El preu de la gratuïtat

El preu dels llibres de text és un clàssic de setembre. A banda de l'abominable denominació (¿una novel·la no és un llibre de text?), els llibres escolars són cars i la idea que haurien de ser gratuïts és cada dia més popular. Autonomies, municipis i associacions de pares d'alumnes impulsen programes de finançament o de reutilització. És difícil oposar-se a objectius tan nobles: 1) si l'educació és un dret universal, les eines que requereix no poden tenir costos, 2) hi ha famílies que no poden assumir la despesa de comprar llibres cada curs, i 3) si es tracta d'estalviar ens posem d'acord a velocitat còsmica. El problema és que tot a la vida té un cost, i els llibres de text, els pagui qui els pagui, sempre els paguem nosaltres, perquè l'Estat, l'autonomia, el municipi o l'associació de pares només tenen els diners que nosaltres els donem de grat o per força. Per tant, si bé és just i necessari que les famílies que ho necessiten tinguin accés gratuït als llibres, hi ha moltes fórmules possibles que no inclouen la propietat i la compra sistemàtica, com ara el reciclatge, que també s'està estenent. I al marge del risc de crear diferències d'un municipi a l'altre, també correm el risc de resoldre-ho tot amb un xec universal, que s'està estenent perillosament i que oblida el principi de progressivitat de la fiscalitat democràtica: tot de franc per a tothom (com si els recursos no fossin limitats) tant si som pobres de solemnitat com si tenim la renda d'un Rothschild. I després resulta que tothom ha hagut de sentir en algun moment les amargues queixes pel preu dels llibres d'un pare o mare que cinc minuts després explica exultant la darrera festa infantil d'aniversari (amb un cost igual o superior, naturalment). Són els mateixos que quan cobren els 2.500 euros d'ajuda universal que l'Estat atorga als naixements es compren la pantalla de plasma de 42 polzades.
(El Punt, 10 de setembre de 2009)