I Géricault va pintar una bassa

Josep Maria de Sagarra va fugir de la Guerra Civil amb un llarg viatge pels mars del sud que va narrar a La ruta blava. Publicat per primera vegada en castellà l'any 1942, la versió orginal catalana de l'obra no va ser editada fins al 1964, tres anys després de la mort de l'autor. La ruta blava és un prodigi d'exuberància verbal i una exhibició de talent i de potència literària que acaba de recuperar Edicions 62. Després de recomanar-ne ferventment la lectura (del llibre i també del pròleg), he de fer dues observacions que no treuen valor a res, però que no em puc estar de fer. La primera és menor i la segona, de les divertides.
1) Virgilio Sánchez Rey afirma al pròleg: "És llavors, als setanta anys, quan es decideix [Sagarra] a explicar la història de la seva vida, a escriure les seves portentoses memòries". Tenint en compte que Sagarra va néixer l'any 1894 i va morir l'any 1961, podem fer números.
2) En el mateix pròleg, s'afirma que si el vaixell que va dur Sagarra a Tahití "era la nau dels bojos", el Ville de Strasbourg que el va tornar era "la bassa de la medusa". Aquí el lector es perd. "Quin referent em falta?", es pregunta. "Em falla el context?" No: falla la traducció, perquè aquest text devia escriure's originalment en castellà i on deia "la balsa de la Medusa", el traductor va entendre que l'autor volia dir "charco" quan volia dir "rai". Potser "medusa" no estava escrit amb majúscula com jo he fet ara mateix (un servidor no ho sap pas), però, en tot cas, hi havia d'anar. La "balsa de la Medusa" és una imatge que Sagarra empra per transmetre'ns desesperació, desordre, patiment i horror, i que remet al quadre que va pintar Théodore Géricault el 1818, dos anys després del naufragi de la fragata Medusa que va sacsejar la França de l'època. Es pot veure al Louvre. Ah, els riscos de traduir!

El temps, segons Truman Capote

La pel·lícula és "La burla del diablo" de John Huston (1953). Uns estafadors esperen en un port italià la reparació del vaixell que els ha de dur a Àfrica. Truman Capote, guionista de luxe, fa parlar un dels personatges, referint-se a l'espera: "¿Què és els temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l'atresoren, els italians el perden, per a als american és or, els hindús diuen que no existeix, i jo dic que el temps és un canalla".

Un veí singular

Dimarts es complien vint-i-cinc anys de la mort de Truman Capote, veí circumstancial de Palamós entre els anys 1960 i 1962, on va escriure bona part de la seva obra més popular, A sang freda, la novel·la basada en l'assassinat de cinc persones, tota una família, en una granja de Kansas. A sang freda no és la primera novel·la de no-ficció de la història, però n'és el paradigma. Capote va anar més enllà de la reconstrucció periodística d'uns fets: en va fer literatura, un prodigi narratiu, un passaport a la immortalitat que construïa minuciosament tot els matins des de les cinc, l'hora que el tràfec dels pescadors el despertava. Llevant-se tan d'hora tenia prou temps per escriure i beure amb harmonia física i espiritual. Era una història gairebé oblidada –o millor: coneguda per molt pocs– fins que Philip Seymour Hoffman va interpretar l'escriptor a la pel·lícula Capote (2005), i no només va guanyar un Oscar, sinó que va aconseguir suplantar la cara de l'autèntic Capote a la portada de la reedició de la biografia que havia servit de base al film. Aquesta pròxima primavera, a l'abril, es compliran també 50 anys de l'arribada de Capote a Palamós, només cinc mesos després de la tragèdia que convertiria en novel·la. Malgrat tot, no la va poder concloure fins al 1965. Li calia un final, i no va ser altre que la mort dels homicides, amb qui havia establert relació i de qui en va presenciar l'execució. Quan va arribar a la Costa Brava tenia 36 anys, ja havia publicat Altres veus, altres àmbits, L'arpa d'herba, o Esmorzar al Tiffany's, i era un escriptor reconegut des dels 24. A sang freda li va suposar un cim i un llast: va ser la culminació i gairebé el final de la seva carrera. «Mai no hi ha hagut ningú com jo, i no hi haurà ningú com jo quan me'n vagi», va dir, i un no sap si la frase és una obvietat, una petulància o un diagnòstic amb la precisió despietada de la prosa que esculpia en els llargs matins de Palamós.

