Els sentits de l'humor

Si Oscar Wilde tenia raó (que en tenia) i l'humor és la forma més gentil de la desesperació, no calen gaires explicacions sobre l'èxit de programes com Alguna pregunta més (APM en versió abreujada) o Polònia, vistos els temps que corren. I d'èxit en tenen, i molt. Hi ha nens de sis anys encantats amb els gags de la troupe de Toni Soler. Hi ha joves que només coneixen els polítics a través de les paròdies. Hi ha adults que es refien més de Polònia que del telenotícies. Hi ha persones normals que parlen un estrany argot construït amb expressions capturades a l'APM. ¿O no ho haveu vist? És clar: la catalanofòbia de Jiménez Losantos, una pífia de Joan Saura o un speech de Rodríguez Zapatero sobre la crisi econòmica, en primera instància, fan riure, però si t'hi atures a pensar més de dos minuts t'agafen esgarrifances. Això ja ho sabia també Nietzsche, que sembla un home més aviat emprenyat amb tothom: per això pensava que la rialla no és una expressió de la felicitat, sinó un recurs per suportar el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes. En relació a altres programes humorístics, l'APM té, com altres programes basats en el zàping, això que ara se'n diu «valor afegit»: ens situa davant la brossa que consumeix la majoria dels televidents, però atorgant-nos una pàtina de moralitat. Els espectadors de l'APM no consumim teleescombraries sinó un programa paròdic, crític, que posa distància entre nosaltres i la resta dels teleespectadors, encara que acabem veient les mateixes imatges cinquanta vegades. I a sobre és barat. Heus aquí la fórmula màgica. Ara bé, la sàtira intel·ligent no podria existir si no hi hagués res per satiritzar, i això ens torna al punt de partida: ens petem de riure a un pas de l'abisme. Algú va dir que l'humor jueu consisteix a riure per no plorar. És mentida, no és l'humor jueu, és l'humor, sempre, arreu.(El Punt, 14 de gener de 2010)