dimarts, 27 d’octubre del 2009

Retorn amb sorpresa

Posem-nos al dia: després de gairebé dos mesos d'encefalograma blocaire planet planet planet, reprenc les hostilitats. Aquí queden els darrers articles publicats al diari El Punt (principal font del bloc, d'altra banda). Enllaço també la resposta (inversemblant) que aquest article ha obtingut d'un bon home de Palafrugell. Marededéu! ¿Què he der fer ara? ¿Fer-li veure que la seva resposta és la demostració més palpable que la victòria de la Raó és una utopia? ¿Explicar-li que els articles irònics també són seriosos? ¿Explicar-li en què consisteix la ironia? ¿Demanar al diari que enlloc de publicar cartes com aquesta (i deixar en evidència algú de bona fe) expliqui els textos a qui tingui dubtes? ¿Mirar cap a una altra banda? ¿Deixar d'escriure articles irònics? ¿Deixar d'escriure articles?

La victòria (definitiva) de la raó

La victòria de la Raó sobre la ignorància i la superstició és un somni a punt de complir-se. Ara que de les vacances de Nadal en començarem a dir festes d'Hivern, i de la Setmana Santa, festes de Primavera, ara és el moment de completar la feina que la Il·lustració va començar fa tres segles. Com? Primer de tot, canviant el nom dels dies de la setmana. Si la vida pública és definitivament laica i les creences religioses pertanyen a l'àmbit privat, ¿com podem mantenir la denominació «diumenge», el significat etimològic de la qual és «dia del Senyor»? ¿Com podem mantenir dies dedicats a Mart, Mercuri o Venus, déus i deesses de l'antiguitat, tan fal·laços o tan privats com qualsevol altre déu? ¿I què hem de fer amb els topònims arrelats al santoral? Ara és el moment de tornar a l'afany republicà d'eliminar l'empremta religiosa dels noms de lloc i recuperar topònims tan sonors com Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), Tudela de Ter (Sant Gregori), Costa-roja del Terri (Sant Julià de Ramis), Empori (Sant Pere Pescador) o altres miracles (laics) de l'eufonia. No ens podem pas aturar davant dels entrebancs que els reaccionaris i els immobilistes ens posaran: el dia 25 de desembre, i el dia 6 de gener, i el Divendres Sant han de ser laborables. Suprimim el Carnaval (¿quin sentit té un carnaval sense Quaresma?). Celebrem els solsticis (fora sant Joan!) i els equinoccis. Fem el pas definitiu del mite al discurs lògic i denominem el ramadà de manera políticament correcta: festes del novè mes, per exemple. No insultem la intel·ligència dels ciutadans representant Els pastorets a les escoles, que són temples del Coneixement. Algú parlarà de la tradició. ¿Què importa que moltes denominacions només siguin un vestigi de les creences que expliquen milers d'anys d'història? Anem a totes: declarem la guerra al fanatisme i la superstició! (El Punt, 22 d'octubre de 2009)

Versió original

L'any 1970 Avel·lí Artís Gener, Tísner, va traduir al català Cien años de soledad, la novel·la més popular del premi Nobel Gabriel García Márquez. Diuen que ho va fer per amistat i perquè a García Márquez, que vivia a Barcelona, li feia il·lusió. Aquesta traducció, en el seu moment, va ser una singularitat editorial: se'n van publicar 2.900 exemplars i va generar una certa controvèrsia. Trenta-set anys després, el 2007, es va reeditar, però ja no va suscitar cap mena de debat. Avui, a Catalunya, desenes de milers de persones s'estimen més llegir en llengua catalana novel·les escrites originalment en castellà. Els best-sellers castellans entren, via traducció, a les llistes catalanes de títols més venuts. Per què ens estimem més llegir Carlos Ruiz Zafón o Javier Cercas en català resulta un misteri. Si no fos que la realitat ho desmenteix de manera diàfana, semblaria que aquest és un país refractari a la llengua castellana, com si els catalans, víctimes d'alguna mena de fonamentalisme cavernari o de provincianisme, ens amaguéssim al búnquer de la nostra llengua per impedir que cap altre idioma arreli en el seu àmbit territorial. Però no. Els catalans es passen al castellà al primer indici (encara que sigui fals) d'incomprensió del seu interlocutor. Els catalans compren sense problemes les traduccions al castellà d'obres anglosaxones que també han estat traduïdes al català (potser són més barates). La televisió pública catalana anuncia les traduccions al castellà d'èxits literaris internacionals que ja han estat traduïts abans al català (traducció que a la tele pública catalana li sol passar per alt). Les editorials que impulsen aquestes traduccions imprescindibles editen bàsicament en castellà: Planeta, Tusquets, Espasa Calpe, Alfaguara. Oh paradoxa: el catalanisme lingüístic és provincià. Llegir Cercas en català a Catalunya, és clar, és ben normal. (El Punt, 8 d'octubre de 2009)

