Notícies de la posteritat

Si el futur ja és incert, ¿què els diré de la posteritat? Josep Pla va morir desconfiant de la fidelitat pòstuma dels lectors. Nikolai Gogol va cremar (dues vegades!) la continuació de Les ànimes mortes, que mai no podrem llegir. El poeta Joan Vinyoli (1914-1984) es va sentir incomprès –o directament maltractat– pels seus coetanis. Afortunadament, de tant en tant la posteritat, si bé no esmena els errors del passat, com a mínim porta bones notícies; en aquest cas sobre Vinyoli. Ja fa alguns anys que ningú no dubta de l'enorme dimensió de la seva obra. «El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna Maragall [...], Carner, Riba..., culmina en Vinyoli», ha escrit Enric Casasses, que li fa un lloc entre Foix, Espriu i Ferrater. Des de l'any 2001 disposem d'una edició digna de l'obra poètica completa a cura de Xavier Macià i, des de 2008, n'existeix una edició de butxaca, senzilla, però honorable. Els hereus del poeta van cedir l'any passat a Santa Coloma de Farners, on va passar la infància i l'adolescència, tot el seu llegat documental i bibliogràfic, amb el compromís municipal de catalogar-lo i difondre'l. De l'interès per Vinyoli n'hi ha exemples recents en les activitats del Centre Cultural la Mercè, les pàgines de Revista de Girona o l'homenatge celebrat fa uns mesos a Begur. I ara ens arriba, finalment, la biografia que ha elaborat Pep Solà a partir d'un minuciós treball de consulta i recopilació que inclou documentació com la correspondència que va mantenir amb Riba, Manent, Espriu, Foix o Ferrater. La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli (CCG Edicions, Biblioteca Valvi) es presentarà demà a la Fundació Valvi (20 hores). Si en Vinyoli vida i obra són indestriables, si va fer d'ell mateix, com Montaigne, la matèria dels seus llibres, un treball com el de Solà resultava imprescindible.(El Punt, 8 d'abril de 2010)

Una obvietat noticiable

El periodisme exigeix que les notícies siguin sorprenents, però sovint la sorpresa és com elevem obvietats a la categoria de notícia. De tant en tant es publica el resultat d'algun rigorós i complex estudi sociològic que conclou alguna d'aquestes obvietats que es transforma en titular, com ara que els fills de famílies pobres, amb menor formació i amb més riscos socials tenen més tendència al fracàs escolar, per exemple. Ara un estudi sobre les universitats catalanes ens ha vingut a aclarir que 7 de cada 10 graduats són fills de persones sense estudis universitaris, com si no fos una evidència que la socialització de la universitat (que és un fet evident) havia de significar forçosament obrir-se als fills de famílies sense estudis universitaris simplement perquè són la majoria. L'estudi també explica que els fills d'universitaris tenen més del doble de possibilitats de fer estudis superiors. Caram, altra vegada! Provenir d'un entorn culte es veu que ajuda, encara que, ni tenint el doble de possibilitats, s'arriba a ser majoria. ¿Com ho podrien ser, majoria, si els ciutadans d'entre 55 i 59 anys amb estudis superiors signifiquen l'11,8% de la població i el total de persones amb estudis primaris se situa en el 53,4%? Sort que l'estudi ens desmenteix el tòpic que la universitat és una fàbrica d'aturats: si al 1998 els graduats que treballaven del que havien estudiat eren solament 6 de cada 10, a l'any 2004 aquesta xifra s'elevava a gairebé 9 de cada 10 i tan sols tres anys després d'haver-se incorporat al món laboral, es detecta que un 50% dels fills ocupen posicions superiors a les dels seus pares. Probablement l'estudi va més enllà, però les notes periodístiques són així. Una última pinzellada de mostra: el 44% dels fills de directius acaben treballant de directius. Això sí que és una sorpresa! Els fills dels que manen continuen manant, com sempre.(El Punt, 25 de març de 2010)

