Jo també m'he fet del Barça (malgré moi)

M'he fet del Barça. He aguantat els dies més crítics, les hores de pressió més extremes, he aguantat la frisança dels aficionats, les expectatives que es generaven, el patiment, les prèvies periodístiques que tot ho esborraven quan encara ningú no podia dir blat, i he aguantat l'eufòria desfermada de després, la nit de la victòria, l'endemà monogràfic i repetitiu fins a la nàusea als cafès, als carrers, a la feina, he aguantat la celebració oficial, i l'endemà de l'endemà, i els companys de treball inquirint-me "¿però no t'has emocionat gens?, ¿ni una mica mica mica?, va confessa-ho, confessa que sí, va", i he aguantat la visió de nens de cinc anys que arribaven al col·legi amb la samarreta blaugrana, però ja no puc més i m'he fet del Barça. Vaig seguir el meu camí de Damasc ahir al vespre. El meu fill (cinc anys, tres mesos per als sis) cantava darrera el cotxe: "El Barça amb la copa i la bandera / i el Madrid al darrera / netejant la carretera". Pensava que el meu agnosticisme l'hauria influït. De fet, al meu fill no li agrada el futbol. No n'ha vist mai cap partit sencer. No juga a futbol. No juga a res que requereixi una pilota, excepte a hoquei i no ho acaba de tenir clar, però ahir em va preguntar de quin equip era. "No sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin series?". "És que no sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin equip series? A mi m'agradaria que fossis del Barça". "Va, ¿per què no ets del Barça?". En fi, que vaig dir que sí, i vam pujar el volum del cedé per escoltar millor el Sargeant Pepper's: "So let me introduce to you / the one and only Billy Shears and Sargeant Pepper's Lonely Hearts Club Baaaaaaand..." A vegades la felicitat és possible.