Do de llengües

Mariano Rajoy parla català, i cada dia millor, com el seu antic cap de files, José María Aznar, un altre polític extraordinàriament poliglot. No és estrany que l’encarregada d’explicar-nos els progressos lingüístics de Rajoy hagi estat Alícia Sánchez-Camacho,una blanenca convençuda que els catalans «estimen Rajoy i creuen que és l’alternativa per governar i viure millor a Catalunya i a la resta d’Espanya». Sánchez-Camacho és una senyora de verb fàcil i veloç, tan veloç com la seva carrera política, que crema etapes sense transició: diputada a Catalunya, diputada al Congrés, senadora, presidenta del PP a Girona, presidenta del PP a Catalunya... Ara mateix la veiem a tots els telenotícies, malgrat que els resultats electorals de les candidatures que ha encapçalat són més aviat minsos. Quan apareix als noticiaris, Sánchez-Camacho parla igual que construeix el seu currículum, és a dir: comença les frases i no les acaba mai perquè les encadena sense temps de completarles. Això, però, no és cap defecte perquè a base de sumar frases agramaticals i encadenar eslògans aconsegueix discursos tan lluïts com lliures de compromisos. Així ha anat de Blanes a Madrid, passant per Washington i Barcelona, i ha pogut escoltar Rajoy parlant català i potser, fins i tot, li ha fet alguna classe. Ja se sap que el do de llengües és una de les virtuts més preuades per a un polític atès que ha de comunicar idees, defensar projectes, convèncer el seu votant i si pot ser també el votant de l’adversari. L’altre do és el de profecia, que permetria a Alícia Sánchez Camacho endevinar el futur i saber que els catalans que ahir li van negar l’escó han canviat d’opinió i avui votarien en massa el PP, però, vistos els antecedents, les seves habilitats semblen més versallesques. Ho podríem preguntar a Daniel Sirera.