dijous, 21 de gener del 2010

Els camins inescrutables de la comunicació

Els camins de la comunicació són inescrutables. Fa uns dies parlava de l'èxit de determinats programes d'humor en general i de l'Alguna pregunta més en particular. Ara sembla estrany que l'APM nasqués com un projecte modest, destinat a la franja nocturna de Catalunya Ràdio. En poc temps es va crear marca i va passar, reconvertit en secció, al magazín matinal perquè l'Antoni Bassas, que n'era el responsable, no hi va voler renunciar quan va substituir Josep Cuní, que s'agafava un any ¿de parèntesi?, ¿sabàtic?, ¿formatiu?, ¿descompressiu? Tant és. Quan va tornar, Antoni Bassas estava ben assegut a la cadira (per mèrits propis) i Josep Cuní va rebotar a Com Ràdio. Ja ho dèiem, els camins de la comunicació són inescrutables. I tant que sí: ara es baralla o fa veure que es baralla amb la Rahola al matinspuntsí, matinspuntno, aquell curiós programa que, en lloc de demanar als seus convidats que opinin, ponderin i analitzin les qüestions d'actualitat, els demana que hi estiguin a favor o en contra de forma taxativa i sense matisos. Si poden aportar un punt de vista nou és igual, el que importa és el format, que dóna joc i espectacle. Dèiem dels camins inescrutables de la comunicació. Han passat quinze anys, l'APM radiofònic ja no existeix i la versió televisiva (reconvertit en un programa de zàping) triomfa. Una mostra de la rellevància de l'APM: des dels seus inicis, hi han passat noms com Manuel Fuentes (ara al Matí, fent de Bassas, com si diguéssim), Carles Capdevila o Òscar Dalmau, el gran dictador. Deunidó.

Els sentits de l'humor

Si Oscar Wilde tenia raó (que en tenia) i l'humor és la forma més gentil de la desesperació, no calen gaires explicacions sobre l'èxit de programes com Alguna pregunta més (APM en versió abreujada) o Polònia, vistos els temps que corren. I d'èxit en tenen, i molt. Hi ha nens de sis anys encantats amb els gags de la troupe de Toni Soler. Hi ha joves que només coneixen els polítics a través de les paròdies. Hi ha adults que es refien més de Polònia que del telenotícies. Hi ha persones normals que parlen un estrany argot construït amb expressions capturades a l'APM. ¿O no ho haveu vist? És clar: la catalanofòbia de Jiménez Losantos, una pífia de Joan Saura o un speech de Rodríguez Zapatero sobre la crisi econòmica, en primera instància, fan riure, però si t'hi atures a pensar més de dos minuts t'agafen esgarrifances. Això ja ho sabia també Nietzsche, que sembla un home més aviat emprenyat amb tothom: per això pensava que la rialla no és una expressió de la felicitat, sinó un recurs per suportar el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes. En relació a altres programes humorístics, l'APM té, com altres programes basats en el zàping, això que ara se'n diu «valor afegit»: ens situa davant la brossa que consumeix la majoria dels televidents, però atorgant-nos una pàtina de moralitat. Els espectadors de l'APM no consumim teleescombraries sinó un programa paròdic, crític, que posa distància entre nosaltres i la resta dels teleespectadors, encara que acabem veient les mateixes imatges cinquanta vegades. I a sobre és barat. Heus aquí la fórmula màgica. Ara bé, la sàtira intel·ligent no podria existir si no hi hagués res per satiritzar, i això ens torna al punt de partida: ens petem de riure a un pas de l'abisme. Algú va dir que l'humor jueu consisteix a riure per no plorar. És mentida, no és l'humor jueu, és l'humor, sempre, arreu.(El Punt, 14 de gener de 2010)

Annus horribilis

Deixant de banda els comptes de musulmans, xinesos, hebreus, hindús i d'algú més que se'ns escapa, es veu que avui canviem d'any. Som com els pàrvuls, que només saben escriure en llibretes pautades i, com que ens incomoden les coses que es belluguen, quan no hi pautes ens les inventem. Pensem-hi, perquè l'embolic és descomunal. Les estacions van i vénen: la primavera tant comença un any el dia 20 com un altre es presenta el 21. Avui dubtem fins i tot que Crist nasqués realment el primer any de la nostra era. Molts pensen, a més, que aquest any 1 s'hauria d'haver denominat any zero per estalviar-nos aquells debats tan carregosos del 2000 i el 2001, però ja fem tard. En termes històrics, encara es complica més. Eminentíssims savis han considerat que el segle XX va començar el 1914, amb la Primera Guerra Mundial, i es va acabar el 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín. També coneixem gent convençuda que el segle present va començar l'11 de setembre del 2001, i ara no se sap si ja som al XXII o és que entre el 1989 i el 2001 érem als llimbs. Si ni els segles duren el que han de durar, ¿per què els anys haurien de començar i acabar amb més precisió? No hi ha res més relatiu que els temps. Deia sant Agustí que sabem molt bé què és el temps mentre no ens ho preguntem. En el guió de La burla del diablo, Truman Capote fa dir a Peter Lorre: «Temps, temps! Què és el temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l'atresoren, els italians el perden, els americans diuen que és or, els hindús, que no existeix, i jo us dic que és un canalla.» Què importa, doncs, si entrem a l'any 2010 de l'era cristiana o al 2763 de la fundació de Roma? Només importa que s'acaba (o volem que s'acabi) aquest any horrorós. I si d'aquí a un parell de mesos troben que les coses no han canviat prou, no s'hi amoïnin: això és que el 2009 no s'ha acabat del tot, però ja passarà.(El Punt, 31 de desembre de 2009)