L'ombra del vuitanta-sis

Ara que tothom es pregunta de qui és la culpa, un té la sensació de déjà vu. Tot plegat recorda molt les nevades del 1986 i del 2001, sobretot la del 1986. ¿Ofereixen prou garanties les infraestructures? ¿El Govern va reaccionar amb eficàcia? ¿Les forces de l'ordre i el trànsit van estar a l'altura? ¿Els ciutadans van ser prou prudents? Ja em disculparan, però aquestes preguntes són molt velles: ens les vam formular 24 anys enrere i ens les vam repetir al 2001, amb resultats curiosos; per cert: el senyor Joan Boada, fa nou anys, demanava la dimissió del conseller d'Interior i avui pensa que la reacció del govern ha estat correcta i que potser van fallar els meteoròlegs. Mentre escric aquest text (és a dir, ahir), a casa, a Cassà de la Selva, no tinc ni llum ni telèfon i tot just acabo de recuperar la funcionalitat del meu telèfon mòbil, però el president Montilla diu que això és responsabilitat d'una empresa privada. La nit de dilluns a dimarts la vaig passar a casa d'un amic, a Quart. M'hi vaig trobar encallat entre dues i tres de la tarda i vaig entendre que allò era una reedició de 1986. Vaig maniobrar i vaig buscar refugi. Hores més tard, davant de la meva estupefacció, a la travessera de Quart hi continuaven arribant cotxes i fins al tard no va aparèixer cap patrulla de trànsit. Feia hores que no es podia passar de Llambilles. La carretera es podia haver tallat abans, doncs, però molts automobilistes també podien haver-se estalviat un viatge infructuós. Tothom coneix aventures d'algú. Jo els puc parlar d'alguns Ulisses que van trigar vuit, deu i dotze hores per superar distàncies que en condicions normals són ridícules. «Em va anar d'un pèl», et diuen. ¿Que de qui és culpa? Potser hem fallat tots. Llàstima, perquè l'únic avantatge de fer anys és acumular experiència, i es veu que som molt oblidadissos. ¿Quan repetirem?(El Punt, 11 de març de 2010)

Una visió a l’autobús

El món és un mocador, és veritat, però només si viatgem ben lluny. Tothom té un amic que ha viatjat a Londres o Estocolm per dos euros més les taxes aeroportuàries. Podem marxar al matí, dinar en un bistrot parisenc i tornar a casa a sopar. És cert, però mireu de desplaçar-vos vint o trenta quilòmetres a la rodona de Girona. I, sobretot, feu-ho cada dia. Viatjar a més de mil quilòmetres pot ser tant barat com (per posar un exemple) un abonament d’una vintena de trajectes de Llagostera a Girona en un autobús de la Teisa (que, per cert, no us serveix ni per anar al cine, perquè l’últim surt de Girona a un quart de deu del vespre). Mentre construeixen l’AVE que ens portarà de vacances on vulguem, creix (per mantenir l’exemple) l’embús de rigor a la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Girona, ara multiplicat perquè per resoldre les retencions del semàfors de Llambilles es construeix una rotonda que és provisional, és clar, perquè a la llarga s’ha de fer una variant, que no sé si serà de dos carrils o de quatre perquè, encara més a la llarga, aquesta carretera s’ha de desdoblar, i així atraurà més cotxes i podrem tenir saturada una carretera més ampla i més moderna. Aleshores potser algun usuari d’autobús atrapat en l’embús de les 08.55 clavarà els ulls en la línia paral•lela de l’antiga via del carrilet, buida i ensopida, esperant que arribi, amb el vespre o el cap de setmana, el trànsit ociós dels ciclistes que es desplacen sense cap altre motiu que el desig de moure’s. Potser l’usuari d’autobús somiejarà un moment i s’imaginarà un tramvia silenciós i pulcre que circula amunt i avall, alliberat del bloqueig dels cotxes, i es veurà ell mateix assegut al tramvia, fent pam i pipa als conductors atrapats en una magnífica carretera desdoblada tantes vegades com vostès vulguin. Serà només un moment, però quina felicitat! (El Punt, 25 de febrer de 2010)

