Bertrand Russell i la calculadora d'Aristòtil

Si una figura imprescindible del pensament del segle XX com Bertrand Russell deixa escrit que mai va tenir la fortuna de trobar cap prova que l'home sigui un animal racional, més difícil ho tenim nosaltres. El dia a dia, la veritat, no hi ajuda gaire. Russell, mordaç com era, il·lustrava la seva posició amb una ironia sobre Aristòtil, que esgrimia el fet que l'home sap sumar com a prova de la seva racionalitat. Molts segles més tard, una simple calculadora tira per terra l'opinió aristotèlica. Òbviament, nngú no pensa en la racionalitat de cap giny electrònic pel fet que sumi, resti o executi qualsevol operació aritmètica amb una eficàcia que seria insòlita fins i tot en l'home més ben preparat. Després d'aquest preàmbul, Russell feia un repàs als disbarats intel·lectuals de l'home. El filòsof anglès, que fou premi Nobel de Literatura, va morir l'any 1970 als 98 anys. Va veure de tot i força, incloses les dues guerres mundials, la guerra freda) i l'adveniment i caiguda dels feixismes europeus. Les tres dècades que es va estalviar del segle XX i el que portem de segle XXI li haurien proporcionat, sinó més arguments, molts més exemples per al catàleg. Poseu-hi dos punts i afegeiu els casos que considereu pertinents. Barra lliure.

Woooah, black berry (bam-ba-lam)

Us esclavitza una black berry? Aquesta és la vostra cançó (o gairebé perquè de Betty a Berry hi ha poca distància). Són Ram Jam i al 1977 o 78 me'ls injectava a duro per cançó en una juke box de la sala de futbolins del meu poble (prehistòria total). És veritat que ara resulten un pèl (força) cutres (la imatge i el vídeo), però el tema, original del bluesman Leadbelly, és molt divertit. Woooaaah black berry, bam-ba-lam!

Retrat d'una obsessió

He estat un parell de dies amb gastroenteritis o una cosa que s'hi assemblava. Us estalvio els detalls. Dos dies de reclusió. Ahir torno a la feina. Baixo correus, em poso al dia, truco, faig, desfaig... Baixo a la cafeteria: paratxuri bitxuri. No pot ser. Penso que he d'escriure-ho, però ho deixo correr (vegeu comentaris anteriors). Avui. Onze del matí. La mateixa cafeteria. Demano el cafè. Immediatament després ha començat a sonar aquesta cançó, que ja em resulta infernal. Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú. He pensat durant anys en el cost dels centenars de cafès (i altres líquids) que he ingerit en establiments públics sense apartar-me'n. Ni els diners, ni els perjudicis per a la salut, ni la capacitat de persuasió dels que em volen bé han aconseguit mai cap resultat positiu. Tant anys i ara, si això dura gaire més, abandonaré aquests territoris per sempre. No puc més. Era preferible la gastroenteritis (o el que fos). Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú.

Els flaixos i els mitjons

El pus del mapamundi, que en diu Antoni Puigverd (aquell escriptor que el periodisme ens ha robat), acaba de deixar desenes de morts a Bombai i apareix Esperanza aguirre amb mitjonets de vol en classe business a donar testimoni de la tragèdia. No vull ser frívol. M'imagino, o intento imaginar-me, el terror de viure una situació com aquella. ¿Com hauria reaccionat qualsevol de nosaltres, ciutadans covats per la comoditat, protegits pel cotó fluix del benestar i la seguretat? Situacions menys (o gens) desesperades ens porten a l'angoixa, i vull dir a l'angoixa de veritat: sudoració, opressió al pit, basques i vòmits, taquicàrdia, por de morir, necessitat d'hospitalització. Qui ha passat per aquest tràngol darrere els vidres d'una casa coneguda no pot saber com reaccionaria davant dels trets i de la sang a milers de quilòmetres de la famíliia. Jo no sé què pensaria enmig d'un tiroteig. No sé si agafaria el primer vol que m'oferissin i fuigiria cames ajudeu-me sense pensar què o qui deixo enrere. Probablement, però aquest no és el problema. El problema és no ser decorós, no guardar silenci o no parlar amb cautela, fer una posada en escena delirant. Els mitjons resulten grotescos. Si pretenien ser el signe de l'experiència directa resultaven una mofa. Si eren un oblit, resultaven grotescos. El planeta supura i el centre de la nostra atenció és la senyora Aguirre y Gil de Biedma. Mentre les seves imatges inunden els mitjans, l'eurodiputat Ignasi Guardans encara és a Bombai. So telefònic i sense flaixos.