El paradís del melòman

Amb dos concerts a cada plaça i un festival a cada dues, sembla impossible negar que els estius gironins són un paradís per als melòmans, però a vegades el cel pot ser un infern. En un parell de mesos tenim no només una sobredosi de concerts de totes les qualitats, gèneres i formats, sinó una dotzena, com a mínim, d'instants catàrtics, místics, dels per recordar tota la vida: des del rai de Khaled (a qui, per cert, li van sobrar part de les localitats més cares) a la resurrecció dels Pretenders per obra i gràcia de Chrissie Hynde (els Pretenders eren ella). Hem tingut Lou Reed (aquest any sí) reinventant-se a ell mateix amb l'oposició dels fans més irreductibles de l'època fosca i salvatge, la nostàlgia dels 70 i 80 més festius amb Nile Rodgers i aquell inevitable Le freak de popularitat tan universal que a vegades eclipsa tota la seva trajectòria, o la veu esquerdada de Diego el Cigala acompanyat de Tomatito, gran mestre de la guitarra i antic escuder de monstres com ara Paco de Lucía i Camarón. Cada estiu tenim una oferta que supera l'ànim i la butxaca de qualsevol de tal manera que un pensa a vendre's l'ànima al diable per obtenir el do de la ubiqüitat i una bossa inesgotable. ¿Què s'havia de fer el dissabte dia 8 d'agost, per exemple? ¿Deixar-se agombolar pels aires jazzístics de les històries plenes d'humor i talent de Paolo Conte a Sant Feliu (el concert va ser hipnotitzant), o anar a Cadaqués per presenciar el retorn de Juan Perro, l'àlter ego de Santiago Auserón, que segurament és el compositor més interessant i amb més personalitat que va donar el pop i el rock espanyols dels anys 80? I encara ens queda un dels més grans entre els grans: Leonard Cohen (si van poder comprar entrades). Si critico l'abundància em diran que sóc ventre de mal atipar i que pitjor és passar gana, però, ¿algú ens pot assegurar que cel i infern no són la cara i la creu de la mateixa moneda?

L’art de la festa (sense fronteres)

Premonitòriament, el Festival Maçart, que s’acaba de celebrar a Maçanet de Cabrenys, va tenir l’any passat una prèvia a Figueres. Va ser tan premonitori, que Figueres serà la seu del Festival de cultura contemporània de l’Empordà, rebatejat amb el nom d’Ingràvid i dirigit per antics responsables de Maçart, el setembre vinent. Mentre, el festival Maçart, reconvertit en “mostra d’art transfronterer”, ha efectuat un gir que ja s’ha vist plasmat en l’edició d’enguany. Premonitòriament també, aquell pròleg figuerenc va ser polèmic (potser ho recordaran: acusacions de pornografia i etcètera, res de l’altre món). El cas és que el gir de Maçart no ha estat incruent: per això els responsables del festival en els darrers anys van agafar els trapaus i, amb l’inevitable canvi de nom, van buscar refugi a Figueres. Ara Maçanet defensa la propietat de la marca i el dret a reorientar el projecte, i l’equip d’Ingràvid defensa la seva idea i la feina que va fer a Maçanet sota la marca Maçart. No és la primera ni serà l’última vegada que es donen litigis similars, però hi ha un fet inegable: Maçart havia situat en el mapa artístic el nom de Maçanet i era un festival de referència, un producte artístic global en un espai i amb un format singulars. Ara el Maçart renovat ha de defensar el cognom transfronterer que ha posat a l’art. Si en realitat l’expressió vol dir “mostra transfronterera” és fàcil d’entendre: sumem un artista nordcatalà (posem-hi Blues de Picolat) amb un artista del sud (posem-hi el Màgic Andreu) i llestos. Si vol dir estrictament “art transfronterer”, certament el blues ho és: ha creuat oceans des del Mississipí. Però, Ah!, ¿Què diria Ferran Monegal del Màgic Andreu, aquesta bèstia televisiva de les varietés, tan apta per a festes majors i vesprades estivals? Probablement, que si volen convertir un festival del que sigui en una festa major també hi tenen dret, i van per bon camí.

