dimecres, 31 de desembre del 2008

Bon any nou (i nou)

Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens darà potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encert, l’escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.

Josep Carner ho veia així, formal i estilitzat: carnerià vaja. Josep Pla feia veure que era de pagès (encara que planià no equival a planer, per més que ell ens ho vulgui fer creure), i li fotia pel broc gros: "Any nou, vida, la de sempre".

Bon any nou i 9 a tothom i totdon

dimarts, 30 de desembre del 2008

Estem rodejats

El retard és un atribut de les obres públiques. Els problemes de les obres de la carretera Nacional II, per tant, no haurien de constituir cap sorpresa. Un any més no és tant si ho comparem amb els antecedents que tenim d’altres obres. Només cal consultar les hemeroteques o fer un passeig pel ciberespai. És fàcil trobar-hi el textos periodístics que en el seu dia anunciaven bons propòsits de l’Administració: titulars com “El TGV unirà Barcelona i Girona amb només 30 minuts l’any 2005” o altres de similars. Mentre, la majoria de ciutadans no tenim cap dubte que Girona és la capital pitjor comunicada de la península. Si volem anar a Barcelona sense pagar peatge, necessitem tres hores. Si desitgem anar-hi assistir a cap esdeveniment nocturn, o tan sols a la tarda-vespre, ja podem descomptar el tren, perquè a cap hora s’acaben. Cent quilòmetres (quan es pot anar i tornar de París el mateix dia) volen dir fer nit a Barcelona o disposar de cotxe. El desplaçament de Madrid a Toledo en tren (uns setanta quilòmetres) significa una inversió de 28 minuts. És només un exemple viscut, gratament però amb una certa perplexitat, fa pocs dies. Ara, a Girona, si anem cap a Sils, fa mesos que hem de fer un recorregut digne del París-Dakar. Si anem cap a Figueres, tenim Bàscara de potes enlaire també des de fa mesos. Si agafem un autobús a Girona, a l’estació, no se sap mai per on has d’accedir a l’estació i per sortir-ne l’autocar fa un tour al qual només li falta guia. Estem rodejats; amb retard, però rodejats

dijous, 4 de desembre del 2008

Les nenes amb els nens

La proposta d’un pacte nacional per a la immigració que el Govern ha estat debatent al llarg dels darrers mesos amb agents socials és a punt d’arribar al Parlament. Són 76 pàgines de les quals La Vanguardia en va avançar continguts dimarts. Segurament un acord com aquest és necessari a tenor de les xifres (900.000 persones immigrades de 176 països en només vuit anys) i a tenor dels comentaris que se senten al carrer (¿qui diu que no hi ha racisme?). Pel que fa als continguts, doctors té l’Església, però només el lema ja porta a la depressió. Tots aquests mesos de diàleg no han servit per corregir-lo malgrat que recull tots els defectes de la correcció política que confon el gènere amb el sexe i violenta la sintaxi com si a l’arrel dels problemes socials hi hagués una gramàtica perversa. Les dones han estat maltractades històricament. Cert, però la solució no és forçar el llenguatge i parlar sempre i arreu de “ciutadans i ciutadanes” (acceptem, en tot cas, la fórmula neutra "ciutadania", que resulta més neutra). Això no suprimeix el problema, xucla esforços inútils i té uns resultats estètics nefands. La llengua és el resultat d'un procés complex i lent que, certament reflecteix, vicis i virtuts històriques, només cal repassar les frases fetes i el refranyer, però la modificació artificial mai no dóna resultats. A vegades evitar el sexisme lingüístic és fàcil i a vegades simplement ens posa en ridícul. És amb aquesta lògica il•lògica que ara consensuarem un pla per viure “junts i juntes”, és a dir: ajuntarem les ètnies (que bona falta fa) i separarem els sexes. El lema ho diu clar: junts (ells, per una banda) i juntes (elles, per l’altra). Així només accentuem el problema que volíem solucionar, si és que existia algun problema.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Venècia, Venècia





Tots deveu haver vist les imatges de Venècia inundada. Que no se'm malinterpeti, però he d'admetre que m'agradaria veure-la, amb aqua alta. Inundada, realment inundada com ara, potser no. Al capdavall, en aquesta situació, tampoc et pots moure. Ah! Però d'una manera o altra, ja hi tornaria. Quina ciutat més estranya: Un desengany per a qui en tingui una imatge de postal. Una sorpresa permanent per a qui comprengui que no pot ser d'altra manera. Una gòndola amb dos turistes que hi estaran sis hores es creua amb una barcassa que porta fruita al mercat de Rialto. Un carreró sense sortida. Finestres gòtiques, escales, esglésies. La multitud a San Marco. Els museus. Ca la Peggy Guggenheim, és clar. Les sacsejades del vaporetto. Les façanes dels palaus del Canalazzo. El Palau Ducal. Els mosaics bizantins de la basilica. L'Esther i jo badant per algun racó recòndit de Dorsoduro o de Castello, on encara hi ha, inevitablement, màquines de fotografiar i passejants que no podem amagar la nostra estrangeria, però som menys i tenim més afany de camuflar-nos. Menjar pasta amb tinta de sípia i dur un borsalino negre per fer-se l'italià.

Bertrand Russell i la calculadora d'Aristòtil


Si una figura imprescindible del pensament del segle XX com Bertrand Russell deixa escrit que mai va tenir la fortuna de trobar cap prova que l'home sigui un animal racional, més difícil ho tenim nosaltres. El dia a dia, la veritat, no hi ajuda gaire. Russell, mordaç com era, il·lustrava la seva posició amb una ironia sobre Aristòtil, que esgrimia el fet que l'home sap sumar com a prova de la seva racionalitat. Molts segles més tard, una simple calculadora tira per terra l'opinió aristotèlica. Òbviament, nngú no pensa en la racionalitat de cap giny electrònic pel fet que sumi, resti o executi qualsevol operació aritmètica amb una eficàcia que seria insòlita fins i tot en l'home més ben preparat. Després d'aquest preàmbul, Russell feia un repàs als disbarats intel·lectuals de l'home. El filòsof anglès, que fou premi Nobel de Literatura, va morir l'any 1970 als 98 anys. Va veure de tot i força, incloses les dues guerres mundials, la guerra freda) i l'adveniment i caiguda dels feixismes europeus. Les tres dècades que es va estalviar del segle XX i el que portem de segle XXI li haurien proporcionat, sinó més arguments, molts més exemples per al catàleg. Poseu-hi dos punts i afegeiu els casos que considereu pertinents. Barra lliure.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Woooah, black berry (bam-ba-lam)



Us esclavitza una black berry? Aquesta és la vostra cançó (o gairebé perquè de Betty a Berry hi ha poca distància). Són Ram Jam i al 1977 o 78 me'ls injectava a duro per cançó en una juke box de la sala de futbolins del meu poble (prehistòria total). És veritat que ara resulten un pèl (força) cutres (la imatge i el vídeo), però el tema, original del bluesman Leadbelly, és molt divertit. Woooaaah black berry, bam-ba-lam!

divendres, 28 de novembre del 2008

Retrat d'una obsessió

He estat un parell de dies amb gastroenteritis o una cosa que s'hi assemblava. Us estalvio els detalls. Dos dies de reclusió. Ahir torno a la feina. Baixo correus, em poso al dia, truco, faig, desfaig... Baixo a la cafeteria: paratxuri bitxuri. No pot ser. Penso que he d'escriure-ho, però ho deixo correr (vegeu comentaris anteriors). Avui. Onze del matí. La mateixa cafeteria. Demano el cafè. Immediatament després ha començat a sonar aquesta cançó, que ja em resulta infernal. Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú. He pensat durant anys en el cost dels centenars de cafès (i altres líquids) que he ingerit en establiments públics sense apartar-me'n. Ni els diners, ni els perjudicis per a la salut, ni la capacitat de persuasió dels que em volen bé han aconseguit mai cap resultat positiu. Tant anys i ara, si això dura gaire més, abandonaré aquests territoris per sempre. No puc més. Era preferible la gastroenteritis (o el que fos). Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú.

Els flaixos i els mitjons


El pus del mapamundi, que en diu Antoni Puigverd (aquell escriptor que el periodisme ens ha robat), acaba de deixar desenes de morts a Bombai i apareix Esperanza aguirre amb mitjonets de vol en classe business a donar testimoni de la tragèdia. No vull ser frívol. M'imagino, o intento imaginar-me, el terror de viure una situació com aquella. ¿Com hauria reaccionat qualsevol de nosaltres, ciutadans covats per la comoditat, protegits pel cotó fluix del benestar i la seguretat? Situacions menys (o gens) desesperades ens porten a l'angoixa, i vull dir a l'angoixa de veritat: sudoració, opressió al pit, basques i vòmits, taquicàrdia, por de morir, necessitat d'hospitalització. Qui ha passat per aquest tràngol darrere els vidres d'una casa coneguda no pot saber com reaccionaria davant dels trets i de la sang a milers de quilòmetres de la famíliia. Jo no sé què pensaria enmig d'un tiroteig. No sé si agafaria el primer vol que m'oferissin i fuigiria cames ajudeu-me sense pensar què o qui deixo enrere. Probablement, però aquest no és el problema. El problema és no ser decorós, no guardar silenci o no parlar amb cautela, fer una posada en escena delirant. Els mitjons resulten grotescos. Si pretenien ser el signe de l'experiència directa resultaven una mofa. Si eren un oblit, resultaven grotescos. El planeta supura i el centre de la nostra atenció és la senyora Aguirre y Gil de Biedma. Mentre les seves imatges inunden els mitjans, l'eurodiputat Ignasi Guardans encara és a Bombai. So telefònic i sense flaixos.

divendres, 21 de novembre del 2008

I amb interrogant: És mort, Franco?

Ahir, el mateix dia 20 de novembre que un servidor publicava al diari El Punt el post anterior, en Miquel Pairolí en publicava un altre a la pàgina del costat amb el títol "És mort, Franco?". La broma d'un i altre gira entorn la necessitat de certificar la mort dels jerarques franquistes perquè Garzón arxivés la seva darrera "garzonada". Aquí la primera i l'última semblança. Si jo em centrava únicament en la figura vanitosa de Garzón, Pairolí l'usa de pretext per ironitzar, molt sàviament, com sempre, sobre la necessitat legal de certificar la mort del general i acabar constatant que potser el franquisme no és mort del tot. És trivial, però els dos títols de costat m'han fet gràcia. En deixo constància i aprofito per reivindicar la importància de Pairolí, que, de fet, es desprèn pristinament -per dir-ho en prosa judicialesca- de l'article diari i els llibres que ens regala, encara que alguns s'entestin a mirar a cap altres bandes.

Franco ha mort

No sé si ho han llegit, però el general Franco és mort; o sigui que el jutge Baltasar Garzón ha hagut d’arxivar el cas que instruïa pels crims del franquisme. Com que tot plegat no pot ser tan ridícul, un ha de començar per admetre una ignorància legal enciclopèdica. Ha de ser això, forçosament, perquè el jutge Garzón és un home progressista, partidari de les causes justes, encara que reclamin grans esforços que, d’altra banda, es veuen premiats amb grans titular. Se’n recorden d’aquell epítet que va fer fortuna fa uns anys? Es parlava dels jutges estrella, entre els quals Garzón era un primus inter pares (i perdonin la llatinada). Garzón, aquell home que es va atrevir a aixecar el dit acusador contra Pinochet i va sacsejar el món. Que tot acabés en foc d’encenalls, no té cap importància. Aquí es tracta d’avaluar la seva dimensió humana. Un exemple de la moral insubornable de Garzón el tenim en el seu fugaç pas per la política. Va accedir-hi de la mà de Felipe González i se’n va retirar al cap de quatre dies, segurament decebut, per tornar a lluitar amb l’arma que millor domina: la llei. Baltasar Garzón i les grans causes. Sembla que ningú no recorda les detencions d’independentistes catalans de 1992 basades en informes més que dubtoses en temps del ministre Corcuera (el de la puntada de peu a les portes), quan la Guàrdia Civil era comandada pel corrupte Luis Roldán. O el tancament d’Egunkaria. Garzón passarà a la història, sí: per haver donat origen al terme “garzonada”.

dissabte, 15 de novembre del 2008

La senyora del paratxuri bitxuri

Fa uns quants dies vaig publicar un article al diari El Punt (dijous 23 d'octubre) i una nota a la bitàcola (dimecres, 29 d'octubre) que compartien tema: la repetició de cançons a les cafeteries (o a les emissores de ràdio). Des de fa mesos em persegueix el "No dudaría" d'Antonio Flores, vagi on vagi, en la veu d'una senyoreta que fins ara no sabia qui era. Ara que ho he escrit i he manifestat la meva ignorància, he obtingut la resposta i he estat convenientment renyat per un amic. La senyoreta que m'ha perforat el cervell sempre que m'he près un cafè fora de casa en els darrers sis o set mesos és la Rosario Flores, la germana del malaguanyat Antonio. Que no se'm malinterpreti, a mi la Rosario ni m'agrada ni em desagrada. Deu ser una bona cantant, no ens discutirem pas per això. Si hem d'avaluar el valor de la lletra, amb tot el respecte que em mereixen els difunts, aquí ja hi ha més a discutir. Ara, no em negaran que haver de sentir una i altra vegada la mateixa cançó és de tortura malaia. L'infern del Dant és una broma al costat d'això.

Proposta d'exercici: Anàlisis sintàctica i morfològica de la frase "paratxuri bitxuri paratxuri bitxuri bitxú".

La mirada crèdula

La innocència és un virus invencible, sempre mor de vell. Ho vaig dir fa mil anys en un poema que ara he recordat perquè he d'escriure un article per a revista Gavarres a partir d'unes fotografies antigues de cavalcades de Reis, la majoria dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Donava voltes a la credulitat infantil -ens empassàvem un espectacle de cartró pedra com si fos una meravella!- i m'ha semblat que els adults, a diferència dels nens, que viuen un present etern, som hipercrítics amb el present i innocents respecte del passat i del futur. El passat el mitifiquem i del futur (excepte derrotistes congènits) n'esperem la salvació, la felicitat, la culminació dels nostres projectes. L'esperança d'un futuir millor i la convicció que en el passat vam ser feliços deuen ser les formes adultes de la innocència: les restes del candor infantil, tot allò que ni els anys ni els desenganys han aconseguit dissoldre i que persisteix entre la cendra d'una fe antiga i ingènua.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Límits

Que em perdonin els racionalistes i que em perdonin els empiristes. No hi ha coneixement sense els sentits, i els sentits ens enganyen. Que sigui trist ja són figues d'un altre paner.

dijous, 6 de novembre del 2008

L'esperit del circ (i 2)

Obama (Barack Hussein, per descomptat) ha obert les portes a un món nou. Ho diu avui El País (el que he llegit per esmorzar, en versió paper). El subtítol de la informació no té desperdici: "La victoria del candidato demócrata destruye las barreras raciales y revalida a Estados Unidos como modelo universal". O m'he perdut en algun moment de la història o alguna cosa no quadra.
Anem a pams. Primer, això del nou món, potser es farà esperar una mica, si és que arriba. Segon, ¿quan han desaparegut les barreres racials dels Estats Units? ¿Quin dia les va destruir l'amic Obama, dimarts o dimecres? ¿I a quina hora, exactament? Home, ningú vol menystenir ni la importància històrica ni la simbòlica de la victòria d'Obama, però s'ha de tenir valor per expressar-se amb aquesta rotunditat. Ho dic perquè, d'una banda, queda molt per destruir i, de l'altra, perquè la història de la lluita pels Drets Civils és molt llarga i ara resulta molt lleig personificar-la.
Tercera part. ¿Els Estats Units s'han revalidat com a model universal? En primera instància, he de dir que jo no estava segur de ser testimoni de la caiguda desl Estats Units, ni que fossin un imperi periclitat rotllo Roma al segle V. Però es veu que sí. Ens hem passat anys amb la història anti i desafiant els veïns a trobar sis diferències entre demòcrates i republicans per ara descobrir que l'imperi del mal i de l'estultícia (no saben on és Barcelona, aquest ianquis!) és realment el país de les oportunitats, on tot és possible. Ara de cop ha renascut el somni americà, tu!
Ni una cosa ni l'altra, és clar, però el saltimbanqui ha de fer sempre una pirueta encara més sorprenent que l'anterior per evitar que el públic se'n vagi, i el xarlatà l'ha de ir més grossa, sinó l'espectador canvia de canal. I ja se sap que no hi ha negoci com el negoci de l'espectacle.

L'esperit del circ (1)

El circ i el periodisme comparteixen molt trets, però n’hi ha un de fonamental que defineix l’esperit de l’espectacle: captivar el públic de forma permanent requereix anar més enllà, fer-ho tot cada vegada una mica més difícil, sorprendre sempre. Per això Barack Obama ja ha fet història tres o quatre vegades abans d’arribar a la presidència dels Estats Units. Quan Obama va guanyar les primàries del Partit Demòcrata i es va convertir en el primer candidat negre a la presidència dels Estats Units no n’hi havia prou de dir-ho això amb precisió i exactitud. S’havien d’escriure titulars potents. S’havia de dir: “Obama fa història i etc, etc”. Molts mitjans van emprar el terme i molts lectors devien pensar: “¿si ara ja diuen que fa història, què diran si guanya?”. Doncs ara que ha guanyat ja sabem què diuen: “Obama fa història”. Entrin a Internet. El món vessa de titulars calcats els uns dels altres. També s’ha de dir que hi ha periodistes conscients que aquesta veritat (històrica?) estava devaluada perquè s’havia abusat del terme abans d’hora. El mateix dimarts a la nit Raquel Sans comentava a TV3 que no es podia d’abusar del tòpic, que era exactament el mateix que deia algú altre –potser la periodista Neus Bonet o un tertulià del programa- ahir al Matí de Catalunya Ràdio, però, és clar, advertir que una expressió “és un tòpic” per després deixar-la anar i quedar-se tan panxo no resol el problema. Si es vol fer pirotècnia lingüística es requereix imaginació, que és una virtut escassa, ja es veu.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Veure i comprendre (o Go west, young man)

Diu Ignacio Ramonet que veure no és garantia de comprendre, però els mitjans no deixen de tenir corresponsals i enviats especials. Moltes vegades aquests enviats treballen des de la perifèria de la zona on es produeixen les notícies (recordem els periodistes que cobrien la guerra del Golf des de Jordània: a Bagdad només hi havia la CNN). Sabem bé que, molt sovint, aquests periodistes, amb un equip limitat, amb una capacitat de moviment i d'acció reduïda, i possiblement amb un coneixement escàs del terreny i de la gent, tenen menys informació i menys actualitzada que les redaccions, que disposen de totes les connexions que les noves tecnologies permeten en una aldea definitivament global. Imaginem que un cap de redacció contacta amb el seu corresponsal, li facilita informació, pacta amb ell els continguts de la crònica i el corresponsal es converteix en un element que transmet sensació de realisme i valor afegit a una notícia que s'ha construït des d'una redacció. No seria ni la primera ni l'última vegada que passés. Des d'aquest punt de vista sorprèn el desplegament de mitjans per cobrir les eleccions americanes. És clar que eren un esdeveniment històric, però és que tothom és allà: periodistes de prestigi, periodistes de trinxera, dirigents polítics, aprenents i semipensionistes. Calia? La resposta -si la resposta ha de tenir a veure amb la qualitat i la immediatesa de la informació- és clarament que no, no calia. Això vol dir que s'ha de renunciar al periodisme sobre el terreny? Tampoc. Però el periodisme sobre el terreny tampoc no té res a veure amb la voluntat de mostrar un gran desplegament tècnic i humà. Moltes de les emissions en directe responien a l'esperit de la desfilada militar: "mireu quina potència, nois. Som els millors". En un món que confon informació i espectacle, en un món on els mitjans escrits seriosos es contaminen de les servituds dels mitjans audiovisuals, el decorat és tan important com el missatge. I molts dels periodistes que han viatjat als Estats Units ho han fet perquè feia fi. Nois, tots cap a l'Oest!

dilluns, 3 de novembre del 2008

Tots Sants a casa (un altre any)

Ara seré imperdonablement impúdic, però va com va. Tal dia com avui fa vuit anys enterràvem el pare. Vuit anys! Va ser el 2000, abans de l'euro i, si volem afinar, abans que s'acabés el seu segle, el de les dues guerres mundials i la de casa, la seva. Doncs, l'home va tenir l'acudit de morir-se per Tots Sants, tal com s'ha de fer a Girona. El dia de Difunts, que aquell any era dijous, va ser per a la vetlla, i l'endemà, divendres, per al funeral. El dissabte vam descansar. El diumenge es va morir la mare. Ja havia fet endreça de papers i ja havia encomanat tot el que havia d'encomanar, per tant es va morir tranquil·la, i no és ni humor negre ni cap sarcasme, de veritat. Amb el temps, un fa les paus fins i tot amb la mort, i si bé el dolor sempre és inevitable, hi ha finals més nobles que altres, i aquest va ser-ho molt, de noble. Home, tots ens posaríem d'acord en alternatives més agradables: hi ha la immortalitat, per exemple, però fins al moment aquesta opció no compta, per tant millor afrontar-ho amb dignitat i amb estil, com van fer ells. Es veu que els pares no deixen d'exercir mai i fins i tot a l'hora de morir em van donar una lliçó de modos. Ha costat, però el record ja no és dolorós. Parlo sovint dels pares i amb els pares. M'agrada fer-ho.

Una casassada (de Coltells)

Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui

Enric Casasses a Coltells (Llibres del segle, 1998)

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Que no pari la música

El fil musical, com el lector ja haurà descobert fa temps, consisteix a posar una musiqueta que sense emocionar ningú tampoc no molesti massa i així protegir-nos del silenci i del nostre pensament. És una estatrègia de salut pública, contra l’horror al buit i per evitar els riscos de la reflexió (la selecció de revistes de les sales d’espera dels metges segueix els mateixos criteris). Ja se sap que pensar no és una cosa que pugui fer, a la brava, quasevol cretí sense preparació. Així que puges a un ascensor, i sóna una musiqueta que ni carn ni peix ni fu ni fa ni per tu ni per mi però que acompanya. O fas una trucada telefònica i t’amaneixen l’espera amb un piticlinc-piticlinc de piano de manubri. Això està molt bé, però el problema és, generalment, la repetició. Un problema que, per cert, s’agreuja a les cafeteries. No sé si hauran notat que, d’un temps ençà, a totes les cafeteries de Girona sóna sempre la mateixa cançó sigui l’hora que sigui. Vas a fer el cafè a les deu, i una senyora que no conec versiona una cançoneta del malaguanyat Antonio Flores. Hi vas a les dotze i torna la mateixa veu amb el mateix prodigi de lletra: “paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú”. Vas a dinar a les tres, canvies de cafeteria, i, conxo!, la senyora de la cançó ataca altra vegada. Perdonin la ignorància: ¿les emissores emeten sempre la mateixa mitja dotzena de cançons i pensen repetir-les fins el dia del judici final a la tarda o algú va gravar un cinta i en va passar còpies a totes les cafeteries de Girona?