I amb interrogant: És mort, Franco?

Ahir, el mateix dia 20 de novembre que un servidor publicava al diari El Punt el post anterior, en Miquel Pairolí en publicava un altre a la pàgina del costat amb el títol "És mort, Franco?". La broma d'un i altre gira entorn la necessitat de certificar la mort dels jerarques franquistes perquè Garzón arxivés la seva darrera "garzonada". Aquí la primera i l'última semblança. Si jo em centrava únicament en la figura vanitosa de Garzón, Pairolí l'usa de pretext per ironitzar, molt sàviament, com sempre, sobre la necessitat legal de certificar la mort del general i acabar constatant que potser el franquisme no és mort del tot. És trivial, però els dos títols de costat m'han fet gràcia. En deixo constància i aprofito per reivindicar la importància de Pairolí, que, de fet, es desprèn pristinament -per dir-ho en prosa judicialesca- de l'article diari i els llibres que ens regala, encara que alguns s'entestin a mirar a cap altres bandes.

Franco ha mort

No sé si ho han llegit, però el general Franco és mort; o sigui que el jutge Baltasar Garzón ha hagut d’arxivar el cas que instruïa pels crims del franquisme. Com que tot plegat no pot ser tan ridícul, un ha de començar per admetre una ignorància legal enciclopèdica. Ha de ser això, forçosament, perquè el jutge Garzón és un home progressista, partidari de les causes justes, encara que reclamin grans esforços que, d’altra banda, es veuen premiats amb grans titular. Se’n recorden d’aquell epítet que va fer fortuna fa uns anys? Es parlava dels jutges estrella, entre els quals Garzón era un primus inter pares (i perdonin la llatinada). Garzón, aquell home que es va atrevir a aixecar el dit acusador contra Pinochet i va sacsejar el món. Que tot acabés en foc d’encenalls, no té cap importància. Aquí es tracta d’avaluar la seva dimensió humana. Un exemple de la moral insubornable de Garzón el tenim en el seu fugaç pas per la política. Va accedir-hi de la mà de Felipe González i se’n va retirar al cap de quatre dies, segurament decebut, per tornar a lluitar amb l’arma que millor domina: la llei. Baltasar Garzón i les grans causes. Sembla que ningú no recorda les detencions d’independentistes catalans de 1992 basades en informes més que dubtoses en temps del ministre Corcuera (el de la puntada de peu a les portes), quan la Guàrdia Civil era comandada pel corrupte Luis Roldán. O el tancament d’Egunkaria. Garzón passarà a la història, sí: per haver donat origen al terme “garzonada”.

La senyora del paratxuri bitxuri

Fa uns quants dies vaig publicar un article al diari El Punt (dijous 23 d'octubre) i una nota a la bitàcola (dimecres, 29 d'octubre) que compartien tema: la repetició de cançons a les cafeteries (o a les emissores de ràdio). Des de fa mesos em persegueix el "No dudaría" d'Antonio Flores, vagi on vagi, en la veu d'una senyoreta que fins ara no sabia qui era. Ara que ho he escrit i he manifestat la meva ignorància, he obtingut la resposta i he estat convenientment renyat per un amic. La senyoreta que m'ha perforat el cervell sempre que m'he près un cafè fora de casa en els darrers sis o set mesos és la Rosario Flores, la germana del malaguanyat Antonio. Que no se'm malinterpreti, a mi la Rosario ni m'agrada ni em desagrada. Deu ser una bona cantant, no ens discutirem pas per això. Si hem d'avaluar el valor de la lletra, amb tot el respecte que em mereixen els difunts, aquí ja hi ha més a discutir. Ara, no em negaran que haver de sentir una i altra vegada la mateixa cançó és de tortura malaia. L'infern del Dant és una broma al costat d'això.

Proposta d'exercici: Anàlisis sintàctica i morfològica de la frase "paratxuri bitxuri paratxuri bitxuri bitxú".