Bambi, el prestidigitador

Mag, funambulista, encantador de serps, don Joan del vot, venedor de fum... Quanta metàfora ha generat José Luis Rodríguez Zapatero! Al principi era un bambi –recorden?-, un ingenu que, en contacte amb la realitat de la política, havia de durar cinc minuts. Ara sembla que la comparació no era afortunada, però sí que ho era, sí, perquè a la pel•lícula, Bambi creix i, forjat i endurit en la l’adversitat, esdevé el rei del bosc. Una altra qüestió és l’estratègia del rei del bosc. Del Bambi adult no en sabem res, perquè la pel•lícula s’acaba amb la proclamació del seu lideratge. De Zapatero sabem que practica amb gran habilitat no la màgia, que són paraules majors, sinó la prestidigitació, l’art del joc de mans, l’art d’aparentar un efecte i amagar el truc que el fa possible. Ara bé, els trucs, a Zapatero, se li veuen. Si algú ens regala dos mil euros, i resulta que mil són del veí de dalt i cinc-cents més del veí de baix, és raonable sospitar que ens enreda. I més si abans ja ens n’havia promès 400 i ens els va donar a terminis i fent malabarismes, que és una altra de les disciplines que practica, sobretot en l’especialitat equilibrisme parlamentari. A falta de receptes –¿qui les trobarà les receptes?-, a Zapatero li agrada el cop de talonari i l’efectisme: ara una ajuda al sector de l’automòbil que beneficia bàsicament la importació i que, de moment, segurament ha paralitzat les vendes, ara un ordinador portàtil (innecessari sinó contraproduent) per als nens de primària, ara la píndola de l’endemà sense recepta i sense límits, ara que una noia de setze anys pugui avortar prescindint de l’opinió de la família. Aquests dies tots fem escarafalls davant l’evidència que ens prenen el pèl, però permetin-me: la seva capacitat d’entabanar sorprèn, però encara sorprèn més la candidesa o la resignació de qui es deixa entabanar.