Oportunitat i oportunisme

Que sovint les coses urgents no ens deixen temps per les importants, ho sabem de fa temps. Ara la novetat és que les coses importants són totes urgentíssimes. Un exemple: l’ordenació territorial catalana. Se n’ha parlat molt i no s’ha resolt mai res de manera definitiva, però ara s’ha de córrer. L’anomenat “Informe Roca” va dormir el son dels justos durant anys, però hem arribat al límit i necessitem partir Catalunya en unes províncies més petites i més funcionals i dir-ne vegueries perquè no ens agrada dir-ne províncies i cal posar-s’hi ara, a cinc minuts de les eleccions. Quan l’any 1987 es va liquidar la Corporació Metropolitana de Barcelona, semblava que Jordi Pujol se’n desfeia perquè no fes ombra a la Generalitat, o a ell, o les dues coses. Ara es vol restituir. ¿Es busca un refugi confortable (i amb poder) per quan es perdi el poder? ¿No hi ha serveis mancomunats que funcionin amb eficiència a l’àrea metropolitana de Barcelona? En fi. Parlem de pensions. L’anomenat Pacte de Toledo és de 1995, però la reforma de les pensions és de molt mal fer (s’han de prendre mesures que no agradaran, és clar), així que qui dia passa any empeny fins que arriben les vaques flaques i comencem a treure conills del copalta a tota velocitat a veure quin ens permetrà recuperar la confiança i fer veure que tot va bé ¿No caldria un gran acord per afrontar una qüestió d’aquesta envergadura? ¿Hi ha disposició política per un debat d’aquesta mena? La resposta és òbvia. La Llei electoral catalana: ¿Hem de fer ens uns pocs mesos la feina que no s’ha fet en dues dècades i just quan el mapa de forces està més fragmentat? Assajarem una resposta general a tantes preguntes: la política exigeix do de l’oportunitat, projecte a llarg termini i la defensar dels interessos generals. La politiqueria, en canvi, només vol oportunisme i estratègia amb la finalitat de conservar el poder.(El Punt, 11 de febrer de 2010)

Convidats de pedra

Mirin: jo no sabria què dir sobre l'autonomia municipal, ni sobre l'energia nuclear, ni sobre els interessos de l'Ajuntament d'Ascó, perquè els dubtes m'aclaparen. Abans que res, sorprèn la terminologia. S'ha d'admetre que el terme cementiri nuclear és lleig, però és directe i entenedor. Quan els defensors d'aquesta instal•lació parlen d'un «magatzem temporal centralitzat», tanta asèpsia i tanta amabilitat més aviat fan posar a la defensiva (com quan ens diuen que ens conservem molt bé i entenem perfectament que ens hem fet grans). Sorprèn l'aportació de Catalunya a l'energia elèctrica d'origen nuclear: el 40% del total, amb tres de les vuit plantes nuclears que hi ha en funcionament a l'Estat.
No sorprèn, en canvi, que el govern central surti de seguida a dir que en consumim més que no pas en generem, encara que hi hagi comunitats en idèntica situació que, dèficit a banda, no produeixen ni un sol watt d'origen nuclear. Sobre l'autonomia municipal, és clar: si la instal•lació és segura, aquest podria ser un debat local. Si el magatzem en qüestió és perillós, no caldria discutir res: una cosa perillosa no ha d'anar enlloc o ha d'anar en un desert remot. Sobre el risc d'un accident: el risc zero, que es diu ara, no existeix, i si peta, els límits municipals deuen servir de poc. A més, el debat no és energia-nuclear-sí contra energia-nuclear-no: els residus existeixen i s'han deixar a algun lloc, no hi ha sortida. Així que semblaria que tot té una dimensió superior, que requereix un gran acord que s'adopti més enllà dels interessos locals i amb visió general. Per això també deixa estupefacte que la Generalitat o un acord del Parlament de Catalunya tinguin un pes nul en tot l'afer i que d'això no en parli gairebé ningú. Deu ser perquè hi estem acostumats.(El Punt, 28 de gener de 2010)