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Un record de vàlua

Lloret ha declarat la guerra als records turístics espuris. Fora barrets de mexicà, toreros i castanyoles. La veda es va obrir fa uns quants mesos. El primer a disparar va ser el conseller Huguet, que es va conxorxar amb l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Nacional d’Art, Turisme de Catalunya i el Foment de les Arts i el Disseny per crear un catàleg d’icones representatives del país, la seva identitat, patrimoni i, és de suposar, que la seva idiosincràsia. Terrassa va ser el primer municipi a sumar-se a la iniciativa i ara és el torn de Lloret, un cas ben significatiu perquè ha hagut de lliurar i lliura encara una dura batalla contra la imatge que –justament o injustament, això és una altra qüestió- ens n’hem construït tot plegats. L’ajuntament fa divuit suggeriments als participants al concurs d’idees per trobar aquest record que ha de ser comercialitzable, barat, de qualitat, de bon gust (òbviament, si es tracta de defensar-se del mal gust) i, si pot ser, útil. Total res, tenint en compte que els jardins de Santa Clotilde o l’Església de Sant Romà no tenen pas la projecció planetària d’una Sagrada Família ni són divertits com un barret que, de matinada i amb gràcia, pot donar molt de joc, però segur que l’enginy creatiu superarà aquest obstacle. Ara bé, un cop tinguem un producte tan rodó com aquest, el problema real són els interessos d’aquell senyor caravermell que es passeja amb dos porquets fent-se magarrufes estampats a la pitrera sota la inscripció “makin’ bacon”.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Un funeral de luxe

Parlant de la Costa Brava i del centenari del topònim, ens arriba la reedició de la novel·la All i salobre, de Josep Maria de Sagarra, un retrat especialment cur de la vida dels pescadors al litoral gironí, i concretament al Port de la Selva, a principi del segle XX. L'editorial Proa l'ha publicat en edició de butxaca amb pròleg que J. V. Foix va escriure l'any 1966, gairebé quaranta després de la primera edició de l'obra. A banda del valor literari i, diguem-ne, antropològic de la novel·la, el pròleg no té pèrdua. Després de referir-se a la misèria de la vida "ínfima, escarrassada i feixuga de l'home de rems", Foix recorda una conversa amb Sagarra a propòsit del llibre, ja en un Port de la Selva diferent, en el qual "els forasters brogien entre llaguts i cordes tot passant, en aparença, les vacances", un Port de la Selva ja en trnasformació, un pocs anys abans del seu "afollament pels bandolers de l'edificació i els paquiderms de l'especulació rústica". En el moment de la conversa, en un hipotètic passeig pels voltants, els dos poetes haurien trobat -diu Foix- els nois dels pescadors d'abans "més prims i allargats que els seus pares" empaitant "els primers vols d'estrangeres". No us perdeu la translació que fa dels personatges de la novel·la a la costa dels anys 60. El retrat és d'una ironia tan planera que resulta insòlita en la ploma de Foix. Aquell home pulcre, poeta obscur, que escrivia en llemosí -segons sentència de Pla- constata, sense els exercicis de funambulisme verbal que acostumava a practicar, com "l'home de motor ha substituït l'home de rems: com menys hom pesca, més barques hi ha; com menys veïns, més cases, i com menys ceps planta hom i més erm deixa el país, més val el terreny". I ja en fa quaranta-dos, d'això. Aviat ho podrem commemorar amb un funeral de luxe.

dilluns, 22 de setembre del 2008

El bateig


I Ferran Agulló posà nom a la Costa Brava, però ¿on va saltar la guspira de la idea? ¿Al cim de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols? ¿Al puig del Convent de Blanes? ¿A Begur, en un sopar de prohoms de la Lliga, com afirma Josep Pla? Si, com sembla, aquest sopar va ser l’any 1905, potser Begur hauria arribat primer, però com que les paraules volen i els escrits romanen, els honors oficials són per a la publicació de l’article on s’utilitzava per primer cop la denominació costa brava, encara sense categoria de topònim, el 12 de setembre de 1908, ara fa cent anys. Anem, doncs, a les fonts. Expansions líriques a banda, l’autor indica a l’article que a llevant hi té “una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries” fins a les muntanyes de Tossa, i a garbí, “la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra".

Per si hi ha dubtes sobre els punts cardinals, la direcció dels vents, o sobre cap on mirava Agulló, el text es pot comparar amb un altre d’ell mateix, que descriu la vista des del puig del Convent: “A garbí, la platja de s’Abanell, amb el cap de la Tordera (...). I a llevant, l’esplèndida decoració de la Costa Brava amb sos bastidors de Calabona, de l’Agulla” fins a Tossa, “que negreja com les muntanyes de sant Grau, que li fan de capçalera”. És evident que els textos són germans, però si es tracta de situar quin paratge va inspirar Agulló abans d’escriure-ho, això fa tant de mal dir que podem estar-hi cent anys més. Si, com sembla, el nom es deu a la comparació amb la serrralada de Tramuntana de Mallorca, Agulló hi havia viatjat uns mesos abans de la publicació de l'article. Això no vol pas dir, és clar, que no la conegués o no hi hagués pensat abans. No podem pas saber a quin lloc Agullço va fer la primera relació mental de llocs i noms, perquè aquest é sun espai privat, íntim i impenetrable. Podria ser a Sant Elm, per què no? No deu ser en va, precisament, que la placa de Sant Elm digui que des d’allà “intuí” el nom: les intuïcions no deixen rastres documentals. Ara bé, si ens referim al text fundacional i a l'espai que s'hi descriu en el text fundacional, la cosa és força més clara. A banda de poder comparar els dos textos, queda molt clar que, si som a Sant Feliu, a Llevant mai no hi podrem tenir Tossa. Només s'ha de mirar un mapa.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Formes i formalismes

Abans, quan es volia remarcar les virtuds d'algú es deia: “és un home formal”, i allò era una distinció cum laude. Ara, un tràmit insignificant és un formalisme, i per subratllar dèficits democràtics parlem de “democràcia formal”. La forma és buida, i en aquest camí hi hem perdut -per posar alguns exemple paradigmàtics- el vós, el vostè, la cessió de la preferència de pas i dels seients, o la idea del vestit com a expressió de respecte als altres per convertir-los en afirmació de la nostra personalitat (sempre tan original i distintiva, òbviament). El problema és haver oblidat que les formes són un mecanisme per evitar que encara augmenti més el nombre excessiu de desgràcies que ja patim. L'home és un animal poc sociable, envejós, i que es dedica a torturar el seus congèneres i les altres espècies sempre que pot (si no els liquida directament). Fixin-se: si els conductors, enlloc de seguir el codi de circulació, observessin les antigues normes d'urbanitat, ningú no se saltaria un stop per passar primer, ni atropellaria una velleta, perquè li hauria cedit graciosament el pas. Arribats aquí, el lector pensarà que un servidor és un sòmines que voldria substituir el codi a cop d'educació. No, no, és només un exemple per advertir del perill de traslladar la llei de la carretera (o de la jungla) als pocs reductes que ens queden de civilitat. Vistes algunes cues del supermercat, com s'asseu la gent als autobusos, o com escupim al mig del carrer, aviat, per pujar a l'ascensor de casa també necessitarem semàfors.

dijous, 4 de setembre del 2008

El preu de la felicitat

Que l’home és un animal intrínsecament estúpid és una sospita antiga i força fonamentada, però ara en tenim la comprovació científica. Un estudi de l’Institut de la Tecnologia de Califòrnia ha demostrat que les coses cares ens satisfan més que les barates. L’experiment consistia a fer tastar diversos vins a les persones que hi col·laboraven i, curiosament, entre dos vins exactament iguals preferien el que creien més car. Aquest treball ha permès descobrir l’àrea del cervell que enganya els sentits i ens fa atribuir qualitats superiors a allò que ens ha costat més diners: el còrtex orbitofrontal medial. Els escàners cerebrals van confirmar que els centres de plaer s’activen molt més amb la cata del vi de preu falsament més elevat. Així, la satisfacció de l’animal tradicionalment considerat racional depèn de condicions subjectives, cosa que explica el triomf abassegador de productes de qualitat ínfima i exculpa l’home de molts errors, com la fatxenderia suïcida d’endeutar-se fins a les celles per canviar de cotxe o fer les vacances més exòtiques. Ens hi porta la nostra condició biològica i la culpa és tota del còrtex orbitofrontal, que té un funcionament contrari a la lògica. De fet, Mark Twain ja sabia que no es podia esperar gaire d’un animal que menja sense gana, beu sense set i parla sense tenir res a dir, però els gironins estem d’enhorabona. Si més no, els resultats de la inflació ens converteixen en els ciutadans més feliços del país.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Adolescents i jubilables

