dijous, 26 de març del 2009

El tramvia i el lleter automàtic

Si hi ha països on la figura del lleter encara existeix, a casa nostra existirà aviat una figura nova: la del lleter automàtic. Una societat ramadera ha importat la idea d’Itàlia amb la voluntat d’implantar-la, per començar, a Cassà de la Selva i a Girona. Si els bancs s’estalvien sous gràcies als caixers automàtics (que utilitzem amb targetes per les quals ens cobren comissió), si el tabac que ens emmetzina ens els serveix un robot parlant (en castellà), i si fins i tot el preservatiu que ens permetrà caçar l’oportunitat inesperada ens l’escup una màquina que exigeix l’import exacte, ¿què pot tenir de singular un expenedor automàtic de llet? Segurament res, més enllà de l’avantatge que pot significar, si s’accepten les condicions que proposen els sindicats ramaders, la comercialització d’un producte fresc, sense intermediaris, i sense cap més manipulació que les mínimes que exigeix la llei. Aquesta, com moltes altres bones idees, no és més que l’actualització d’una idea antiga. Quant fa que la cantina de la llet va desaparèixer del nostre paisatge? Si el lector fa una enquesta d’urgència i demana a la persona que tingui més pròxima què li suggereix el terme “cantina”, la resposta serà inequívoca: una taverna. És la definició que dóna el diccionari, que no contempla la possibilitat que designi cap atuell específicament pensat per a la llet. Les lleteries de poble van desaparèixer per raons sanitàries. No sé si es va considerar la possibilitat de renovar-les abans de matar-les, però és fàcil que no, perquè sovint s’ha confós el progrés amb el simple canvi. Amb aquest criteri hem omplert la nevera de menges dubtoses i vam suprimir els carrilets que, convenientment repensats, podrien ser els tramvies que ara trobem a faltar (i que l’administració troba estranys), mentre comencen a arribar els lleters automàtics, que són més simples de muntar.

dissabte, 21 de març del 2009

El preu de la urgència


Comencem per reiterar un convenciment que han expressat múltiples veus en múltiples ocasions: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat i al costat de casa. Una altra cosa són 1) la intriga del preu real (quantes martingales com ara maletes, bosses del duty free, prioritats d’embarcament, taxes, suplements, i addendes diverses ens apareixeran entre el subtotal i el preu últim de la factura), i 2) quantes coses més acabarem pagant a tant la peça un cop siguem a dalt de l’avió. La darrera sortida de Michael O’Leary ha estat anunciar que estudien fer pagar per, dit en cru, anar al vàter. No cal fer cap comentari sobre el sentit de l’humor de O’Leary: tothom que l’hagi vist als diaris tocat amb barretina catalanesca, embolicat amb una bandera espanyola, amb vestit de torero, o (més enllà de les fotografies) defensant els calendaris del nus de les hostesses i hostessos de Ryanair pot intuir quina és la seva fórmula publicitària. Dalí la va descobrir, amb molt mèrit i molta més classe, fa anys i panys: es tracta de sorprendre, d’epatar, de trobar un espai per al titular. Per això alguns comentaristes han posat en dubte la veracitat de les intencions de Ryanair i les han atribuït exclusivament a la voluntat de sortir als mitjans. Potser sí, però això, a la llarga, fa emprenyar i convida a imaginar desenses de passatgers orinant sense manies al passadís de l’avió per estalviar-se el lavabo aeri o a preguntar-se quants es portarien l’orinal de casa. Ara bé, posats a fer una contribució constructiva i original, en la línia O’Leary, proposo que cobrin suplement per seure al costat de la finestra (per les vistes), per seure a la cadira interior (hi ha qui té por de mirar a fora), per pujar en bambes, en xancletes, en sabates o descalç, i, sobretot, per l’ús del salvavides en cas d’accident.

dilluns, 9 de març del 2009

Un festival de llibres

Avui tot ha de ser lleuger, divertit, espectacular. Ho saben els mestres, que han d’ensenyar els nens sense demanar cap esforç per aprendre; ho saben els periodistes, que han d’explicar per què el món té febre en trenta segons; i ho saben els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, que se celebra aquests dies a Sant Cugat del Vallès, i que va tenir edicions simultànies a Girona i altres capitals catalanes entre 1999 i 2004. Aquesta edició de la Setmana del Llibre ha estat objecte de controvèrsia. Primer va ser el canvi d’emplaçament, que tradicionalment havia estat Barcelona. La pèrdua de centralitat és evident, però no serem nosaltres qui discuteixi que també hi ha vida fora de Barcelona. Una altra qüestió és la conversió del que podria ser un gran aparador de llibre de fons en un festival. Diu l’organització que vol donar “més presència a les activitats relacionals i participatives” i fer “una transició vers un concepte expansiu que ressalti i millori la percepció de la qualitat i prestigi de les lletres catalanes (...) a través d’activitats suggerents i estimulants”. Alta literatura per justificar un esforç tan inútil com l’ensenyament lúdic: intentar que s’acosti als llibres la gent que no té cap interès en els llibres. ¿És necessari que la Setmana del Llibre en Català promogui l’hiperpublicitat premi Sant Jordi, per exemple? Al contrari: la gràcia és poder trobar el llibre que no trobaràs a la llibreria, sobretot perquè el gran problema del sector és, precisament, que els títols desapareixen del mercat en pocs mesos i que els llibreters no poden assumir la superproducció de novetats. Si els títols que hi trobem han de ser els que ja tenim a mà -i que al cap d’unes setmanes seran totes les parades de sant Jordi-, no cal que ens hi esforcem. Almenys per a qui compra llibres abans i després del 23 d’abril.