Amós Miguélez: Un tramoista del civisme

Amós Miguélez Álvarez. No és el nom d’algú que ocupés titulars de primera pàgina, però el món és habitable perquè és ple de ciutadans tan generosos com discrets, que no es dediquen a enllustrar un nom sinó a construir una obra, i que en una època infectada per la individualitat encara creuen en la comunitat.
L'Amós Miguélez era un català de Ripoll que havia nascut a San Pedro de Foncollada, a Lleó, fa 67 anys i que tenia estranyes dèries, com la de creure que les ciutats han de ser amables, netes, acollidores i, sobretot, habitades per ciutadans mereixedors de ser anomenats així. Dilluns va morir després d’una llarga malaltia i ahir va rebre sepultura. L'Amós va ser un home optimista, tenaç, vital, convençut que cap èxit és impossible si es persegueix amb prou entusiasme, i que els esforços mai no són petits perquè la suma els pot fer grans. Impulsor de campanyes cíviques per a l’embelliment dels espais públics o per a la promoció de l’eix ferroviari Barcelona-Ripoll-Tolosa-París, el seu nom no ha omplert pàgines de diaris, tot i que sovint va ser un tramoista de l’actualitat. Les campanyes cíviques que va impulsar han deixat en la memòria col·lectiva el record d’eslògans com Net i bonic o Amunt, tren, amunt, que són una manifestació de la importància i de la repercussió que va tenir el seu treball, que va obtenir el reconeixement de figures públiques com el
president de la Generalitat Jordi Pujol tres dècades va escampar centenars de milers de bulbs per embellir parterres públics, escoles i empreses. L’any 1986 va ser el capità civil d’una expedició de polítics, periodistes i ciutadans que van anar de Barcelona a París amb tren per reivindicar la internacionalitat d’aquesta línia passant per Ripoll i Puigcerdà. Qui signa feia les primeres tentines periodístiques i els discursos de l’Amós són un dels records més nítids i entranyables d’aquella època. Tinc records que s'adiuen més amb la nostra noció d'històric, de rellevant, de notable, però no sempre em resulten tant simpàtics. Si em digueu que els mèrits de l'Amós són discrets, us diré no m'ho semblen pas. D'altres poden tenir mèrits més grans; ell era una bona persona, i no se m'acut que hi hagi res més important que això. Durant els 23 anys que han caigut darrere d'aquell viatge a París vam tenir una relació intermitent, però a cada retrobada semblava que ens haguéssim vist per darrera vegada la setmana anterior. ¿Com no sorprendre’s de la inesgotable passió d’aquell xerraire impenitent que invertia el seu temps a recórrer escoles o a participar en qualsevol activitat de les que et fan més savi que ric? Totes les morts són tristes, irreparables, però l’Amós Miguélez se’n va abans d’hora, i sempre fa molta falta, la gent com ell.

Do de llengües

Mariano Rajoy parla català, i cada dia millor, com el seu antic cap de files, José María Aznar, un altre polític extraordinàriament poliglot. No és estrany que l’encarregada d’explicar-nos els progressos lingüístics de Rajoy hagi estat Alícia Sánchez-Camacho,una blanenca convençuda que els catalans «estimen Rajoy i creuen que és l’alternativa per governar i viure millor a Catalunya i a la resta d’Espanya». Sánchez-Camacho és una senyora de verb fàcil i veloç, tan veloç com la seva carrera política, que crema etapes sense transició: diputada a Catalunya, diputada al Congrés, senadora, presidenta del PP a Girona, presidenta del PP a Catalunya... Ara mateix la veiem a tots els telenotícies, malgrat que els resultats electorals de les candidatures que ha encapçalat són més aviat minsos. Quan apareix als noticiaris, Sánchez-Camacho parla igual que construeix el seu currículum, és a dir: comença les frases i no les acaba mai perquè les encadena sense temps de completarles. Això, però, no és cap defecte perquè a base de sumar frases agramaticals i encadenar eslògans aconsegueix discursos tan lluïts com lliures de compromisos. Així ha anat de Blanes a Madrid, passant per Washington i Barcelona, i ha pogut escoltar Rajoy parlant català i potser, fins i tot, li ha fet alguna classe. Ja se sap que el do de llengües és una de les virtuts més preuades per a un polític atès que ha de comunicar idees, defensar projectes, convèncer el seu votant i si pot ser també el votant de l’adversari. L’altre do és el de profecia, que permetria a Alícia Sánchez Camacho endevinar el futur i saber que els catalans que ahir li van negar l’escó han canviat d’opinió i avui votarien en massa el PP, però, vistos els antecedents, les seves habilitats semblen més versallesques. Ho podríem preguntar a Daniel Sirera.