En un futur molt pròxim la vida adulta d’una persona serà d’una brevetat depriment. En primer terme, perquè la joventut s’allarga cada dia més i el món s’omple d’adolescents que superen els quaranta anys. Si a finals dels 60 dos terços dels articles de moda els adquirien joves d’entre 16 i 19 anys, aquest principi de segle és ple de gent que combat les arrugues amb tota mena de recursos: de la roba a la cirurgia. En segon terme, la vellesa s’avança i a cap edat som jubilables. Ara mateix, treballa menys de la meitat de les persones que tenen entre 55 i 64 anys. Això només és la confirmació numèrica de l’evidència: quan tothom (o gairebé) té un sogre prejubilat vol dir que les empreses redueixen costos salarials amb prejubilacions que són, en realitat, acomiadaments, però més barats, perquè també hi col·labora l’Administració. En la societat de les paradoxes no ens hauria d’estranyar que ens preocupi fins quan duraran les pensions (ai de nosaltres, que no veurem ni un duro) mentre augmentem el nombre de pensionistes desaforadament i abans d’hora. Apart de queixar-nos de la calor mentre ventem el foc, estem creant dues noves classes socials: la dels prejubilats d’or amb temps, salut i calés i la dels prejubilats forçosos, deprimits, pobres i emprenyats. Entre l’adolescència mal curada i la jubilació prematura, modestament, només hi veig una solució: que ens jubilin dels trenta als seixanta. I a mi, que em tornin els catorze anys que em deuen.

divendres, 29 d’agost del 2008

Nosaltres, pecadors

Des que el món és món, els governs i els ciutadans han tendit a llançar-se els plats pel cap i atribuir-se la culpa de tot amb una reciprocitat aritmètica. Els ciutadans sempre han desitjat tenir un govern que empipi poc (és a dir: que no demani diners) i que ho solucioni tot. Alhora, els governs, que la majoria de les vegades no saben què fer, tendeixen a responsabilitzar els ciutadans. Per això el català era cosa de tots (i així anem), i Hisenda també vàrem ser tots, i fins i tot el capità Enciam ens deia que els petits canvis són poderosos. Ara mateix, l’escalfament del planeta, l’explotació infantil i la misèria africana són culpa de les persones corrents, com vostè que llegeix i com jo que escric. Som culpables –i ens ho diuen i repeteixen cada dia, cada cinc minuts- perquè tenim actituds insostenibles i poc solidàries, amb tanta compra envasada i tanta vamba de fabricació asiàtica i tan poca cooperació amb les oenagés. Per això en lloc de deixar de fabricar bosses de plàstic o de limitar-ne la distribució, es proposa que els ciutadans les paguin. I per això, mentre habilitem espais per separar les deixalles (aquí el paper, allà el plàstic, més enllà els residus orgànics) en pisos de setanta metres quadrats, hi ha contenidors públics que són mera aparença i aboquen en un mateix lloc les deixalles que el ciutadà ha llençat per separat. I les empreses, el capital, la política i tot allò que abans se’n deia el sistema es veu que va com va i que millor no tocar-ho, perquè la culpa és nostra, pecadors, que som uns pecadors.

Les ales d'Ícar

És lògic que, després de la catàtrofe de Barajas, el cel ens sembli insegur: els accidents aeris són colpidors tant per la seva brutalitat com per la seva raresa. Per això la sospita d’una anomalia, per lleu que sigui, fa cancel·lar vols que fa uns dies no s’haurien cancel·lat i aquestes anomalies troben espai entre les notícies del dia. Per això també, l’ombra de la desgràcia de Madrid ha multiplicat l’ensurt dels passatgers del vol de Bristol que havia d’aterrar a Girona aquest dilluns. No ens angoixen els problemes, ens angoixa la percepció que tenim dels problemes. És inútil esgrimir estadístiques sobre seguretat que haurien de resultar incontestables però que no ens treuen la por, que sempre té algun element d’irracional. Al cap de l’any, en tot el món, hi ha un centenar d’accidents aeris amb menys d’un miler de víctimes mortals. La xifra de víctimes dels accidents de trànsit que passen en un any només a Espanya multipliquen per quatre o per cinc la xifra mundial de morts en accidents d’aviació. En canvi, pugem al cotxe amb absoluta naturalitat, i recuperem la capacitat perduda de resar dalt d’un avió. Diuen que caldria volar durant 67 anys sense interrupció per ser, almenys estadísticament, un candidat segur a tenir un accident, però que no t’ho expliquin quan no toques de peus a terra, això. Per això és humanament i emocionalment comprensible (res a veure amb la racionalitat) que, després d'un ensurt com el que van tenir els nois de Santa Coloma que tornaven de Bristol, un decideixi tornar a casa en autobús. És comprensible malgrat que, en realitat, està augmentant les possibilitat de tenir un accident i no pas reduint-les. Després de tot, al cel, res depèn de nosaltres. A terra, al volant del nostre cotxe, a la feina, a casa, estem convençuts de controlar la nostra vida. Fins que la vida ens desmenteix, és clar.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Una eina útil (encara)

Les llengües floten sobre corrents econòmics que acaben decidint-ne la sort. L’expressió és del lingüista Juan Ramon Lodares (1959-2005), que va ser un dels grans ideòlegs del nou espanyolisme lingüístic. Contra la tesi romàntica de George Steiner (quan mor un idioma mor una forma única d’entendre el món), Lodares advertia del cost del plurilingüisme (l’expansió d’una llengua és una qüestió econòmica i aquí només compten les grans potència, com l’anglès o el castellà). Steiner deu tenir raó, però no nega el diagnòstic de Lodares, que continua sent una realitat; antipàtica, si es vol, però realitat. La idea de reindibilitat és molt present en la tria idomàtica. En un estudi de la Universitat de Lleida, els adolescents immigrats refractaris a l’ús del català argumenten que és una llengua poc utilitzada. Tenen la impressió que no els és útil i aquest és un tòpic contra el qual potser caldria incidir, i incidir-hi ara qu eencara hi som a temps. Avui la llengua catalana no és necessària per viure a Catalunya, certament, però encara és un valor afegit. En el mercat laboral, el coneixement del català encara és un actiu, especialment per accedir a llocs de treball de qualitat. saber català, per tant, encara val diners, és una eina de progrés social i econòmic. L’estudi, en canvi, fa notar que els nois que se senten menys valorats i menys integrats desenvolupen actituds més negatives cap al català i a l’imaginari simbòlic del país. És una batalla, doncs, que no es guanyarà només en el terreny de les idees, dels drets i de la política. El progrés social és encara avui un argument esgrimible per a l’aprenentatge de la llengua catalana. Per quant de temps, això ja fa més de mal dir.

divendres, 1 d’agost del 2008

El valor de dir preus (o prou)

