El paradís del melòman

Amb dos concerts a cada plaça i un festival a cada dues, sembla impossible negar que els estius gironins són un paradís per als melòmans, però a vegades el cel pot ser un infern. En un parell de mesos tenim no només una sobredosi de concerts de totes les qualitats, gèneres i formats, sinó una dotzena, com a mínim, d'instants catàrtics, místics, dels per recordar tota la vida: des del rai de Khaled (a qui, per cert, li van sobrar part de les localitats més cares) a la resurrecció dels Pretenders per obra i gràcia de Chrissie Hynde (els Pretenders eren ella). Hem tingut Lou Reed (aquest any sí) reinventant-se a ell mateix amb l'oposició dels fans més irreductibles de l'època fosca i salvatge, la nostàlgia dels 70 i 80 més festius amb Nile Rodgers i aquell inevitable Le freak de popularitat tan universal que a vegades eclipsa tota la seva trajectòria, o la veu esquerdada de Diego el Cigala acompanyat de Tomatito, gran mestre de la guitarra i antic escuder de monstres com ara Paco de Lucía i Camarón. Cada estiu tenim una oferta que supera l'ànim i la butxaca de qualsevol de tal manera que un pensa a vendre's l'ànima al diable per obtenir el do de la ubiqüitat i una bossa inesgotable. ¿Què s'havia de fer el dissabte dia 8 d'agost, per exemple? ¿Deixar-se agombolar pels aires jazzístics de les històries plenes d'humor i talent de Paolo Conte a Sant Feliu (el concert va ser hipnotitzant), o anar a Cadaqués per presenciar el retorn de Juan Perro, l'àlter ego de Santiago Auserón, que segurament és el compositor més interessant i amb més personalitat que va donar el pop i el rock espanyols dels anys 80? I encara ens queda un dels més grans entre els grans: Leonard Cohen (si van poder comprar entrades). Si critico l'abundància em diran que sóc ventre de mal atipar i que pitjor és passar gana, però, ¿algú ens pot assegurar que cel i infern no són la cara i la creu de la mateixa moneda?