Retrat d'una obsessió

He estat un parell de dies amb gastroenteritis o una cosa que s'hi assemblava. Us estalvio els detalls. Dos dies de reclusió. Ahir torno a la feina. Baixo correus, em poso al dia, truco, faig, desfaig... Baixo a la cafeteria: paratxuri bitxuri. No pot ser. Penso que he d'escriure-ho, però ho deixo correr (vegeu comentaris anteriors). Avui. Onze del matí. La mateixa cafeteria. Demano el cafè. Immediatament després ha començat a sonar aquesta cançó, que ja em resulta infernal. Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú. He pensat durant anys en el cost dels centenars de cafès (i altres líquids) que he ingerit en establiments públics sense apartar-me'n. Ni els diners, ni els perjudicis per a la salut, ni la capacitat de persuasió dels que em volen bé han aconseguit mai cap resultat positiu. Tant anys i ara, si això dura gaire més, abandonaré aquests territoris per sempre. No puc més. Era preferible la gastroenteritis (o el que fos). Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú.