dimecres, 29 d’octubre del 2008

Que no pari la música

El fil musical, com el lector ja haurà descobert fa temps, consisteix a posar una musiqueta que sense emocionar ningú tampoc no molesti massa i així protegir-nos del silenci i del nostre pensament. És una estatrègia de salut pública, contra l’horror al buit i per evitar els riscos de la reflexió (la selecció de revistes de les sales d’espera dels metges segueix els mateixos criteris). Ja se sap que pensar no és una cosa que pugui fer, a la brava, quasevol cretí sense preparació. Així que puges a un ascensor, i sóna una musiqueta que ni carn ni peix ni fu ni fa ni per tu ni per mi però que acompanya. O fas una trucada telefònica i t’amaneixen l’espera amb un piticlinc-piticlinc de piano de manubri. Això està molt bé, però el problema és, generalment, la repetició. Un problema que, per cert, s’agreuja a les cafeteries. No sé si hauran notat que, d’un temps ençà, a totes les cafeteries de Girona sóna sempre la mateixa cançó sigui l’hora que sigui. Vas a fer el cafè a les deu, i una senyora que no conec versiona una cançoneta del malaguanyat Antonio Flores. Hi vas a les dotze i torna la mateixa veu amb el mateix prodigi de lletra: “paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú”. Vas a dinar a les tres, canvies de cafeteria, i, conxo!, la senyora de la cançó ataca altra vegada. Perdonin la ignorància: ¿les emissores emeten sempre la mateixa mitja dotzena de cançons i pensen repetir-les fins el dia del judici final a la tarda o algú va gravar un cinta i en va passar còpies a totes les cafeteries de Girona?

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Un record de vàlua

Lloret ha declarat la guerra als records turístics espuris. Fora barrets de mexicà, toreros i castanyoles. La veda es va obrir fa uns quants mesos. El primer a disparar va ser el conseller Huguet, que es va conxorxar amb l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Nacional d’Art, Turisme de Catalunya i el Foment de les Arts i el Disseny per crear un catàleg d’icones representatives del país, la seva identitat, patrimoni i, és de suposar, que la seva idiosincràsia. Terrassa va ser el primer municipi a sumar-se a la iniciativa i ara és el torn de Lloret, un cas ben significatiu perquè ha hagut de lliurar i lliura encara una dura batalla contra la imatge que –justament o injustament, això és una altra qüestió- ens n’hem construït tot plegats. L’ajuntament fa divuit suggeriments als participants al concurs d’idees per trobar aquest record que ha de ser comercialitzable, barat, de qualitat, de bon gust (òbviament, si es tracta de defensar-se del mal gust) i, si pot ser, útil. Total res, tenint en compte que els jardins de Santa Clotilde o l’Església de Sant Romà no tenen pas la projecció planetària d’una Sagrada Família ni són divertits com un barret que, de matinada i amb gràcia, pot donar molt de joc, però segur que l’enginy creatiu superarà aquest obstacle. Ara bé, un cop tinguem un producte tan rodó com aquest, el problema real són els interessos d’aquell senyor caravermell que es passeja amb dos porquets fent-se magarrufes estampats a la pitrera sota la inscripció “makin’ bacon”.