El pus del mapamundi, que en diu Antoni Puigverd (aquell escriptor que el periodisme ens ha robat), acaba de deixar desenes de morts a Bombai i apareix Esperanza aguirre amb mitjonets de vol en classe business a donar testimoni de la tragèdia. No vull ser frívol. M'imagino, o intento imaginar-me, el terror de viure una situació com aquella. ¿Com hauria reaccionat qualsevol de nosaltres, ciutadans covats per la comoditat, protegits pel cotó fluix del benestar i la seguretat? Situacions menys (o gens) desesperades ens porten a l'angoixa, i vull dir a l'angoixa de veritat: sudoració, opressió al pit, basques i vòmits, taquicàrdia, por de morir, necessitat d'hospitalització. Qui ha passat per aquest tràngol darrere els vidres d'una casa coneguda no pot saber com reaccionaria davant dels trets i de la sang a milers de quilòmetres de la famíliia. Jo no sé què pensaria enmig d'un tiroteig. No sé si agafaria el primer vol que m'oferissin i fuigiria cames ajudeu-me sense pensar què o qui deixo enrere. Probablement, però aquest no és el problema. El problema és no ser decorós, no guardar silenci o no parlar amb cautela, fer una posada en escena delirant. Els mitjons resulten grotescos. Si pretenien ser el signe de l'experiència directa resultaven una mofa. Si eren un oblit, resultaven grotescos. El planeta supura i el centre de la nostra atenció és la senyora Aguirre y Gil de Biedma. Mentre les seves imatges inunden els mitjans, l'eurodiputat Ignasi Guardans encara és a Bombai. So telefònic i sense flaixos.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada