dilluns, 31 d’agost del 2009

El temps, segons Truman Capote


La pel·lícula és "La burla del diablo" de John Huston (1953). Uns estafadors esperen en un port italià la reparació del vaixell que els ha de dur a Àfrica. Truman Capote, guionista de luxe, fa parlar un dels personatges, referint-se a l'espera: "¿Què és els temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l'atresoren, els italians el perden, per a als american és or, els hindús diuen que no existeix, i jo dic que el temps és un canalla".

Un veí singular


Dimarts es complien vint-i-cinc anys de la mort de Truman Capote, veí circumstancial de Palamós entre els anys 1960 i 1962, on va escriure bona part de la seva obra més popular, A sang freda, la novel·la basada en l'assassinat de cinc persones, tota una família, en una granja de Kansas. A sang freda no és la primera novel·la de no-ficció de la història, però n'és el paradigma. Capote va anar més enllà de la reconstrucció periodística d'uns fets: en va fer literatura, un prodigi narratiu, un passaport a la immortalitat que construïa minuciosament tot els matins des de les cinc, l'hora que el tràfec dels pescadors el despertava. Llevant-se tan d'hora tenia prou temps per escriure i beure amb harmonia física i espiritual. Era una història gairebé oblidada –o millor: coneguda per molt pocs– fins que Philip Seymour Hoffman va interpretar l'escriptor a la pel·lícula Capote (2005), i no només va guanyar un Oscar, sinó que va aconseguir suplantar la cara de l'autèntic Capote a la portada de la reedició de la biografia que havia servit de base al film. Aquesta pròxima primavera, a l'abril, es compliran també 50 anys de l'arribada de Capote a Palamós, només cinc mesos després de la tragèdia que convertiria en novel·la. Malgrat tot, no la va poder concloure fins al 1965. Li calia un final, i no va ser altre que la mort dels homicides, amb qui havia establert relació i de qui en va presenciar l'execució. Quan va arribar a la Costa Brava tenia 36 anys, ja havia publicat Altres veus, altres àmbits, L'arpa d'herba, o Esmorzar al Tiffany's, i era un escriptor reconegut des dels 24. A sang freda li va suposar un cim i un llast: va ser la culminació i gairebé el final de la seva carrera. «Mai no hi ha hagut ningú com jo, i no hi haurà ningú com jo quan me'n vagi», va dir, i un no sap si la frase és una obvietat, una petulància o un diagnòstic amb la precisió despietada de la prosa que esculpia en els llargs matins de Palamós.

dimarts, 25 d’agost del 2009

El paradís del melòman


Amb dos concerts a cada plaça i un festival a cada dues, sembla impossible negar que els estius gironins són un paradís per als melòmans, però a vegades el cel pot ser un infern. En un parell de mesos tenim no només una sobredosi de concerts de totes les qualitats, gèneres i formats, sinó una dotzena, com a mínim, d'instants catàrtics, místics, dels per recordar tota la vida: des del rai de Khaled (a qui, per cert, li van sobrar part de les localitats més cares) a la resurrecció dels Pretenders per obra i gràcia de Chrissie Hynde (els Pretenders eren ella). Hem tingut Lou Reed (aquest any sí) reinventant-se a ell mateix amb l'oposició dels fans més irreductibles de l'època fosca i salvatge, la nostàlgia dels 70 i 80 més festius amb Nile Rodgers i aquell inevitable Le freak de popularitat tan universal que a vegades eclipsa tota la seva trajectòria, o la veu esquerdada de Diego el Cigala acompanyat de Tomatito, gran mestre de la guitarra i antic escuder de monstres com ara Paco de Lucía i Camarón. Cada estiu tenim una oferta que supera l'ànim i la butxaca de qualsevol de tal manera que un pensa a vendre's l'ànima al diable per obtenir el do de la ubiqüitat i una bossa inesgotable. ¿Què s'havia de fer el dissabte dia 8 d'agost, per exemple? ¿Deixar-se agombolar pels aires jazzístics de les històries plenes d'humor i talent de Paolo Conte a Sant Feliu (el concert va ser hipnotitzant), o anar a Cadaqués per presenciar el retorn de Juan Perro, l'àlter ego de Santiago Auserón, que segurament és el compositor més interessant i amb més personalitat que va donar el pop i el rock espanyols dels anys 80? I encara ens queda un dels més grans entre els grans: Leonard Cohen (si van poder comprar entrades). Si critico l'abundància em diran que sóc ventre de mal atipar i que pitjor és passar gana, però, ¿algú ens pot assegurar que cel i infern no són la cara i la creu de la mateixa moneda?

dimarts, 4 d’agost del 2009

L’art de la festa (sense fronteres)

Premonitòriament, el Festival Maçart, que s’acaba de celebrar a Maçanet de Cabrenys, va tenir l’any passat una prèvia a Figueres. Va ser tan premonitori, que Figueres serà la seu del Festival de cultura contemporània de l’Empordà, rebatejat amb el nom d’Ingràvid i dirigit per antics responsables de Maçart, el setembre vinent. Mentre, el festival Maçart, reconvertit en “mostra d’art transfronterer”, ha efectuat un gir que ja s’ha vist plasmat en l’edició d’enguany. Premonitòriament també, aquell pròleg figuerenc va ser polèmic (potser ho recordaran: acusacions de pornografia i etcètera, res de l’altre món). El cas és que el gir de Maçart no ha estat incruent: per això els responsables del festival en els darrers anys van agafar els trapaus i, amb l’inevitable canvi de nom, van buscar refugi a Figueres. Ara Maçanet defensa la propietat de la marca i el dret a reorientar el projecte, i l’equip d’Ingràvid defensa la seva idea i la feina que va fer a Maçanet sota la marca Maçart. No és la primera ni serà l’última vegada que es donen litigis similars, però hi ha un fet inegable: Maçart havia situat en el mapa artístic el nom de Maçanet i era un festival de referència, un producte artístic global en un espai i amb un format singulars. Ara el Maçart renovat ha de defensar el cognom transfronterer que ha posat a l’art. Si en realitat l’expressió vol dir “mostra transfronterera” és fàcil d’entendre: sumem un artista nordcatalà (posem-hi Blues de Picolat) amb un artista del sud (posem-hi el Màgic Andreu) i llestos. Si vol dir estrictament “art transfronterer”, certament el blues ho és: ha creuat oceans des del Mississipí. Però, Ah!, ¿Què diria Ferran Monegal del Màgic Andreu, aquesta bèstia televisiva de les varietés, tan apta per a festes majors i vesprades estivals? Probablement, que si volen convertir un festival del que sigui en una festa major també hi tenen dret, i van per bon camí.