La virtut de les previsions

Fa lleig, parlar de diners, és veritat, però els darrers dies no deixen gaire opcions: d'entrada, ens han recordat que viure a la ciutat de Girona costa un ull de la cara i, de sortida, ens hem assabentat que les entitats de cooperació social contribueixen a alimentar cada dia més de cinc mil persones. Ens hem passat tants anys llegint i sentint que a Girona rai, que s'hi vivia tan bé, que ara no ens en sabem avenir. Un amic se m'exclama escandalitzat perquè, d'ençà de la crisi, cada dia troba en algun paper o altre un expert eminent que analitza amb gran rigor la cadena de causes i efectes que ens ha empès al desastre. A vegades l'expert afirma que s'ha de salvar el sistema i a vegades afirma que el sistema és obsolet i que cal canviar-lo. Maldestres com som per a l'economia personal, l'amic i jo acordem que ens guardarem bé prou d'opinar sobre l'economia general. La qüestió –li dic– és que viure costa molts diners i que les empreses fan expedients de regulació d'ocupació. Quan deien que els preus de les cases no podien pas baixar, ens els crèiem i ens hipotecàvem. Ara, quan diuen que el desastre es veia a venir de lluny, també ens els creiem i ens sentim culpables. «Per què no ho deien abans, si ja ho sabien; deu formar part dels arcans vedats als mortals», diu amb ironia. És un misteri similar al fet que la Fundació de Caixes d'Estalvis propugni allargar l'edat laboral mentre les institucions que aplega prejubilen els seus empleats amb la màxima alegria. O al de les estimacions sobre els diners que ens reportarà el nou finançament per a l'any vinent, l'altre o l'altre. ¿No poden fallar les previsions com ja ho han fet altres vegades? ¿Estan segurs que el 2012 la Generalitat, amb els calaixos ben eixuts, no haurà de tornar calés, com diuen que pot passar el 2010? El meu amic i jo no ho sabem. Quan sigui el moment, els experts ja ens ho aclariran, no pateixin