dimarts, 23 de setembre del 2008

Un funeral de luxe

Parlant de la Costa Brava i del centenari del topònim, ens arriba la reedició de la novel·la All i salobre, de Josep Maria de Sagarra, un retrat especialment cur de la vida dels pescadors al litoral gironí, i concretament al Port de la Selva, a principi del segle XX. L'editorial Proa l'ha publicat en edició de butxaca amb pròleg que J. V. Foix va escriure l'any 1966, gairebé quaranta després de la primera edició de l'obra. A banda del valor literari i, diguem-ne, antropològic de la novel·la, el pròleg no té pèrdua. Després de referir-se a la misèria de la vida "ínfima, escarrassada i feixuga de l'home de rems", Foix recorda una conversa amb Sagarra a propòsit del llibre, ja en un Port de la Selva diferent, en el qual "els forasters brogien entre llaguts i cordes tot passant, en aparença, les vacances", un Port de la Selva ja en trnasformació, un pocs anys abans del seu "afollament pels bandolers de l'edificació i els paquiderms de l'especulació rústica". En el moment de la conversa, en un hipotètic passeig pels voltants, els dos poetes haurien trobat -diu Foix- els nois dels pescadors d'abans "més prims i allargats que els seus pares" empaitant "els primers vols d'estrangeres". No us perdeu la translació que fa dels personatges de la novel·la a la costa dels anys 60. El retrat és d'una ironia tan planera que resulta insòlita en la ploma de Foix. Aquell home pulcre, poeta obscur, que escrivia en llemosí -segons sentència de Pla- constata, sense els exercicis de funambulisme verbal que acostumava a practicar, com "l'home de motor ha substituït l'home de rems: com menys hom pesca, més barques hi ha; com menys veïns, més cases, i com menys ceps planta hom i més erm deixa el país, més val el terreny". I ja en fa quaranta-dos, d'això. Aviat ho podrem commemorar amb un funeral de luxe.

dilluns, 22 de setembre del 2008

El bateig


I Ferran Agulló posà nom a la Costa Brava, però ¿on va saltar la guspira de la idea? ¿Al cim de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols? ¿Al puig del Convent de Blanes? ¿A Begur, en un sopar de prohoms de la Lliga, com afirma Josep Pla? Si, com sembla, aquest sopar va ser l’any 1905, potser Begur hauria arribat primer, però com que les paraules volen i els escrits romanen, els honors oficials són per a la publicació de l’article on s’utilitzava per primer cop la denominació costa brava, encara sense categoria de topònim, el 12 de setembre de 1908, ara fa cent anys. Anem, doncs, a les fonts. Expansions líriques a banda, l’autor indica a l’article que a llevant hi té “una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries” fins a les muntanyes de Tossa, i a garbí, “la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra".

Per si hi ha dubtes sobre els punts cardinals, la direcció dels vents, o sobre cap on mirava Agulló, el text es pot comparar amb un altre d’ell mateix, que descriu la vista des del puig del Convent: “A garbí, la platja de s’Abanell, amb el cap de la Tordera (...). I a llevant, l’esplèndida decoració de la Costa Brava amb sos bastidors de Calabona, de l’Agulla” fins a Tossa, “que negreja com les muntanyes de sant Grau, que li fan de capçalera”. És evident que els textos són germans, però si es tracta de situar quin paratge va inspirar Agulló abans d’escriure-ho, això fa tant de mal dir que podem estar-hi cent anys més. Si, com sembla, el nom es deu a la comparació amb la serrralada de Tramuntana de Mallorca, Agulló hi havia viatjat uns mesos abans de la publicació de l'article. Això no vol pas dir, és clar, que no la conegués o no hi hagués pensat abans. No podem pas saber a quin lloc Agullço va fer la primera relació mental de llocs i noms, perquè aquest é sun espai privat, íntim i impenetrable. Podria ser a Sant Elm, per què no? No deu ser en va, precisament, que la placa de Sant Elm digui que des d’allà “intuí” el nom: les intuïcions no deixen rastres documentals. Ara bé, si ens referim al text fundacional i a l'espai que s'hi descriu en el text fundacional, la cosa és força més clara. A banda de poder comparar els dos textos, queda molt clar que, si som a Sant Feliu, a Llevant mai no hi podrem tenir Tossa. Només s'ha de mirar un mapa.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Formes i formalismes

