanya demanava als grans bancs que fossin prudents a l’hora de parlar dels seus beneficis. Ho han estat, de prudents. La majoria han fet el que s’anomena “provisions voluntàries subestàndar”, que dit planer és guardar-se diners per afrontar imprevistos. És a dir: els impagats dels ciutadans que no podran afrontar els deutes contrets. El resultat és que els guanys són menors, però de tenir-ne, en tenen. Els bancs, doncs, tenen beneficis i fan “provisions voluntàries subestàndar” (és a dir: estalvien, cosa que no poden fer els consumidors perquè és dolent per a l'economia) alhora que necessiten diners públics per garantir la capacitat de donar crèdit. Encara més dades: abans demanàvem crèdits al banc perquè tot anava bé i ens compràvem cases i cotxes i ara els demanem per sortir del mal tràngol, perquè tot va malament. Tot plegat una gran paradoxa. Per això l’economia és cosa d’especialistes, perquè els ciutadans corrents ens dividim entre els que es pensen que hi entenen i els que sabem que no hi entenem res.