El tramvia i el lleter automàtic

Si hi ha països on la figura del lleter encara existeix, a casa nostra existirà aviat una figura nova: la del lleter automàtic. Una societat ramadera ha importat la idea d’Itàlia amb la voluntat d’implantar-la, per començar, a Cassà de la Selva i a Girona. Si els bancs s’estalvien sous gràcies als caixers automàtics (que utilitzem amb targetes per les quals ens cobren comissió), si el tabac que ens emmetzina ens els serveix un robot parlant (en castellà), i si fins i tot el preservatiu que ens permetrà caçar l’oportunitat inesperada ens l’escup una màquina que exigeix l’import exacte, ¿què pot tenir de singular un expenedor automàtic de llet? Segurament res, més enllà de l’avantatge que pot significar, si s’accepten les condicions que proposen els sindicats ramaders, la comercialització d’un producte fresc, sense intermediaris, i sense cap més manipulació que les mínimes que exigeix la llei. Aquesta, com moltes altres bones idees, no és més que l’actualització d’una idea antiga. Quant fa que la cantina de la llet va desaparèixer del nostre paisatge? Si el lector fa una enquesta d’urgència i demana a la persona que tingui més pròxima què li suggereix el terme “cantina”, la resposta serà inequívoca: una taverna. És la definició que dóna el diccionari, que no contempla la possibilitat que designi cap atuell específicament pensat per a la llet. Les lleteries de poble van desaparèixer per raons sanitàries. No sé si es va considerar la possibilitat de renovar-les abans de matar-les, però és fàcil que no, perquè sovint s’ha confós el progrés amb el simple canvi. Amb aquest criteri hem omplert la nevera de menges dubtoses i vam suprimir els carrilets que, convenientment repensats, podrien ser els tramvies que ara trobem a faltar (i que l’administració troba estranys), mentre comencen a arribar els lleters automàtics, que són més simples de muntar.

El preu de la urgència

Comencem per reiterar un convenciment que han expressat múltiples veus en múltiples ocasions: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat i al costat de casa. Una altra cosa són 1) la intriga del preu real (quantes martingales com ara maletes, bosses del duty free, prioritats d’embarcament, taxes, suplements, i addendes diverses ens apareixeran entre el subtotal i el preu últim de la factura), i 2) quantes coses més acabarem pagant a tant la peça un cop siguem a dalt de l’avió. La darrera sortida de Michael O’Leary ha estat anunciar que estudien fer pagar per, dit en cru, anar al vàter. No cal fer cap comentari sobre el sentit de l’humor de O’Leary: tothom que l’hagi vist als diaris tocat amb barretina catalanesca, embolicat amb una bandera espanyola, amb vestit de torero, o (més enllà de les fotografies) defensant els calendaris del nus de les hostesses i hostessos de Ryanair pot intuir quina és la seva fórmula publicitària. Dalí la va descobrir, amb molt mèrit i molta més classe, fa anys i panys: es tracta de sorprendre, d’epatar, de trobar un espai per al titular. Per això alguns comentaristes han posat en dubte la veracitat de les intencions de Ryanair i les han atribuït exclusivament a la voluntat de sortir als mitjans. Potser sí, però això, a la llarga, fa emprenyar i convida a imaginar desenses de passatgers orinant sense manies al passadís de l’avió per estalviar-se el lavabo aeri o a preguntar-se quants es portarien l’orinal de casa. Ara bé, posats a fer una contribució constructiva i original, en la línia O’Leary, proposo que cobrin suplement per seure al costat de la finestra (per les vistes), per seure a la cadira interior (hi ha qui té por de mirar a fora), per pujar en bambes, en xancletes, en sabates o descalç, i, sobretot, per l’ús del salvavides en cas d’accident.

