L’art de la festa (sense fronteres)

Premonitòriament, el Festival Maçart, que s’acaba de celebrar a Maçanet de Cabrenys, va tenir l’any passat una prèvia a Figueres. Va ser tan premonitori, que Figueres serà la seu del Festival de cultura contemporània de l’Empordà, rebatejat amb el nom d’Ingràvid i dirigit per antics responsables de Maçart, el setembre vinent. Mentre, el festival Maçart, reconvertit en “mostra d’art transfronterer”, ha efectuat un gir que ja s’ha vist plasmat en l’edició d’enguany. Premonitòriament també, aquell pròleg figuerenc va ser polèmic (potser ho recordaran: acusacions de pornografia i etcètera, res de l’altre món). El cas és que el gir de Maçart no ha estat incruent: per això els responsables del festival en els darrers anys van agafar els trapaus i, amb l’inevitable canvi de nom, van buscar refugi a Figueres. Ara Maçanet defensa la propietat de la marca i el dret a reorientar el projecte, i l’equip d’Ingràvid defensa la seva idea i la feina que va fer a Maçanet sota la marca Maçart. No és la primera ni serà l’última vegada que es donen litigis similars, però hi ha un fet inegable: Maçart havia situat en el mapa artístic el nom de Maçanet i era un festival de referència, un producte artístic global en un espai i amb un format singulars. Ara el Maçart renovat ha de defensar el cognom transfronterer que ha posat a l’art. Si en realitat l’expressió vol dir “mostra transfronterera” és fàcil d’entendre: sumem un artista nordcatalà (posem-hi Blues de Picolat) amb un artista del sud (posem-hi el Màgic Andreu) i llestos. Si vol dir estrictament “art transfronterer”, certament el blues ho és: ha creuat oceans des del Mississipí. Però, Ah!, ¿Què diria Ferran Monegal del Màgic Andreu, aquesta bèstia televisiva de les varietés, tan apta per a festes majors i vesprades estivals? Probablement, que si volen convertir un festival del que sigui en una festa major també hi tenen dret, i van per bon camí.