divendres, 16 d’abril del 2010

Notícies de la posteritat

Si el futur ja és incert, ¿què els diré de la posteritat? Josep Pla va morir desconfiant de la fidelitat pòstuma dels lectors. Nikolai Gogol va cremar (dues vegades!) la continuació de Les ànimes mortes, que mai no podrem llegir. El poeta Joan Vinyoli (1914-1984) es va sentir incomprès –o directament maltractat– pels seus coetanis. Afortunadament, de tant en tant la posteritat, si bé no esmena els errors del passat, com a mínim porta bones notícies; en aquest cas sobre Vinyoli. Ja fa alguns anys que ningú no dubta de l'enorme dimensió de la seva obra. «El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna Maragall [...], Carner, Riba..., culmina en Vinyoli», ha escrit Enric Casasses, que li fa un lloc entre Foix, Espriu i Ferrater. Des de l'any 2001 disposem d'una edició digna de l'obra poètica completa a cura de Xavier Macià i, des de 2008, n'existeix una edició de butxaca, senzilla, però honorable. Els hereus del poeta van cedir l'any passat a Santa Coloma de Farners, on va passar la infància i l'adolescència, tot el seu llegat documental i bibliogràfic, amb el compromís municipal de catalogar-lo i difondre'l. De l'interès per Vinyoli n'hi ha exemples recents en les activitats del Centre Cultural la Mercè, les pàgines de Revista de Girona o l'homenatge celebrat fa uns mesos a Begur. I ara ens arriba, finalment, la biografia que ha elaborat Pep Solà a partir d'un minuciós treball de consulta i recopilació que inclou documentació com la correspondència que va mantenir amb Riba, Manent, Espriu, Foix o Ferrater. La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli (CCG Edicions, Biblioteca Valvi) es presentarà demà a la Fundació Valvi (20 hores). Si en Vinyoli vida i obra són indestriables, si va fer d'ell mateix, com Montaigne, la matèria dels seus llibres, un treball com el de Solà resultava imprescindible.(El Punt, 8 d'abril de 2010)

Una obvietat noticiable

El periodisme exigeix que les notícies siguin sorprenents, però sovint la sorpresa és com elevem obvietats a la categoria de notícia. De tant en tant es publica el resultat d'algun rigorós i complex estudi sociològic que conclou alguna d'aquestes obvietats que es transforma en titular, com ara que els fills de famílies pobres, amb menor formació i amb més riscos socials tenen més tendència al fracàs escolar, per exemple. Ara un estudi sobre les universitats catalanes ens ha vingut a aclarir que 7 de cada 10 graduats són fills de persones sense estudis universitaris, com si no fos una evidència que la socialització de la universitat (que és un fet evident) havia de significar forçosament obrir-se als fills de famílies sense estudis universitaris simplement perquè són la majoria. L'estudi també explica que els fills d'universitaris tenen més del doble de possibilitats de fer estudis superiors. Caram, altra vegada! Provenir d'un entorn culte es veu que ajuda, encara que, ni tenint el doble de possibilitats, s'arriba a ser majoria. ¿Com ho podrien ser, majoria, si els ciutadans d'entre 55 i 59 anys amb estudis superiors signifiquen l'11,8% de la població i el total de persones amb estudis primaris se situa en el 53,4%? Sort que l'estudi ens desmenteix el tòpic que la universitat és una fàbrica d'aturats: si al 1998 els graduats que treballaven del que havien estudiat eren solament 6 de cada 10, a l'any 2004 aquesta xifra s'elevava a gairebé 9 de cada 10 i tan sols tres anys després d'haver-se incorporat al món laboral, es detecta que un 50% dels fills ocupen posicions superiors a les dels seus pares. Probablement l'estudi va més enllà, però les notes periodístiques són així. Una última pinzellada de mostra: el 44% dels fills de directius acaben treballant de directius. Això sí que és una sorpresa! Els fills dels que manen continuen manant, com sempre.(El Punt, 25 de març de 2010)

L'ombra del vuitanta-sis

Ara que tothom es pregunta de qui és la culpa, un té la sensació de déjà vu. Tot plegat recorda molt les nevades del 1986 i del 2001, sobretot la del 1986. ¿Ofereixen prou garanties les infraestructures? ¿El Govern va reaccionar amb eficàcia? ¿Les forces de l'ordre i el trànsit van estar a l'altura? ¿Els ciutadans van ser prou prudents? Ja em disculparan, però aquestes preguntes són molt velles: ens les vam formular 24 anys enrere i ens les vam repetir al 2001, amb resultats curiosos; per cert: el senyor Joan Boada, fa nou anys, demanava la dimissió del conseller d'Interior i avui pensa que la reacció del govern ha estat correcta i que potser van fallar els meteoròlegs. Mentre escric aquest text (és a dir, ahir), a casa, a Cassà de la Selva, no tinc ni llum ni telèfon i tot just acabo de recuperar la funcionalitat del meu telèfon mòbil, però el president Montilla diu que això és responsabilitat d'una empresa privada. La nit de dilluns a dimarts la vaig passar a casa d'un amic, a Quart. M'hi vaig trobar encallat entre dues i tres de la tarda i vaig entendre que allò era una reedició de 1986. Vaig maniobrar i vaig buscar refugi. Hores més tard, davant de la meva estupefacció, a la travessera de Quart hi continuaven arribant cotxes i fins al tard no va aparèixer cap patrulla de trànsit. Feia hores que no es podia passar de Llambilles. La carretera es podia haver tallat abans, doncs, però molts automobilistes també podien haver-se estalviat un viatge infructuós. Tothom coneix aventures d'algú. Jo els puc parlar d'alguns Ulisses que van trigar vuit, deu i dotze hores per superar distàncies que en condicions normals són ridícules. «Em va anar d'un pèl», et diuen. ¿Que de qui és culpa? Potser hem fallat tots. Llàstima, perquè l'únic avantatge de fer anys és acumular experiència, i es veu que som molt oblidadissos. ¿Quan repetirem?(El Punt, 11 de març de 2010)