Comencem pel principi: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat. Si a aquesta precisió hi afegim que l’aeroport de Girona es va passar anys i panys en coma, és comprensible que avui tothom estigui prou satisfet amb aquest amic aeri: tant el sector turístic (ens hem de guanyar la vida), com els ciutadans rasos (tenim Estocolm a cinc minuts), com les institucions (una contribució a la felicitat col·lectiva de 14 milions en tres anualitats). Es pot discutir si l’aportació pública és oportuna i si la riquesa que genera la justifica, però posem-hi que sí, que no se subvencionen pas les nostres escapades europees (aquesta seria una conseqüència indirecta), sinó que s'estimula l'augment de visitants més enllà dels comiats de solter que venen del nord. Es pot discutir també si el servei de la companyia és millor o pitjor (que es discuteix, només cal parar l’orella), però se suposa que no agafem Ryanair perquè ens ogfereixi vols de luxe asiàtic sinó perquè són barats i els tenim al costat de casa. A més, ja hauríem de saber que mai ningú no va donar duros a quatre pessetres i que mai ningú no donarà euros a vuitanta cèntims. Acceptem, doncs, que els bons preus s’aconsegueixen gràcies a això que en diuen l’optimització de recursos (tècnics, però també humans) i la diversificació de les fonts d’ingressos. Posem-hi que tant de vol és sostenible, i posem-hi, finalment, que és lògic que els bitllets s’apugin amb el combustible o que Ryanair s’adapti als vents de la crisi. Si dos no s’enganyen no hi ha desenganys. Per això un servidor estaria disposat a fer un esforç de comprensió, però que no em diguin més que els dos passatges que acabo de comprar valen un cèntim quan, un cop sumades les taxes, els equipatges, la facturació a l’aeroport, l’assegurança, i el bon dia de les hostesses (o hostessos) el banc em carrega 185 euros. Si em diuen la veritat d’entrada volaré igual. Ho juro.

dijous, 24 de juliol del 2008

Errare humanum est *

Ho puc dir en llatí o clar i català, més alt o més baix, engolant la veu o xiuxiuejant, però el fet és el mateix: he relliscat. La campanya publicitària que ens commina a mirar la carretera i deixar-nos estar d'anuncis que jo atribuïa a Pere Navarro en el darrer post (i a l'article publicat al diari El Punt el dijous dia 17) no és de la Direcció General de Trànsit de l'Estat, és de la Generalitat. La patinada no invalida el tenor general del text, que, d'altra banda, està escrit amb més carinyo que acritud.

Reconeguem, doncs, l'error. Acceptar-lo no l'esmenarà però és més honorable que mirar cap a l'altra banda: com ja sabien els llatins, errar és d'humans, però perseverar en l'error es diabòlic.

*Nota per a interessats en arqueologia de la llengua: Errare humanum est, perseverare autem diabolicum.

dijous, 17 de juliol del 2008

Ser de la broma

És fàcil que el lector el recordi: Pere Navarro va ser el darrer governador civil de Girona i ja aleshores era un senyor simpàtic, amb gust per la conversa i el contacte amb la gent; allò que se’n diu un home campetxano. Tant li feia explicar les quotes lleteres europees que van portar els ramaders tan de corcoll fa dues dècades com presidir la festivitat de la patrona de la Guàrdia Civil (parlem de l’època que els Mossos d’Esquadra es limitaven a decorar actes protocol·laris) o pujar a un helicòpter si queia una gran nevada, com les de 1986 i 1987.

Ho il·lustrarem. Vençut l'off the record es deu poder dir que d'aquestes nevades n'explicava anècdotes suculentes, com la comparació de l'estat dels residents de les masies que quedaven aïllades entre els de "tota la vida" i els "neorurals". Mentre els primers estaven abastits amb totes les garanties, els altres eren els principal beneficiaris de l'ajut extern. "Els pagesos de sempre tenien el rebost ple, amb fuets per passar tot un hivern. Els neorurals només tenien marihuana", deia. Participava amb entusiasme a la trobada anual amb Cisco del Carol, l'eugasser que tenia cura dels mulats dels ramaders d'Espinavell que pasturaven durant l'estiu pels cims de Rojà, al Vallespir. Se sentia còmode en les penúltimes copes dels periodistes, de matinada, per exemple al Nummulit, després d'algun sopar més o menys institucional. Pere Navarro, el màxim responsable dels cossos policials a Girona, estava berenant amb un alcalde de l'època del qual no cal recordar-ne el nom just hores abans que fos detingut per un assumpte lleig que va portar un enrenou considerable. Una vegada va escriure una carta al director d’El Punt per dir-li que no volia parlar amb cap periodista que no fos ell perquè no estava d’acord amb la publicació d’una notícia. Si deu anys d’exercici d’un càrrec sempre donen per haver de capejar tempestes importants i protagonitzar anècdotes notables, el període gironí de Pere Navarro va ser fructífer.

Amb aquests coneixements previs, el ciutadà gironí hauria de ser el més preparat de tots per comprendre que la Direcció General de Trànsit instal·li anuncis arran de carretera per dir-nos que no els mirem, que podríem tenir un accident (aquests anuncis deuen distreure menys que els altres), o que s’impliqui en un acte tan surreal com la presentació d’un casc budista per a motoristes. Es veu que els símbols que porten aquests cascos transmeten pau als conductors, que lògicament circulen amb més seny. ¿No és ben lògic tot plegat?

dijous, 10 de juliol del 2008

Una història nova

Fa temps que se sent a dir que els joves d’avui constitueixen la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. En tenim indicis seriosos: el preu dels pisos, que ni baixant tenen res a veure amb el seu valor; el retrocés relatiu dels sous que creixen per sota del cost de la vida; les dificultats dels mileuristes per pujar de categoria; i, per acabar-ho d'adobar, ara arriba la crisi. Els savis optimistes diuen que no passa res i els savis pessimistes diuen que la crisi no es resoldrà sense canvis de veritat. "Estructurals", en diuen. Per això ens preguntem on anirem a parar, i ens temem que la cosa no aguanti, i ja ens sembla que ens trobem en allò que en diuen una cruïlla històrica. Però no em negaran que també té un no sé què de vist. Fa vint anys, els que ara tenim el privilegi de constituir l’última generació pròspera abans de la davallada que s’anuncia estàvem convençuts que contribuiríem a engruixir la primera generació que havia de llepar. La frase, per tant, no és nova, i als Estats Units ja la van començar a utilitzar als anys 50. No érem mileuristes, nosaltres, és clar: aleshores els sous anaven en pessetes, en negre, i no arribaven mai a cent mil. Però en general hem tingut sort i hem viatjat al Carib (o algun racó de món que abans havia estat llunyà i ara està infestat de bermudes occidentals), conduïm un quatre per quatre, paguem hipoteques de durada impossible, i tenim PC, CD, TV en TDT, DVD i PDA (o black berry, o tindrem I-phone). Que quedi clar que no vull dir que ara estiguem millor o pitjor; vull dir que sempre hem estat igual. Entenguem-nos: avança la tecnologia i la medicina, ha guanyat el confort, la comoditat; ja no ens mata la pesta bubònica ni se'ns mengen les puces que la transmetien, però ens matem a la carretera, ens tortura la buidor del ric (el mal que el pobre, ocupat a sobreviure, no es pot permetre) i esmorzem amb ansiolítics; vivim millor però tenim por; intuïm que la justícia és un ideal, i no sabem com petarà tot plegat. En realitat, hem arribat al convenciment que tenim drets que cap altra generació no ha tingut. El problema, doncs, és la síndrome Walt Disney. A quin món ens pensem que vivim? Si més no, els nostres pares, els nostres avis sabien que no avança, que només gira.

divendres, 4 de juliol del 2008

D'equivocar-se així *

D'un temps ençà m'ha donat pels dietaris. Permeten administrar la lectura al gust del consumidor: no hi ha cap trama que t'estiri o t'enfarfegui, pots anar endavant i enrere sense demanar permís, te'ls pots empassar de cop, els pots xuclar de mica en mica o te'ls pots prendre a píndoles, i n'hi ha que no s'esgoten mai, com les Prosas apátridas i La tentación del fracaso de Julio Ramón Ribeyro o L'ofici de viure de Cesare Pavese. En Felip Ortega (La Llibreteria) em recomana els dietaris de Guillem Simó (Palma, 1945-2004). No el conec de res, però faig cas de la recomanació. Un bon consigliere, en Felip: va ser ell qui em va fer llegir Francesc Serés. L'edició dels dietaris, titulats En aquesta part del món, no és cap meravella, però el text fa oblidar les misèries tipogràfiques. Transcric:

Una llista d'errors: No poder passar-se de cap demanda dels sentits, o ajornar les demandes dels sentits. Patir, o alegrar-se. Deixar passar les oportunitats de fruir com si aquestes s'haguessin de repetir en el futur (és a dir, creure's immortal), o dilapidar-se obsessivament en el present. Ésser pacífic, o ésser violent. No fer res, o fer massa coses. Aspirar a l'equilibri, o optar per la disgregació.