Un festival de llibres

Avui tot ha de ser lleuger, divertit, espectacular. Ho saben els mestres, que han d’ensenyar els nens sense demanar cap esforç per aprendre; ho saben els periodistes, que han d’explicar per què el món té febre en trenta segons; i ho saben els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, que se celebra aquests dies a Sant Cugat del Vallès, i que va tenir edicions simultànies a Girona i altres capitals catalanes entre 1999 i 2004. Aquesta edició de la Setmana del Llibre ha estat objecte de controvèrsia. Primer va ser el canvi d’emplaçament, que tradicionalment havia estat Barcelona. La pèrdua de centralitat és evident, però no serem nosaltres qui discuteixi que també hi ha vida fora de Barcelona. Una altra qüestió és la conversió del que podria ser un gran aparador de llibre de fons en un festival. Diu l’organització que vol donar “més presència a les activitats relacionals i participatives” i fer “una transició vers un concepte expansiu que ressalti i millori la percepció de la qualitat i prestigi de les lletres catalanes (...) a través d’activitats suggerents i estimulants”. Alta literatura per justificar un esforç tan inútil com l’ensenyament lúdic: intentar que s’acosti als llibres la gent que no té cap interès en els llibres. ¿És necessari que la Setmana del Llibre en Català promogui l’hiperpublicitat premi Sant Jordi, per exemple? Al contrari: la gràcia és poder trobar el llibre que no trobaràs a la llibreria, sobretot perquè el gran problema del sector és, precisament, que els títols desapareixen del mercat en pocs mesos i que els llibreters no poden assumir la superproducció de novetats. Si els títols que hi trobem han de ser els que ja tenim a mà -i que al cap d’unes setmanes seran totes les parades de sant Jordi-, no cal que ens hi esforcem. Almenys per a qui compra llibres abans i després del 23 d’abril.

Lliçons d'economia

La humanitat està condemnada a viure en l’estupefacció. Si hi havia algun dubte, la crisi ho deixa clar. No tenim ni un duro, ens podem quedar sense feina d’un dia per l’altre, i gairebé tothom sap què signifiquen les sigles ERO sense necessitat de cap aclariment, però els polítics es veuen obligats a animar-nos a gastar, a comprar, a consumir, un verb que es considera lleig, però que és l’oli que greixa la màquina i permet que giri. Com que hem gastat el que teníem i el que no teníem hem arribat al col·lapse, però estalviar seria pitjor. Més dades: fa uns mesos el Banc d’Espanya demanava als grans bancs que fossin prudents a l’hora de parlar dels seus beneficis. Ho han estat, de prudents. La majoria han fet el que s’anomena “provisions voluntàries subestàndar”, que dit planer és guardar-se diners per afrontar imprevistos. És a dir: els impagats dels ciutadans que no podran afrontar els deutes contrets. El resultat és que els guanys són menors, però de tenir-ne, en tenen. Els bancs, doncs, tenen beneficis i fan “provisions voluntàries subestàndar” (és a dir: estalvien, cosa que no poden fer els consumidors perquè és dolent per a l'economia) alhora que necessiten diners públics per garantir la capacitat de donar crèdit. Encara més dades: abans demanàvem crèdits al banc perquè tot anava bé i ens compràvem cases i cotxes i ara els demanem per sortir del mal tràngol, perquè tot va malament. Tot plegat una gran paradoxa. Per això l’economia és cosa d’especialistes, perquè els ciutadans corrents ens dividim entre els que es pensen que hi entenen i els que sabem que no hi entenem res.

Quina merda de ciutat!

M'ha vingut al cap ara, rellegint el text sobre els carrers i l'Ovidi i la plaça Lluís Companys i tot això (rellegir-se hauria de ser un exercici prohibit, però tant és, em rellegia). És una escena que Javier Cercas narra a l'arxipopular Soldados de Salamina. El protagonista malda per obrir la porta de casa seva i l'acompanyant, una pitonisa amb programa a la televisió local, exclama: "Quina merda de ciutat!". Òbviament, el Cercas de ficció s'interessa per la causa de l'exclamació, i ella li assenyala la placa del carrer, que diu: "Avinguda Lluís Pericot. Prehistoriador". El motiu de la queixa: "¿No podrien posar als carrers el nom de gent que hagués acabat la carrera?" Un servidor comentava amb l'escriptor i crític Ponç Puigdevall la necessitat que la pitonisa dels Soldados fregués tant l'humor gruixut -vaig posar com a exemple aquesta escena o el fet que ella tingui gust per prescindir de la roba interior- i ell em va assegurar que aquesta escena en concret era real. No vaig preguntar el nom del, o la, protagonista de l'anècdota, és clar.