Abans, quan es volia remarcar les virtuds d'algú es deia: “és un home formal”, i allò era una distinció cum laude. Ara, un tràmit insignificant és un formalisme, i per subratllar dèficits democràtics parlem de “democràcia formal”. La forma és buida, i en aquest camí hi hem perdut -per posar alguns exemple paradigmàtics- el vós, el vostè, la cessió de la preferència de pas i dels seients, o la idea del vestit com a expressió de respecte als altres per convertir-los en afirmació de la nostra personalitat (sempre tan original i distintiva, òbviament). El problema és haver oblidat que les formes són un mecanisme per evitar que encara augmenti més el nombre excessiu de desgràcies que ja patim. L'home és un animal poc sociable, envejós, i que es dedica a torturar el seus congèneres i les altres espècies sempre que pot (si no els liquida directament). Fixin-se: si els conductors, enlloc de seguir el codi de circulació, observessin les antigues normes d'urbanitat, ningú no se saltaria un stop per passar primer, ni atropellaria una velleta, perquè li hauria cedit graciosament el pas. Arribats aquí, el lector pensarà que un servidor és un sòmines que voldria substituir el codi a cop d'educació. No, no, és només un exemple per advertir del perill de traslladar la llei de la carretera (o de la jungla) als pocs reductes que ens queden de civilitat. Vistes algunes cues del supermercat, com s'asseu la gent als autobusos, o com escupim al mig del carrer, aviat, per pujar a l'ascensor de casa també necessitarem semàfors.

dijous, 4 de setembre del 2008

El preu de la felicitat

Que l’home és un animal intrínsecament estúpid és una sospita antiga i força fonamentada, però ara en tenim la comprovació científica. Un estudi de l’Institut de la Tecnologia de Califòrnia ha demostrat que les coses cares ens satisfan més que les barates. L’experiment consistia a fer tastar diversos vins a les persones que hi col·laboraven i, curiosament, entre dos vins exactament iguals preferien el que creien més car. Aquest treball ha permès descobrir l’àrea del cervell que enganya els sentits i ens fa atribuir qualitats superiors a allò que ens ha costat més diners: el còrtex orbitofrontal medial. Els escàners cerebrals van confirmar que els centres de plaer s’activen molt més amb la cata del vi de preu falsament més elevat. Així, la satisfacció de l’animal tradicionalment considerat racional depèn de condicions subjectives, cosa que explica el triomf abassegador de productes de qualitat ínfima i exculpa l’home de molts errors, com la fatxenderia suïcida d’endeutar-se fins a les celles per canviar de cotxe o fer les vacances més exòtiques. Ens hi porta la nostra condició biològica i la culpa és tota del còrtex orbitofrontal, que té un funcionament contrari a la lògica. De fet, Mark Twain ja sabia que no es podia esperar gaire d’un animal que menja sense gana, beu sense set i parla sense tenir res a dir, però els gironins estem d’enhorabona. Si més no, els resultats de la inflació ens converteixen en els ciutadans més feliços del país.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Adolescents i jubilables

En un futur molt pròxim la vida adulta d’una persona serà d’una brevetat depriment. En primer terme, perquè la joventut s’allarga cada dia més i el món s’omple d’adolescents que superen els quaranta anys. Si a finals dels 60 dos terços dels articles de moda els adquirien joves d’entre 16 i 19 anys, aquest principi de segle és ple de gent que combat les arrugues amb tota mena de recursos: de la roba a la cirurgia. En segon terme, la vellesa s’avança i a cap edat som jubilables. Ara mateix, treballa menys de la meitat de les persones que tenen entre 55 i 64 anys. Això només és la confirmació numèrica de l’evidència: quan tothom (o gairebé) té un sogre prejubilat vol dir que les empreses redueixen costos salarials amb prejubilacions que són, en realitat, acomiadaments, però més barats, perquè també hi col·labora l’Administració. En la societat de les paradoxes no ens hauria d’estranyar que ens preocupi fins quan duraran les pensions (ai de nosaltres, que no veurem ni un duro) mentre augmentem el nombre de pensionistes desaforadament i abans d’hora. Apart de queixar-nos de la calor mentre ventem el foc, estem creant dues noves classes socials: la dels prejubilats d’or amb temps, salut i calés i la dels prejubilats forçosos, deprimits, pobres i emprenyats. Entre l’adolescència mal curada i la jubilació prematura, modestament, només hi veig una solució: que ens jubilin dels trenta als seixanta. I a mi, que em tornin els catorze anys que em deuen.