La col·lecció impossible

Millet, sí, però que les novetats no ens facin perdre els clàssics, i a la tardor els clàssics són: el retorn a l'escola, els àlbums de vacances (ara digitals), i l'arribada dels col·leccionables a tots els quioscos. Dels tres clàssics tardorals per excel·lència, avui ens interessa el col·leccionable, o millor dit: la impossibilitat d'acabar cap col·lecció. Mirin que és àmplia, la gamma de talles, formes i models: fascicles, miniatures, cinema (negre, infantil, western), sèries de televisió (clàssics moderns i ronyes nostàlgiques), cursos, discos, llibres, enciclopèdies, rellotges, porcellanes, estilogràfiques... ¿Per què mai ningú no acaba la col·lecció que comença? Assajarem una resposta. Un elevat percentatge de col·leccionistes no mereixen tal consideració perquè són víctimes de mort (sobtada o planificada, depèn) amb l'encariment del producte al tercer lliurament. Un altre percentatge menor però significatiu se subscriu i passa a rebre cada peça de col·lecció directament de l'editor, fabricant i/o distribuïdor, que ho allarga tant com pot, fins que el subscriptor esmentat es dóna de baixa per cansament o per falta d'espai. Finalment hi ha (en percentatge residual) el col·leccionista que, precisament perquè col·lecciona, ja té algunes de les peces que se li ofereixen. Aquest no se subscriu (no vol repeticions) sinó que compra aquells lliuraments (generalment llibres) que l'interessen fins que, voilà!, la col·lecció deixa d'arribar al seu quiosc habitual i es veu obligat a rastrejar l'aparició de nous volums de la Bernat Metge, de les grans obres de la cultura universal de RBA, d'Anagrama 40 aniversario o d'altres magnes publicacions que semblen haver deixat d'existir quan un dia no gaire llunyà semblaven brotar d'arreu. Al poble n'hi ha un que fa tres anys que intenta completar el Diccionario de Filosofía del Dr. Ferrater Mora, però és clar, és un noi raret, no ho amagarem. (El punt, 24 de setembre de 2009)

El preu de la gratuïtat

El preu dels llibres de text és un clàssic de setembre. A banda de l'abominable denominació (¿una novel·la no és un llibre de text?), els llibres escolars són cars i la idea que haurien de ser gratuïts és cada dia més popular. Autonomies, municipis i associacions de pares d'alumnes impulsen programes de finançament o de reutilització. És difícil oposar-se a objectius tan nobles: 1) si l'educació és un dret universal, les eines que requereix no poden tenir costos, 2) hi ha famílies que no poden assumir la despesa de comprar llibres cada curs, i 3) si es tracta d'estalviar ens posem d'acord a velocitat còsmica. El problema és que tot a la vida té un cost, i els llibres de text, els pagui qui els pagui, sempre els paguem nosaltres, perquè l'Estat, l'autonomia, el municipi o l'associació de pares només tenen els diners que nosaltres els donem de grat o per força. Per tant, si bé és just i necessari que les famílies que ho necessiten tinguin accés gratuït als llibres, hi ha moltes fórmules possibles que no inclouen la propietat i la compra sistemàtica, com ara el reciclatge, que també s'està estenent. I al marge del risc de crear diferències d'un municipi a l'altre, també correm el risc de resoldre-ho tot amb un xec universal, que s'està estenent perillosament i que oblida el principi de progressivitat de la fiscalitat democràtica: tot de franc per a tothom (com si els recursos no fossin limitats) tant si som pobres de solemnitat com si tenim la renda d'un Rothschild. I després resulta que tothom ha hagut de sentir en algun moment les amargues queixes pel preu dels llibres d'un pare o mare que cinc minuts després explica exultant la darrera festa infantil d'aniversari (amb un cost igual o superior, naturalment). Són els mateixos que quan cobren els 2.500 euros d'ajuda universal que l'Estat atorga als naixements es compren la pantalla de plasma de 42 polzades.
(El Punt, 10 de setembre de 2009)