I amb interrogant: És mort, Franco?

Ahir, el mateix dia 20 de novembre que un servidor publicava al diari El Punt el post anterior, en Miquel Pairolí en publicava un altre a la pàgina del costat amb el títol "És mort, Franco?". La broma d'un i altre gira entorn la necessitat de certificar la mort dels jerarques franquistes perquè Garzón arxivés la seva darrera "garzonada". Aquí la primera i l'última semblança. Si jo em centrava únicament en la figura vanitosa de Garzón, Pairolí l'usa de pretext per ironitzar, molt sàviament, com sempre, sobre la necessitat legal de certificar la mort del general i acabar constatant que potser el franquisme no és mort del tot. És trivial, però els dos títols de costat m'han fet gràcia. En deixo constància i aprofito per reivindicar la importància de Pairolí, que, de fet, es desprèn pristinament -per dir-ho en prosa judicialesca- de l'article diari i els llibres que ens regala, encara que alguns s'entestin a mirar a cap altres bandes.

Franco ha mort

No sé si ho han llegit, però el general Franco és mort; o sigui que el jutge Baltasar Garzón ha hagut d’arxivar el cas que instruïa pels crims del franquisme. Com que tot plegat no pot ser tan ridícul, un ha de començar per admetre una ignorància legal enciclopèdica. Ha de ser això, forçosament, perquè el jutge Garzón és un home progressista, partidari de les causes justes, encara que reclamin grans esforços que, d’altra banda, es veuen premiats amb grans titular. Se’n recorden d’aquell epítet que va fer fortuna fa uns anys? Es parlava dels jutges estrella, entre els quals Garzón era un primus inter pares (i perdonin la llatinada). Garzón, aquell home que es va atrevir a aixecar el dit acusador contra Pinochet i va sacsejar el món. Que tot acabés en foc d’encenalls, no té cap importància. Aquí es tracta d’avaluar la seva dimensió humana. Un exemple de la moral insubornable de Garzón el tenim en el seu fugaç pas per la política. Va accedir-hi de la mà de Felipe González i se’n va retirar al cap de quatre dies, segurament decebut, per tornar a lluitar amb l’arma que millor domina: la llei. Baltasar Garzón i les grans causes. Sembla que ningú no recorda les detencions d’independentistes catalans de 1992 basades en informes més que dubtoses en temps del ministre Corcuera (el de la puntada de peu a les portes), quan la Guàrdia Civil era comandada pel corrupte Luis Roldán. O el tancament d’Egunkaria. Garzón passarà a la història, sí: per haver donat origen al terme “garzonada”.

La senyora del paratxuri bitxuri

Fa uns quants dies vaig publicar un article al diari El Punt (dijous 23 d'octubre) i una nota a la bitàcola (dimecres, 29 d'octubre) que compartien tema: la repetició de cançons a les cafeteries (o a les emissores de ràdio). Des de fa mesos em persegueix el "No dudaría" d'Antonio Flores, vagi on vagi, en la veu d'una senyoreta que fins ara no sabia qui era. Ara que ho he escrit i he manifestat la meva ignorància, he obtingut la resposta i he estat convenientment renyat per un amic. La senyoreta que m'ha perforat el cervell sempre que m'he près un cafè fora de casa en els darrers sis o set mesos és la Rosario Flores, la germana del malaguanyat Antonio. Que no se'm malinterpreti, a mi la Rosario ni m'agrada ni em desagrada. Deu ser una bona cantant, no ens discutirem pas per això. Si hem d'avaluar el valor de la lletra, amb tot el respecte que em mereixen els difunts, aquí ja hi ha més a discutir. Ara, no em negaran que haver de sentir una i altra vegada la mateixa cançó és de tortura malaia. L'infern del Dant és una broma al costat d'això.

Proposta d'exercici: Anàlisis sintàctica i morfològica de la frase "paratxuri bitxuri paratxuri bitxuri bitxú".

