Un veí singular

Dimarts es complien vint-i-cinc anys de la mort de Truman Capote, veí circumstancial de Palamós entre els anys 1960 i 1962, on va escriure bona part de la seva obra més popular, A sang freda, la novel·la basada en l'assassinat de cinc persones, tota una família, en una granja de Kansas. A sang freda no és la primera novel·la de no-ficció de la història, però n'és el paradigma. Capote va anar més enllà de la reconstrucció periodística d'uns fets: en va fer literatura, un prodigi narratiu, un passaport a la immortalitat que construïa minuciosament tot els matins des de les cinc, l'hora que el tràfec dels pescadors el despertava. Llevant-se tan d'hora tenia prou temps per escriure i beure amb harmonia física i espiritual. Era una història gairebé oblidada –o millor: coneguda per molt pocs– fins que Philip Seymour Hoffman va interpretar l'escriptor a la pel·lícula Capote (2005), i no només va guanyar un Oscar, sinó que va aconseguir suplantar la cara de l'autèntic Capote a la portada de la reedició de la biografia que havia servit de base al film. Aquesta pròxima primavera, a l'abril, es compliran també 50 anys de l'arribada de Capote a Palamós, només cinc mesos després de la tragèdia que convertiria en novel·la. Malgrat tot, no la va poder concloure fins al 1965. Li calia un final, i no va ser altre que la mort dels homicides, amb qui havia establert relació i de qui en va presenciar l'execució. Quan va arribar a la Costa Brava tenia 36 anys, ja havia publicat Altres veus, altres àmbits, L'arpa d'herba, o Esmorzar al Tiffany's, i era un escriptor reconegut des dels 24. A sang freda li va suposar un cim i un llast: va ser la culminació i gairebé el final de la seva carrera. «Mai no hi ha hagut ningú com jo, i no hi haurà ningú com jo quan me'n vagi», va dir, i un no sap si la frase és una obvietat, una petulància o un diagnòstic amb la precisió despietada de la prosa que esculpia en els llargs matins de Palamós.