Que no pari la música

El fil musical, com el lector ja haurà descobert fa temps, consisteix a posar una musiqueta que sense emocionar ningú tampoc no molesti massa i així protegir-nos del silenci i del nostre pensament. És una estatrègia de salut pública, contra l’horror al buit i per evitar els riscos de la reflexió (la selecció de revistes de les sales d’espera dels metges segueix els mateixos criteris). Ja se sap que pensar no és una cosa que pugui fer, a la brava, quasevol cretí sense preparació. Així que puges a un ascensor, i sóna una musiqueta que ni carn ni peix ni fu ni fa ni per tu ni per mi però que acompanya. O fas una trucada telefònica i t’amaneixen l’espera amb un piticlinc-piticlinc de piano de manubri. Això està molt bé, però el problema és, generalment, la repetició. Un problema que, per cert, s’agreuja a les cafeteries. No sé si hauran notat que, d’un temps ençà, a totes les cafeteries de Girona sóna sempre la mateixa cançó sigui l’hora que sigui. Vas a fer el cafè a les deu, i una senyora que no conec versiona una cançoneta del malaguanyat Antonio Flores. Hi vas a les dotze i torna la mateixa veu amb el mateix prodigi de lletra: “paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú”. Vas a dinar a les tres, canvies de cafeteria, i, conxo!, la senyora de la cançó ataca altra vegada. Perdonin la ignorància: ¿les emissores emeten sempre la mateixa mitja dotzena de cançons i pensen repetir-les fins el dia del judici final a la tarda o algú va gravar un cinta i en va passar còpies a totes les cafeteries de Girona?