La mirada crèdula

La innocència és un virus invencible, sempre mor de vell. Ho vaig dir fa mil anys en un poema que ara he recordat perquè he d'escriure un article per a revista Gavarres a partir d'unes fotografies antigues de cavalcades de Reis, la majoria dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Donava voltes a la credulitat infantil -ens empassàvem un espectacle de cartró pedra com si fos una meravella!- i m'ha semblat que els adults, a diferència dels nens, que viuen un present etern, som hipercrítics amb el present i innocents respecte del passat i del futur. El passat el mitifiquem i del futur (excepte derrotistes congènits) n'esperem la salvació, la felicitat, la culminació dels nostres projectes. L'esperança d'un futuir millor i la convicció que en el passat vam ser feliços deuen ser les formes adultes de la innocència: les restes del candor infantil, tot allò que ni els anys ni els desenganys han aconseguit dissoldre i que persisteix entre la cendra d'una fe antiga i ingènua.

Límits

Que em perdonin els racionalistes i que em perdonin els empiristes. No hi ha coneixement sense els sentits, i els sentits ens enganyen. Que sigui trist ja són figues d'un altre paner.

L'esperit del circ (i 2)

Obama (Barack Hussein, per descomptat) ha obert les portes a un món nou. Ho diu avui El País (el que he llegit per esmorzar, en versió paper). El subtítol de la informació no té desperdici: "La victoria del candidato demócrata destruye las barreras raciales y revalida a Estados Unidos como modelo universal". O m'he perdut en algun moment de la història o alguna cosa no quadra.
Anem a pams. Primer, això del nou món, potser es farà esperar una mica, si és que arriba. Segon, ¿quan han desaparegut les barreres racials dels Estats Units? ¿Quin dia les va destruir l'amic Obama, dimarts o dimecres? ¿I a quina hora, exactament? Home, ningú vol menystenir ni la importància històrica ni la simbòlica de la victòria d'Obama, però s'ha de tenir valor per expressar-se amb aquesta rotunditat. Ho dic perquè, d'una banda, queda molt per destruir i, de l'altra, perquè la història de la lluita pels Drets Civils és molt llarga i ara resulta molt lleig personificar-la.
Tercera part. ¿Els Estats Units s'han revalidat com a model universal? En primera instància, he de dir que jo no estava segur de ser testimoni de la caiguda desl Estats Units, ni que fossin un imperi periclitat rotllo Roma al segle V. Però es veu que sí. Ens hem passat anys amb la història anti i desafiant els veïns a trobar sis diferències entre demòcrates i republicans per ara descobrir que l'imperi del mal i de l'estultícia (no saben on és Barcelona, aquest ianquis!) és realment el país de les oportunitats, on tot és possible. Ara de cop ha renascut el somni americà, tu!
Ni una cosa ni l'altra, és clar, però el saltimbanqui ha de fer sempre una pirueta encara més sorprenent que l'anterior per evitar que el públic se'n vagi, i el xarlatà l'ha de ir més grossa, sinó l'espectador canvia de canal. I ja se sap que no hi ha negoci com el negoci de l'espectacle.

L'esperit del circ (1)

El circ i el periodisme comparteixen molt trets, però n’hi ha un de fonamental que defineix l’esperit de l’espectacle: captivar el públic de forma permanent requereix anar més enllà, fer-ho tot cada vegada una mica més difícil, sorprendre sempre. Per això Barack Obama ja ha fet història tres o quatre vegades abans d’arribar a la presidència dels Estats Units. Quan Obama va guanyar les primàries del Partit Demòcrata i es va convertir en el primer candidat negre a la presidència dels Estats Units no n’hi havia prou de dir-ho això amb precisió i exactitud. S’havien d’escriure titulars potents. S’havia de dir: “Obama fa història i etc, etc”. Molts mitjans van emprar el terme i molts lectors devien pensar: “¿si ara ja diuen que fa història, què diran si guanya?”. Doncs ara que ha guanyat ja sabem què diuen: “Obama fa història”. Entrin a Internet. El món vessa de titulars calcats els uns dels altres. També s’ha de dir que hi ha periodistes conscients que aquesta veritat (històrica?) estava devaluada perquè s’havia abusat del terme abans d’hora. El mateix dimarts a la nit Raquel Sans comentava a TV3 que no es podia d’abusar del tòpic, que era exactament el mateix que deia algú altre –potser la periodista Neus Bonet o un tertulià del programa- ahir al Matí de Catalunya Ràdio, però, és clar, advertir que una expressió “és un tòpic” per després deixar-la anar i quedar-se tan panxo no resol el problema. Si es vol fer pirotècnia lingüística es requereix imaginació, que és una virtut escassa, ja es veu.