Poseu a prova els vostres nervis ( o el nou clip de Mazoni )

Jaume Pla, ànima de Mazoni, em sembla (amb tota la ignorància que em calgui admetre) una mostra d'intel·ligència i sentit de l'humor en el món de la música. Ara fa unes setmanes es publicava el seu darrer clip que, per cert, fot nerviós, però nerviós. Ara podeu posar a prova els vostres nervis mirant el darrer clip de Mazoni. Si voleu posar a prova el vostre tremp, cliqueu aquí.

Ni tan verdes ni tan madures

Com si haguessin estat unes eleccions: tothom ha guanyat. Per als sobiranistes, un èxit, i per als espanyolistes, un fracàs, és clar. Però si l'ampolla és mitja, és mitja, per més que algú s'entesti a veure-la més plena o més buida. La participació en les consultes sobre la independència de diumenge és molt significativa, tenint en compte l'origen de la iniciativa i, sobretot, que no té al darrere la poderosa maquinària pública. Menystenir-la o ridiculitzar-ne els resultats és mala fe, perquè –venint de qui vénen els exabruptes– de cap manera pot ser ignorància. Hem de comptar que en una consulta oficial els ciutadans partidaris del «no» es mobilitzarien i la participació augmentaria fins a arribar, o fins a superar, els índexs habituals de les convocatòries electorals. Aleshores la participació ja no seria tan ridiculitzable; ara bé, això no pressuposa resultats, ni vol dir que la independència sigui a dues cantonades, com es podria desprendre de l'eufòria d'alguns altres. L'única cosa que sabem segur d'una consulta oficial és que augmentaria la participació i el nombre de vots negatius. Què passaria amb el vot afirmatiu fa de més mal dir. Els resultats de diumenge no ens permeten saber si tots els vots afirmatius que es van emetre eren estrictament independentistes. ¿Quants poden correspondre a aquell català emprenyat de qui parla tothom, que s'hauria conformat amb un estatut que ara li neguen, i que potser va decidir clavar un cop de puny damunt la taula, ni que fos un cop de puny simbòlic? A banda d'això, ¿com s'aconsegueix un referèndum vinculant? ¿Quin seria l'àmbit de decisió? La remor que arriba d'enllà de l'Ebre no és gens agradable. En tot cas, alguna cosa es mou. Cap on? No ho sap ningú, però tots –independentistes o no– tenim dret a intentar que la realitat es correspongui amb els nostres desitjos. Algú hauria de començar a escoltar.
(El Punt, 17 de desembre de 2009)

La triple vergonya

La culpa és de Madrid, d'acord. Però ho diem tan sovint i amb tanta unanimitat que un té la temptació de sospitar. Si el llegat d'Agustí Centelles acaba a Salamanca, hauríem de ser capaços d'analitzar tot el procés amb fredor (a banda de reconduir l'esguerro de la millor manera possible). No és normal que dues administracions públiques competeixin per un mateix objectiu, és clar però passa, i no només entre l'Estat i la Generalitat: la història recent d'aquest país també és ple de tours de force entre la Generalitat i la Diputació o l'Ajuntament de Barcelona, per exemple. ¿Quantes iniciatives i inversions públiques s'han duplicat mimèticament i innecessàriament? El ministeri i la Generalitat havien de posar-se d'acord i anar a l'una, certament. Les possibilitats eren moltes i la més sensata, que el ministeri comprés i que el fons romangués a Catalunya. No cal ni discutir-ho. Ara bé, ¿per què els germans Centelles estan tan ressentits? D'això, també se n'hauria de parlar. D'una banda, s'ha denunciat la deslleialtat de l'Estat cap a la Generalitat. Però també s'ha dit que la Generalitat va iniciar la declaració del fons com a bé patrimonial quan va saber dels contactes dels germans Centelles amb el ministeri. Si el govern català, ara o en els darrers 29 anys, no ha valorat prou el llegat de Centelles o no ha pogut afrontar un projecte de conservació i difusió adequat o no l'ha sabut concretar de manera convincent a la família, també s'ha de dir. Els diners no sembla que expliquin l'operació. Aleshores, ¿què ha passat? Entre tanta unanimitat, resulta interessant l'opinió de l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell, que diu sentir una «triple vergonya» per les actituds i actuacions del ministeri, de la conselleria, i de la família Centelles. Mascarell parla de tots tres. ¿No deu ser que les responsabilitats estan molt ben repartides?
(El Punt, 3 de desembre de 2009)

