La mirada crèdula

La innocència és un virus invencible, sempre mor de vell. Ho vaig dir fa mil anys en un poema que ara he recordat perquè he d'escriure un article per a revista Gavarres a partir d'unes fotografies antigues de cavalcades de Reis, la majoria dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Donava voltes a la credulitat infantil -ens empassàvem un espectacle de cartró pedra com si fos una meravella!- i m'ha semblat que els adults, a diferència dels nens, que viuen un present etern, som hipercrítics amb el present i innocents respecte del passat i del futur. El passat el mitifiquem i del futur (excepte derrotistes congènits) n'esperem la salvació, la felicitat, la culminació dels nostres projectes. L'esperança d'un futuir millor i la convicció que en el passat vam ser feliços deuen ser les formes adultes de la innocència: les restes del candor infantil, tot allò que ni els anys ni els desenganys han aconseguit dissoldre i que persisteix entre la cendra d'una fe antiga i ingènua.