El preu de la urgència

Comencem per reiterar un convenciment que han expressat múltiples veus en múltiples ocasions: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat i al costat de casa. Una altra cosa són 1) la intriga del preu real (quantes martingales com ara maletes, bosses del duty free, prioritats d’embarcament, taxes, suplements, i addendes diverses ens apareixeran entre el subtotal i el preu últim de la factura), i 2) quantes coses més acabarem pagant a tant la peça un cop siguem a dalt de l’avió. La darrera sortida de Michael O’Leary ha estat anunciar que estudien fer pagar per, dit en cru, anar al vàter. No cal fer cap comentari sobre el sentit de l’humor de O’Leary: tothom que l’hagi vist als diaris tocat amb barretina catalanesca, embolicat amb una bandera espanyola, amb vestit de torero, o (més enllà de les fotografies) defensant els calendaris del nus de les hostesses i hostessos de Ryanair pot intuir quina és la seva fórmula publicitària. Dalí la va descobrir, amb molt mèrit i molta més classe, fa anys i panys: es tracta de sorprendre, d’epatar, de trobar un espai per al titular. Per això alguns comentaristes han posat en dubte la veracitat de les intencions de Ryanair i les han atribuït exclusivament a la voluntat de sortir als mitjans. Potser sí, però això, a la llarga, fa emprenyar i convida a imaginar desenses de passatgers orinant sense manies al passadís de l’avió per estalviar-se el lavabo aeri o a preguntar-se quants es portarien l’orinal de casa. Ara bé, posats a fer una contribució constructiva i original, en la línia O’Leary, proposo que cobrin suplement per seure al costat de la finestra (per les vistes), per seure a la cadira interior (hi ha qui té por de mirar a fora), per pujar en bambes, en xancletes, en sabates o descalç, i, sobretot, per l’ús del salvavides en cas d’accident.