El tramvia i el lleter automàtic

Si hi ha països on la figura del lleter encara existeix, a casa nostra existirà aviat una figura nova: la del lleter automàtic. Una societat ramadera ha importat la idea d’Itàlia amb la voluntat d’implantar-la, per començar, a Cassà de la Selva i a Girona. Si els bancs s’estalvien sous gràcies als caixers automàtics (que utilitzem amb targetes per les quals ens cobren comissió), si el tabac que ens emmetzina ens els serveix un robot parlant (en castellà), i si fins i tot el preservatiu que ens permetrà caçar l’oportunitat inesperada ens l’escup una màquina que exigeix l’import exacte, ¿què pot tenir de singular un expenedor automàtic de llet? Segurament res, més enllà de l’avantatge que pot significar, si s’accepten les condicions que proposen els sindicats ramaders, la comercialització d’un producte fresc, sense intermediaris, i sense cap més manipulació que les mínimes que exigeix la llei. Aquesta, com moltes altres bones idees, no és més que l’actualització d’una idea antiga. Quant fa que la cantina de la llet va desaparèixer del nostre paisatge? Si el lector fa una enquesta d’urgència i demana a la persona que tingui més pròxima què li suggereix el terme “cantina”, la resposta serà inequívoca: una taverna. És la definició que dóna el diccionari, que no contempla la possibilitat que designi cap atuell específicament pensat per a la llet. Les lleteries de poble van desaparèixer per raons sanitàries. No sé si es va considerar la possibilitat de renovar-les abans de matar-les, però és fàcil que no, perquè sovint s’ha confós el progrés amb el simple canvi. Amb aquest criteri hem omplert la nevera de menges dubtoses i vam suprimir els carrilets que, convenientment repensats, podrien ser els tramvies que ara trobem a faltar (i que l’administració troba estranys), mentre comencen a arribar els lleters automàtics, que són més simples de muntar.

El preu de la urgència

Comencem per reiterar un convenciment que han expressat múltiples veus en múltiples ocasions: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat i al costat de casa. Una altra cosa són 1) la intriga del preu real (quantes martingales com ara maletes, bosses del duty free, prioritats d’embarcament, taxes, suplements, i addendes diverses ens apareixeran entre el subtotal i el preu últim de la factura), i 2) quantes coses més acabarem pagant a tant la peça un cop siguem a dalt de l’avió. La darrera sortida de Michael O’Leary ha estat anunciar que estudien fer pagar per, dit en cru, anar al vàter. No cal fer cap comentari sobre el sentit de l’humor de O’Leary: tothom que l’hagi vist als diaris tocat amb barretina catalanesca, embolicat amb una bandera espanyola, amb vestit de torero, o (més enllà de les fotografies) defensant els calendaris del nus de les hostesses i hostessos de Ryanair pot intuir quina és la seva fórmula publicitària. Dalí la va descobrir, amb molt mèrit i molta més classe, fa anys i panys: es tracta de sorprendre, d’epatar, de trobar un espai per al titular. Per això alguns comentaristes han posat en dubte la veracitat de les intencions de Ryanair i les han atribuït exclusivament a la voluntat de sortir als mitjans. Potser sí, però això, a la llarga, fa emprenyar i convida a imaginar desenses de passatgers orinant sense manies al passadís de l’avió per estalviar-se el lavabo aeri o a preguntar-se quants es portarien l’orinal de casa. Ara bé, posats a fer una contribució constructiva i original, en la línia O’Leary, proposo que cobrin suplement per seure al costat de la finestra (per les vistes), per seure a la cadira interior (hi ha qui té por de mirar a fora), per pujar en bambes, en xancletes, en sabates o descalç, i, sobretot, per l’ús del salvavides en cas d’accident.