Un problema jurídic

Sembla que el consum d'alcohol deixarà de ser un atenuant en la comissió de delictes de violència domèstica. Així ho recomana el Congrés dels Diputats, que fa vuit dies es proposava, de fet, un pas més radical: convertir l'alcohol en un agreujant, cosa que la judicatura, o part de la judicatura, va trobar un disbarat. Segurament ho és, un disbarat, però com que la ignorància és atrevida, m'arriscaré a expressar la meva perplexitat. El nivell de consum d'alcohol que consideràvem legalment acceptable per a un conductor fa vint anys avui constitueix un delicte. No ho trobo pas malament, que quedi dit. I no és que el consum d'alcohol sigui només un agreujant en un delicte contra la seguretat viària, es pot acusar un conductor –permetin-me subratllar-ho– per haver begut, no per haver comès un delicte anant begut, que són dues coses diferents. Paradoxalment, el consum d'alcohol, drogues o qualsevol substància que alteri les facultats d'un individu, si es pot considerar una alienació mental transitòria, són atenuants en la comissió d'altres delictes. I si ara deixa de ser-ho en el cas de la violència domèstica, no significa que no mantingui la mateixa condició en altres casos. És a dir: quan hem begut tenim les facultats alterades i no som tan conscients del que fem, excepte per agafar el cotxe. Si atraquem un banc beguts, ens perdonaran una miqueta. Si conduïm, ni que sigui amb absoluta correcció, cometrem un delicte perquè hem de ser conscients que no es pot agafar el cotxe després d'haver begut. Si peguem a la dona, és un atenuant, però a partir d'ara no serà ni molt ni poc, ni poma ni pera. «El que demanem és que s'estudiï com materialitzar aquesta qüestió, perquè ser borratxo no pot ser excusa per pegar a la dona», ha dit una portaveu parlamentària del PSOE, Carmen Montón. Doncs sort, i quan n'hagin tret l'entrellat, que ens ho expliquin. (El Punt, 19 de novembre de 2009)

Un article de Javier Marías

Els escriptors Javier Marías i Quim Monzó han escrit excel·lents articles sobre els falsos amics i els errors de traducció que acaben per ser habituals en la parla. Aquest diumenge, Marías hi tornava amb aquest text que subscric de dalt baix (incloses les prevencions que fa sobre el puritanisme lingüístic).

Tribut a l'homenatge

A vegades ens cansem de les paraules com aquell qui es cansa d'una camisa que mai no acaba d'esquinçar i les canviem per altres de noves o que vénen de l'anglès perquè sembla que fan més efecte. Així vam convertir el públic en audiència (que en català era una altra cosa) o la gravetat en severitat, i ignorem les coses quan no en fem cas, encara que en tinguem plena consciència. La llista és llarga, però ara fa dies que topo arreu amb la paraula tribut sense necessitat d'haver de pagar-ne cap. Aquesta setmana s'ha anunciat la publicació del disc Més raons de pes, que du un subtítol molt aclaridor: El tribut a Umpah-pah. L'agost passat, el festival Acústica de Figueres presentava el concert Tribut a Sau. En el camp de la música, això ja ve de lluny, perquè l'any 2006 el disc Podré tornar enrere també va necessitar un subtítol: El tribut a Sopa de Cabra. Ara, no pensin pas que el rocanrol en té l'exclusiva. El 27 d'octubre un gran diari titulava Tribut a Jaime Arias una informació sobre aquest prestigiós periodista. El mateix diari, el dia abans, afirmava que el pop espanyol «es bolca en un nou tribut a Nino Bravo» perquè al desembre es publicarà un disc el títol del qual ens dóna una alegria doble: El homenaje definitivo. El tribut, però, tampoc no és exclusiu d'un mitjà. El diari que tenen a les mans ha publicat titulars com Tribut a la sensualitat artística o Tot un tribut a les dues rodes. El tribut, doncs, no respecta ni gènere ni condició. El polític Miquel Iceta parlava l'altre dia en el seu bloc de com Jordi Coca ha obtingut el premi Sant Joan «amb un tribut a Christa Leem». No hi donem més voltes, a partir d'ara tribut significa homenatge. Per tant, per no perdre els beneficis de tenir paraules amb significats exclusius, indubtables i rotunds, proposo que si als nostres mites i prohoms els retem tribut, a Hisenda li tributem homenatge. (El Punt, 5 de novembre de 2009)

Retorn amb sorpresa

Posem-nos al dia: després de gairebé dos mesos d'encefalograma blocaire planet planet planet, reprenc les hostilitats. Aquí queden els darrers articles publicats al diari El Punt (principal font del bloc, d'altra banda). Enllaço també la resposta (inversemblant) que aquest article ha obtingut d'un bon home de Palafrugell. Marededéu! ¿Què he der fer ara? ¿Fer-li veure que la seva resposta és la demostració més palpable que la victòria de la Raó és una utopia? ¿Explicar-li que els articles irònics també són seriosos? ¿Explicar-li en què consisteix la ironia? ¿Demanar al diari que enlloc de publicar cartes com aquesta (i deixar en evidència algú de bona fe) expliqui els textos a qui tingui dubtes? ¿Mirar cap a una altra banda? ¿Deixar d'escriure articles irònics? ¿Deixar d'escriure articles?