La virtut de les previsions

Fa lleig, parlar de diners, és veritat, però els darrers dies no deixen gaire opcions: d'entrada, ens han recordat que viure a la ciutat de Girona costa un ull de la cara i, de sortida, ens hem assabentat que les entitats de cooperació social contribueixen a alimentar cada dia més de cinc mil persones. Ens hem passat tants anys llegint i sentint que a Girona rai, que s'hi vivia tan bé, que ara no ens en sabem avenir. Un amic se m'exclama escandalitzat perquè, d'ençà de la crisi, cada dia troba en algun paper o altre un expert eminent que analitza amb gran rigor la cadena de causes i efectes que ens ha empès al desastre. A vegades l'expert afirma que s'ha de salvar el sistema i a vegades afirma que el sistema és obsolet i que cal canviar-lo. Maldestres com som per a l'economia personal, l'amic i jo acordem que ens guardarem bé prou d'opinar sobre l'economia general. La qüestió –li dic– és que viure costa molts diners i que les empreses fan expedients de regulació d'ocupació. Quan deien que els preus de les cases no podien pas baixar, ens els crèiem i ens hipotecàvem. Ara, quan diuen que el desastre es veia a venir de lluny, també ens els creiem i ens sentim culpables. «Per què no ho deien abans, si ja ho sabien; deu formar part dels arcans vedats als mortals», diu amb ironia. És un misteri similar al fet que la Fundació de Caixes d'Estalvis propugni allargar l'edat laboral mentre les institucions que aplega prejubilen els seus empleats amb la màxima alegria. O al de les estimacions sobre els diners que ens reportarà el nou finançament per a l'any vinent, l'altre o l'altre. ¿No poden fallar les previsions com ja ho han fet altres vegades? ¿Estan segurs que el 2012 la Generalitat, amb els calaixos ben eixuts, no haurà de tornar calés, com diuen que pot passar el 2010? El meu amic i jo no ho sabem. Quan sigui el moment, els experts ja ens ho aclariran, no pateixin

Les orelles del llop

Devia ser culpa de la calorada, però per un moment vaig pensar que el fet que la llengua castellana sigui àmpliament majoritària a Catalunya era una notícia de primera magnitud. Silenci estival. U2. Bill Viola. No siguem provincians. Ningú no ha dit res, ni tan sols aquí, en aquest raconet de país que es pensava ser la reserva lingüística oriental i que ha perdut oficialment els honors en favor de les Terres de l’Ebre. Al portal web de la televisió catalana, el 3cat24, s’hi podia llegir el següent titular: “L'àrab i l'urdú se situen al costat del català i el castellà com a llengües d'ús habitual a Catalunya”. Ja són ganes, perquè es podia haver dit que l’ús del castellà dobla el del català a l’àrea de Barcelona, com va fer El Periódico. Vostès diran que, de mals auguris, en sentim des de fa anys, i és cert, però també ho és que fins ara havíem dit que eren cosa de filòlegs apocalíptics o d’escriptors ociosos i que no s’havia de caure en l’alarmisme. Fa sis anys encara estàvem en una mena d’empat tècnic entre les dues llengües més parlades al país. Amb les dades que ara tenim a la mà ningú no pot dir que aquelles ombres dubtoses que vèiem eren realment les orelles del llop: gairebé la meitat de la població usa el castellà com a llengua habitual. Només té el català com a llengua d’ús habitual el 35% dels ciutadans, deu punts per sota que la castellana i amb una caiguda en picat en només sis anys. El tòpic parla de la convivència de les llengües, però quan una avança ho fa en detriment d’una altra. Si avança el castellà, recula el català, i al revés. La batalla s’ha de guanyar a la vida i a la via pública, i si el català no és necessari per viure al país, són faves comptades: mai el peix petit s’ha menjat el gros. Ara, qui s’estimi més ser optimista, pot pensar que parlem català perquè un dia també es va extingir el llatí i no hi ha cap romà que es queixi.