Un festival de llibres

Avui tot ha de ser lleuger, divertit, espectacular. Ho saben els mestres, que han d’ensenyar els nens sense demanar cap esforç per aprendre; ho saben els periodistes, que han d’explicar per què el món té febre en trenta segons; i ho saben els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, que se celebra aquests dies a Sant Cugat del Vallès, i que va tenir edicions simultànies a Girona i altres capitals catalanes entre 1999 i 2004. Aquesta edició de la Setmana del Llibre ha estat objecte de controvèrsia. Primer va ser el canvi d’emplaçament, que tradicionalment havia estat Barcelona. La pèrdua de centralitat és evident, però no serem nosaltres qui discuteixi que també hi ha vida fora de Barcelona. Una altra qüestió és la conversió del que podria ser un gran aparador de llibre de fons en un festival. Diu l’organització que vol donar “més presència a les activitats relacionals i participatives” i fer “una transició vers un concepte expansiu que ressalti i millori la percepció de la qualitat i prestigi de les lletres catalanes (...) a través d’activitats suggerents i estimulants”. Alta literatura per justificar un esforç tan inútil com l’ensenyament lúdic: intentar que s’acosti als llibres la gent que no té cap interès en els llibres. ¿És necessari que la Setmana del Llibre en Català promogui l’hiperpublicitat premi Sant Jordi, per exemple? Al contrari: la gràcia és poder trobar el llibre que no trobaràs a la llibreria, sobretot perquè el gran problema del sector és, precisament, que els títols desapareixen del mercat en pocs mesos i que els llibreters no poden assumir la superproducció de novetats. Si els títols que hi trobem han de ser els que ja tenim a mà -i que al cap d’unes setmanes seran totes les parades de sant Jordi-, no cal que ens hi esforcem. Almenys per a qui compra llibres abans i després del 23 d’abril.

Lliçons d'economia

La humanitat està condemnada a viure en l’estupefacció. Si hi havia algun dubte, la crisi ho deixa clar. No tenim ni un duro, ens podem quedar sense feina d’un dia per l’altre, i gairebé tothom sap què signifiquen les sigles ERO sense necessitat de cap aclariment, però els polítics es veuen obligats a animar-nos a gastar, a comprar, a consumir, un verb que es considera lleig, però que és l’oli que greixa la màquina i permet que giri. Com que hem gastat el que teníem i el que no teníem hem arribat al col·lapse, però estalviar seria pitjor. Més dades: fa uns mesos el Banc d’Espanya demanava als grans bancs que fossin prudents a l’hora de parlar dels seus beneficis. Ho han estat, de prudents. La majoria han fet el que s’anomena “provisions voluntàries subestàndar”, que dit planer és guardar-se diners per afrontar imprevistos. És a dir: els impagats dels ciutadans que no podran afrontar els deutes contrets. El resultat és que els guanys són menors, però de tenir-ne, en tenen. Els bancs, doncs, tenen beneficis i fan “provisions voluntàries subestàndar” (és a dir: estalvien, cosa que no poden fer els consumidors perquè és dolent per a l'economia) alhora que necessiten diners públics per garantir la capacitat de donar crèdit. Encara més dades: abans demanàvem crèdits al banc perquè tot anava bé i ens compràvem cases i cotxes i ara els demanem per sortir del mal tràngol, perquè tot va malament. Tot plegat una gran paradoxa. Per això l’economia és cosa d’especialistes, perquè els ciutadans corrents ens dividim entre els que es pensen que hi entenen i els que sabem que no hi entenem res.

Quina merda de ciutat!

M'ha vingut al cap ara, rellegint el text sobre els carrers i l'Ovidi i la plaça Lluís Companys i tot això (rellegir-se hauria de ser un exercici prohibit, però tant és, em rellegia). És una escena que Javier Cercas narra a l'arxipopular Soldados de Salamina. El protagonista malda per obrir la porta de casa seva i l'acompanyant, una pitonisa amb programa a la televisió local, exclama: "Quina merda de ciutat!". Òbviament, el Cercas de ficció s'interessa per la causa de l'exclamació, i ella li assenyala la placa del carrer, que diu: "Avinguda Lluís Pericot. Prehistoriador". El motiu de la queixa: "¿No podrien posar als carrers el nom de gent que hagués acabat la carrera?" Un servidor comentava amb l'escriptor i crític Ponç Puigdevall la necessitat que la pitonisa dels Soldados fregués tant l'humor gruixut -vaig posar com a exemple aquesta escena o el fet que ella tingui gust per prescindir de la roba interior- i ell em va assegurar que aquesta escena en concret era real. No vaig preguntar el nom del, o la, protagonista de l'anècdota, és clar.