La saviesa és avenir-se a suportar estoicament l'error inherent a qualsevol actitud que es prengui. La natura vol que l'exercici de la saviesa no tengui fi, ja que ha disposat que la perfecció ha de ser sempre un aspecte de la imperfecció

Quina ràbia no haver-ho sabut escriure! Estem condemnats a escollir, a renunciar, a seguir aquest camí i no un altre, a equivocar-nos sempre. García Márquez ho fa dir molt bé a un personatge -una àvia- de la novel·la El amor en los tiempos del cólera. L'àvia en qüestió, conscient que qualsevol decisió és sempre un error, aconsella la seva néta que fugi amb l'home que estima: "Te'n penediràs tota la vida -li diu-, però si no te'n vas, també te'n penediràs. "


(*) El títol d'aquest post és un expoli a Enric Casasses. Que consti, doncs.

dijous, 3 de juliol del 2008

El soroll i la fúria

I, és clar, què volen que els digui, jo? Els puc parlar del manifest dels intel·lectuals que pateixen pel futur de la llengua castellana, tan compromès, tan incert. O de com la Universitat Autònoma considera que la llengua catalana és un obstacle per atraure professors de qualitat. Els puc parlar de com Catalunya Ràdio considera tan necessari i urgent renovar el programa líder d’audiència que prescindirà dels serveis de qui l’ha mantingut en aquesta posició durant catorze anys. O dels èxits currriculars d’Alícia Sánchez Camacho: si ara serà la nova cap de la franquícia catalana del PP, l’any 2004 ja havia canviat el Parlament pel Congrés als cap de pocs mesos d’haver estat elegida (¿què importa que les legislatures durin quatre anys?), i l’abril passat l’havien designat senadora autonòmica (¿premi per l’èxit electoral?) en substitució de Daniel Sirera que volia dedicar-se al partit (ara ja no li caldrà). També els podria parlar de com el Govern ha decidit duplicar les indemnitzacions dels alts càrrecs d’empreses públiques en cas de rescissió del contracte després d’anys de crítiques al blindatges dels alts càrrecs contractats per governs anteriors. Els podria parlar de tot això, però ¿què els podria dir que no fos una evidència? Que la vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria però sense sentit, ja ho va dir un tal Macbeth fa cinc-cents anys. Comprenguin que, després d’una veritat tan elemental i tan pulcrament expressada, l’única actitud honorable és el silenci.

divendres, 20 de juny del 2008

L'obligació supèrflua

Portem més d’un segle esforçant-nos per ser moderns. Per això la paraula artista s’ha vist substituïda per la de “creador”, un terme més global i de més potència, sobretot si l’acompanya l’adjectiu “contemporani”. Un escriptor, un artista, un cineasta, o qui, en general, vulgui ser algú en la nòmina de la modernitat ha de ser “contemporani”, com si la contemporaneïtat no fos un atribut forcós de tota la població mundial viva. A més, la fal•lera per ser modern és antiga: “l’únic deure, ser modern” és un axioma llançat per Hermann Barr l’any 1905. Jorge Luis Borges, que en les primeres dècades del segle passat se’l va creure, evoca aquesta convicció de joventut com una “obligació supèrflua”. “Ser modern és ser contemporani, ser actual; tots ho som, fatalment”, escriu en un pròleg de 1969. Salvador Dalí també ho sabia: “No han de preocupar-se per ser moderns. Facin el que facin és l’única cosa que no podran evitar”.

Dècades després, les administracions públiques procuren impulsar fórmules per donar suport logístic i econòmic a la “creació contemporània”. Aquest és el terme estàndard. ¿Com es pot cometre una errada lingüística d’aquesta dimensió? ¿No han llegit Borges? ¿Es pensen que Dalí fa només una boutade daliniana? ¿No saben que qualsevol acte creatiu que tingui lloc avui és contemporani? En realitat volen dir que valoren essencialment la transgressió, l’ús de les noves tecnologies. És clar que la denominació convencional "arts plàstiques" és insuficient, però ja que fem l'esforç d'inventar termes nous hauríem de procurar que fossin eficaços. Apart que, ara en el terreny artístic, si aquesta idea d'art contemporani -sustentat més en la modernitat de les eines que en la modernitat del discurs- es porta a l’extrem, resulta limitadora, fins i tot pedant.

Modestament: tant pot ser que el Dalí del segle XXI s’estigui ara mateix davant d’un ordinador com barrejant olis i aiguarràs en una paleta de fusta. Jo no ho sabria pas dir. Només hi ha una cosa segura: la posteritat no consisteix a pertànyer al teu temps sinó a superar-lo.

dijous, 19 de juny del 2008

"Avida Dollars"

La biografia i les memòries carronyaires són un gènere amb una llarga tradició del qual han estat víctimes polítics, actors, estrelles del rock, escriptors, artistes i famosos de totes les condicions, amb mèrit o sense, des de Josep Pla a Elvis Presley, passant per Lluís Companys, Albert Einstein o Diana de Gal·les, per posar alguns exemples tant locals com globals. La pràctica de l'autòpsia a cadàvers exquisits és un negoci universal, però hi ha cadàvers més exquisits que altres, i, per tant, més rendibles. N'hi ha que guanyen -o fan guanyar- més diners morts que no pas vius. Aleshores tothom xucla: hereus, col·laboradors, coneguts que expliquen històries amagades i transcriptors que els donen gràcia i estil sobre el paper. Aquests, els morts productius, els morts immortals, són els preferits dels biògrafs i memorialistes sense escrúpols. Per això, el cadàver de Salvador Dalí és exhumat periòdicament amb una voracitat inesgotable.

Ara ho ha fet Stan Lauryssens, un antic marxant d’art condemnat per estafa, que ha revelat que el món és ple de falsos Dalí i es converteix en altaveu de comentaris sobre la seva sexualitat. ¿On és la novetat? Primer, dels dalí falsificats fa vint-i-cinc anys que se’n parla, fins i tot en vida del pintor. Segon, la seva vida privada també s'ha rebregat, capgirat, escorcollat i se n'ha exprimible tot el que era exprimible. S'han editat títols tant explícits com Sexe, surrealisme, Dalí i jo, les memòries de l'actor i ballarí Carlos Lozano, que va formar part del cercle dalinià. En aquestes memòries, escrites per Clifford Thurlow i publicades pòstumament (en relació a Lozano, és clar) són un monument a la sordidesa: orgies, voyeurisme, onanisme, sexe contractat...

Finalment, que a Dalí li agradaven els diners ja ens ho va dir André Breton quan va rebatejar-lo amb la famosa transposició de les lletres del seu nom: Avida Dollars. La paradoxa –o no– és que Dalí va fer de Dalí, li va agrair el gest, i va admetre que l’èxit, els diners, la popularitat i la publicitat eren el seu motor. Lauryssens, que com tants humans podria compartir amb Dalí la maliciosa divisa bretoniana, segurament farà alguns diners amb aquest llibre en el qual només diu que li van dir que Dalí un dia havia dit. El rigor del llibre és tan extrem, que el mateix autor ha declarat als mitjans de comunicació que està convençut que el vuitanta per cent del que explica és cert. És a dir, és força probable que l'altre vint per cent no ho sigui, de cert. Bah! Petiteses.

