dimarts, 27 d’octubre del 2009

Versió original

L'any 1970 Avel·lí Artís Gener, Tísner, va traduir al català Cien años de soledad, la novel·la més popular del premi Nobel Gabriel García Márquez. Diuen que ho va fer per amistat i perquè a García Márquez, que vivia a Barcelona, li feia il·lusió. Aquesta traducció, en el seu moment, va ser una singularitat editorial: se'n van publicar 2.900 exemplars i va generar una certa controvèrsia. Trenta-set anys després, el 2007, es va reeditar, però ja no va suscitar cap mena de debat. Avui, a Catalunya, desenes de milers de persones s'estimen més llegir en llengua catalana novel·les escrites originalment en castellà. Els best-sellers castellans entren, via traducció, a les llistes catalanes de títols més venuts. Per què ens estimem més llegir Carlos Ruiz Zafón o Javier Cercas en català resulta un misteri. Si no fos que la realitat ho desmenteix de manera diàfana, semblaria que aquest és un país refractari a la llengua castellana, com si els catalans, víctimes d'alguna mena de fonamentalisme cavernari o de provincianisme, ens amaguéssim al búnquer de la nostra llengua per impedir que cap altre idioma arreli en el seu àmbit territorial. Però no. Els catalans es passen al castellà al primer indici (encara que sigui fals) d'incomprensió del seu interlocutor. Els catalans compren sense problemes les traduccions al castellà d'obres anglosaxones que també han estat traduïdes al català (potser són més barates). La televisió pública catalana anuncia les traduccions al castellà d'èxits literaris internacionals que ja han estat traduïts abans al català (traducció que a la tele pública catalana li sol passar per alt). Les editorials que impulsen aquestes traduccions imprescindibles editen bàsicament en castellà: Planeta, Tusquets, Espasa Calpe, Alfaguara. Oh paradoxa: el catalanisme lingüístic és provincià. Llegir Cercas en català a Catalunya, és clar, és ben normal. (El Punt, 8 d'octubre de 2009)