Retorn a l'últim vals

Mato el temps fent arqueologia al You Tube. Espero que uns operaris reparin una planxa de la tribuna de la meva habitació que el vent va malmetre. Han de treballar amb una plataforma elevadora, però la que han dut no és prou alta i la que necessiten no acaba d'arribar. Començo a mirar vídeos i topo amb The Band i, és clar, amb The last waltz de Martin Scorsese. L'última vegada que la vaig veure va ser al Truffaut en un cicle sobre cinema i música. La primera va ser al cine de la Coma, al poble, amb catorze anys i calces curtes. No vaig entendre-hi res. Em vaig quedar amb la música, és clar, i vaig al·lucinar, però no vaig entendre-hi res més, tot i que l'Scorsese va més enllà, com sempre: un concert, sí, però una crònica d'un temps i, sobretot, una història sobre la vida a la carretera (no sabíem que tindria final tràgic, però s'intueix, o ara em sembla que s'intueix). Ara em sembla veure-hi l'aire de la tragèdia: Levon Helm, tan aspre i tan líric a la bateria i a la veu; Richard Manuel que ja sembla conquerit per la nostàlgia insuportable que el duria al suicidi fins i tot quan fa broma, Rick Danko excessiu, Robbie Robertson com si fos la veu del seny (és qui decideix acabar-ho tot), els oripells de l'escena les misèries del backstage... Tot plegat amanit amb una estranya barreja que només ho és aparentment: De Muddy Waters a Bob Dylan, del friquisme de Ronnie Hawkins a la bèstia de Neil Young (passat de voltes, em sembla), de Joni Mitchell a Neil Diamond, (un altre friqui, per déu, no us perdeu les ulleres). Jo ja he decidit tornar a veure-la tan aviat com pugui.

De places i de plaques

Els noms dels carrers diuen molt d’una ciutat, i dels seus governants, és clar. N’hi ha que els numeren en un esforç d’ordre i racionalitat, n’hi ha que incorren en l’obscenitat d’homenatjar els vencedors de guerres infames, n'hi ha que converteixen els seus espais públics en una sagrera on els noms dels vius estan exclosos per sistema. A Girona, algú va col•locar a la plaça Constitució una placa que rebatejava l’espai amb el nom de l'actor i cantant Ovidi Montllor. Aquesta placa apòcrifa ha resistit un temps, però Joan Ribas, empresari, articulista i impulsor de la sala la Planeta, en va parlar diumenge a la seva crònica setmanal (contraportada dominical del diari El Punt) i la reacció ha estat immediata: ahir aquest mateix diari ja informava que la placa s’ha retirat. La plaça de la Constitució és, doncs, una espai urbà important: ho demostra la pressa a eliminar el rastre d’una iniciativa molesta (¿no els agrada Ovidi Montllor, a l’Ajuntament?), tot i que no se’n van adonar fins a llegir-ho al diari. Curiosament, les mateixes autoritats mantenen des de fa una quinzena d’anys –dit de memòria- unes plaques contradictòries a la plaça Lluís Companys. Aquesta plaça és tan modesta que quan s’hi va instal•lar un bust del president afusellat, obra de Subirachs, les forces republicanes locals van reclamar sense èxit un lloc més cèntric. Des d’aleshores, les plaques del nom de la plaça asseguren que Companys va néixer el 1883, mentre que la inscripció de la peanya del bust data el naixement al 1882. Es veu que ningú s’ha adonat mai de l’error. Fins que Joan Ribas no decideixi escriure’n una crònica que provoqui la reacció municipal, si algú vol saber quan va néixer Companys, valdrà més que consulti la Gran Enciclopèdia Catalana.