Mentrestant, continuem tots parlant de Dalí, exactament com ell volia: que sigui bé o malament no té cap importància.

divendres, 13 de juny del 2008

Si us en veneu un d'igual, escriviu-me


No és davant de la porta de casa, però no em faria res que ho fos. Hi ha molts tipus de bellesa. Hi ha qui tendeix a l'ostentació, que pot ser atractiva, però poc elegant; hi ha qui tendeix a la funcionalitat o a la discreció (com l'escola Braun: la bellesa és útil o la utilitat és bella, que no ho sé); hi ha la bellesa de qui va ser atractiu algun dia, i també hi ha la bellesa imprecisa dels Saab d'abans. Tot un misteri estètic perquè eren més bonics quan eren més lletjos. Què tenen? No ho sé. Potser un aire antiquadament sofisticat i un disseny original a força de prioritzar la funcionalitat i la tècnica. Move your mind.

dijous, 12 de juny del 2008

L'art de la cita

L’art de la cita té una antiquíssima i sòlida tradició que no neix de l’atzar. Una cita ben escollida, que conjugui adequadament raó i estètica, dóna força a l’argument i el fa brillar. Ara, aquesta llarga tradició que avala els excel·lents resultats de la cita intel·ligent no treu que també té un enorme grau de risc i que sovint es practica a la babalà. Només cal veure la quantitat exagerada de cites directes o de paràfrasis que es fan de Josep Pla, per posar un exemple nostrat. El citador elegant s’ha de prohibir Pla, per sobreexplotat, igual que s’ha de prohibir Mark Twain, Chesterton, Bernard Shaw, i sobretot, sobretot, Oscar Wilde. Entre la cita adotzenada i l’originalitat extravagant, entre el populisme i la pedanteria, s’ha d’escollir un camí equilibrat, que requereix perícia i capacitat de connexió amb el públic receptor. Això és com les acotacions: si expliquem a un auditori presumiblement culte que Albert Einstein era un científic d’origen alemany que va revolucionar la física a principis del segle XX amb la teoria de la relativitat, l’insultem (el públic, no Einstein); però no podem donar per suposat que tothom sap de què parlem quan parlem del cercle hermenèutic, sobretot si ens adrecem a alumnes de secundària.

No fa massa temps (un any?), un jutge barceloní va citar Walt Disney per sentenciar que els propietaris d'un Yorkshire degollat per un pastor alemany havien de ser indemnitzats per danys morals. “Ja ho deia Walt Disney, al principi de La dama i el vagabund, que si hi ha una cosa que ningú no pot comprar amb diners és el moviment de la cua d'un gos”, afirmava en la sentència. ¿Quina mena de dubte hi ha sobre la pertinència de la cita? ¿No és un autor de referència, Walt Disney? ¿No el coneix tothom perquè és prou actual? ¿No és alhora un clàssic modern? ¿No és un punt d’intersecció en l’imaginari dels més grans i dels més petits? Aquest és el camí, doncs.
Ara bé, compte amb l’error invers. Com ja s’ha dit, tot és qüestió d’equilibri, i només hi ha una cosa pitjor que una cita vàcua o que una cita extravagant: una originalitat vàcua. Davant d’aquest gravíssim perill, la modèstia (és a dir, la cita intel·ligent però esbravada per l’ús) és preferible a l’originalitat estèril. És el cas de l’alpinista britànic que, el 22 de maig de 2007, va fer la primera trucada per telèfon mòbil des del cim de l’Everest. Batia un rècord. Era una petita frase per a l’home, però un gran discurs per a la humanitat. Llàstima que no tenia cap cita memorable al cap i va dir: “Fa fred, és fantàstic, estic envoltat per tota la serralada de l'Himàlaia”.

dimecres, 11 de juny del 2008

El suplantador


No, el paio que em mira cada matí des del fons del mirall no sóc jo. Ni aquest de les fotografies que gesticula i fa ganyotes i sempre mira cap a la banda que no toca, o queda capjup, o amb els ulls clucs, o somriu desmesuradament mentre gira els braços com un molí quixotesc. El gironauta va fotografiar aquest suplantador que camina amb un cos que no és el meu el dia 7 de juny entre dotze i una del migdia a la Rambla. És fàcil de veure'l, l'engany: jo sóc més jove, les galtes no em pengen, ni tinc aquest arrugues d'expressió que li solquen aquests llavis superlatius, com el nas aquell. Això sí, du la meva roba, i les meves ulleres, i passeja impunement amb la meva dona. No només em suplanta; també em plagia: va llegir textos meus. ¿O no sóc jo, tampoc, qui els escriu?

Vinyoli a mà


Molt pobles tenen un escriptor resident, o estiuejant, o que, per aquells capricis de l’atzar, hi va néixer sense arrelar-hi perquè al cap de quatre dies la vida se’l va endur cap alguna altra banda. Tenir un escriptor o un artista per lluir, sempre ajuda; per això, Santa Coloma de Farners va reivindicar durant molts anys una part dels beneficis de la figura de Salvador Espriu i li va publicar llibres de records geogràfics que gairebé no existien (Aproximació a Santa Coloma de Farners i els seus entorns, o alguna cosa així, un de tants llibres que he aconseguit perdre a la meva vida), i també es van instaurar premis literaris que duien el seu nom. Era un error comès de bona fe perquè Espriu en aquell moment era una figura enorme –i continua sent una figura enorme, és clar- però no era de Santa Coloma, només hi havia nascut. En canvi ningú –o ben poca gent- pensava en Joan Vinyoli, ni el país en general ni Santa Coloma en particular. I Santa Coloma sí que forma part del paisatge de Vinyoli, com Pals o Begur o altres indrets. I també està entre els més grans, però ens ha costat d'entendre-ho. Afortunadament, el poeta ara és notícia sovint. Fa set anys arribava l’edició de la poesia completa en un volum valuós però inevitablement car. El 2004, Santa Coloma li dedicava un simposi internacional els continguts del qual es van recollir fa dos anys en llibre. I ara, gairebé coincidint amb la inauguració, aquesta setmana passada, de la nova biblioteca municipal colomenca que du el seu nom des del 2002, la Poesia Completa es pot comprar en format butxaca al preu d’un menú de feiner amb beguda, cafè i cremor d'estómac inclosos. Dit en paraules vinyolianes, les avingudes de novembre que el poeta va haver de travessar són ara un juny fèrtil, afirmatiu. I dit en vulgar, es va fent justícia.

dijous, 29 de maig del 2008

Un record per a Miquel Diumé


No ho he dit abans, però tinc la sospito que torno a la bitàcola perquè en Miquel Diumé, traspassat dimarts passat, dia 27 de maig, era blocaire i fa dos dies que entro i surto del seu bloc com si això l'hagués de tornar al món. Però no. La realitat és que l'acabem d'acomiadar en una cerimònia senzilla i molt emotiva en una tanatori que no ha pogut acollir tots els amics que en Miquel es va guanyar a la vida. Les intervencions de l'alcalde Nadal (sempre en direm l'alcalde, no, Miquel?), i en Vador Garcia eren agulles finíssimes que ens nedaven per les venes. Veure el dolor de la família i dels amics més íntims fa que ara mateix estigui emprenyat amb l'univers sencer, tingui o no tingui artífex; i si el té, m'agradaria dir-n'hi quatre de fresques per barroer i per injust.

Per recordar-lo, alguns companys han publicat textos com ara en Vador Garcia-Arbós al diari El Punt; en Narcís Genís, també a El Punt i al seu bloc; i també va sortir informació al Diari de Girona. Un servidor també va voler fer-hi una aportació, perquè a en Miquel li dec molt bones estones i favors impagables. El final de l'article fa referència a aquesta fotografia, que li agrada especialment.

Torno al ciberespai

Fa un any -un any més aviat llarg- vaig començar aquest blog amb un esperit més tastaolletes i experimental que no pas convicció. El vaig abandonar. De fet, ell em va abandonar a mi, suposo, però ara hi torno sense esmena, que deia en Ferrater. No sé si duraré cinc minuts o la vida sencera. A veure si amb el temps col·loco els enllaços pertinents als meus articles i vaig mantenint aquest espai amb una certa dignitat temporal i literària.