divendres, 20 de juny del 2008

L'obligació supèrflua

Portem més d’un segle esforçant-nos per ser moderns. Per això la paraula artista s’ha vist substituïda per la de “creador”, un terme més global i de més potència, sobretot si l’acompanya l’adjectiu “contemporani”. Un escriptor, un artista, un cineasta, o qui, en general, vulgui ser algú en la nòmina de la modernitat ha de ser “contemporani”, com si la contemporaneïtat no fos un atribut forcós de tota la població mundial viva. A més, la fal•lera per ser modern és antiga: “l’únic deure, ser modern” és un axioma llançat per Hermann Barr l’any 1905. Jorge Luis Borges, que en les primeres dècades del segle passat se’l va creure, evoca aquesta convicció de joventut com una “obligació supèrflua”. “Ser modern és ser contemporani, ser actual; tots ho som, fatalment”, escriu en un pròleg de 1969. Salvador Dalí també ho sabia: “No han de preocupar-se per ser moderns. Facin el que facin és l’única cosa que no podran evitar”.

Dècades després, les administracions públiques procuren impulsar fórmules per donar suport logístic i econòmic a la “creació contemporània”. Aquest és el terme estàndard. ¿Com es pot cometre una errada lingüística d’aquesta dimensió? ¿No han llegit Borges? ¿Es pensen que Dalí fa només una boutade daliniana? ¿No saben que qualsevol acte creatiu que tingui lloc avui és contemporani? En realitat volen dir que valoren essencialment la transgressió, l’ús de les noves tecnologies. És clar que la denominació convencional "arts plàstiques" és insuficient, però ja que fem l'esforç d'inventar termes nous hauríem de procurar que fossin eficaços. Apart que, ara en el terreny artístic, si aquesta idea d'art contemporani -sustentat més en la modernitat de les eines que en la modernitat del discurs- es porta a l’extrem, resulta limitadora, fins i tot pedant.

Modestament: tant pot ser que el Dalí del segle XXI s’estigui ara mateix davant d’un ordinador com barrejant olis i aiguarràs en una paleta de fusta. Jo no ho sabria pas dir. Només hi ha una cosa segura: la posteritat no consisteix a pertànyer al teu temps sinó a superar-lo.

dijous, 19 de juny del 2008

"Avida Dollars"

La biografia i les memòries carronyaires són un gènere amb una llarga tradició del qual han estat víctimes polítics, actors, estrelles del rock, escriptors, artistes i famosos de totes les condicions, amb mèrit o sense, des de Josep Pla a Elvis Presley, passant per Lluís Companys, Albert Einstein o Diana de Gal·les, per posar alguns exemples tant locals com globals. La pràctica de l'autòpsia a cadàvers exquisits és un negoci universal, però hi ha cadàvers més exquisits que altres, i, per tant, més rendibles. N'hi ha que guanyen -o fan guanyar- més diners morts que no pas vius. Aleshores tothom xucla: hereus, col·laboradors, coneguts que expliquen històries amagades i transcriptors que els donen gràcia i estil sobre el paper. Aquests, els morts productius, els morts immortals, són els preferits dels biògrafs i memorialistes sense escrúpols. Per això, el cadàver de Salvador Dalí és exhumat periòdicament amb una voracitat inesgotable.

Ara ho ha fet Stan Lauryssens, un antic marxant d’art condemnat per estafa, que ha revelat que el món és ple de falsos Dalí i es converteix en altaveu de comentaris sobre la seva sexualitat. ¿On és la novetat? Primer, dels dalí falsificats fa vint-i-cinc anys que se’n parla, fins i tot en vida del pintor. Segon, la seva vida privada també s'ha rebregat, capgirat, escorcollat i se n'ha exprimible tot el que era exprimible. S'han editat títols tant explícits com Sexe, surrealisme, Dalí i jo, les memòries de l'actor i ballarí Carlos Lozano, que va formar part del cercle dalinià. En aquestes memòries, escrites per Clifford Thurlow i publicades pòstumament (en relació a Lozano, és clar) són un monument a la sordidesa: orgies, voyeurisme, onanisme, sexe contractat...

Finalment, que a Dalí li agradaven els diners ja ens ho va dir André Breton quan va rebatejar-lo amb la famosa transposició de les lletres del seu nom: Avida Dollars. La paradoxa –o no– és que Dalí va fer de Dalí, li va agrair el gest, i va admetre que l’èxit, els diners, la popularitat i la publicitat eren el seu motor. Lauryssens, que com tants humans podria compartir amb Dalí la maliciosa divisa bretoniana, segurament farà alguns diners amb aquest llibre en el qual només diu que li van dir que Dalí un dia havia dit. El rigor del llibre és tan extrem, que el mateix autor ha declarat als mitjans de comunicació que està convençut que el vuitanta per cent del que explica és cert. És a dir, és força probable que l'altre vint per cent no ho sigui, de cert. Bah! Petiteses.

Mentrestant, continuem tots parlant de Dalí, exactament com ell volia: que sigui bé o malament no té cap importància.

divendres, 13 de juny del 2008

Si us en veneu un d'igual, escriviu-me


No és davant de la porta de casa, però no em faria res que ho fos. Hi ha molts tipus de bellesa. Hi ha qui tendeix a l'ostentació, que pot ser atractiva, però poc elegant; hi ha qui tendeix a la funcionalitat o a la discreció (com l'escola Braun: la bellesa és útil o la utilitat és bella, que no ho sé); hi ha la bellesa de qui va ser atractiu algun dia, i també hi ha la bellesa imprecisa dels Saab d'abans. Tot un misteri estètic perquè eren més bonics quan eren més lletjos. Què tenen? No ho sé. Potser un aire antiquadament sofisticat i un disseny original a força de prioritzar la funcionalitat i la tècnica. Move your mind.

dijous, 12 de juny del 2008

L'art de la cita

L’art de la cita té una antiquíssima i sòlida tradició que no neix de l’atzar. Una cita ben escollida, que conjugui adequadament raó i estètica, dóna força a l’argument i el fa brillar. Ara, aquesta llarga tradició que avala els excel·lents resultats de la cita intel·ligent no treu que també té un enorme grau de risc i que sovint es practica a la babalà. Només cal veure la quantitat exagerada de cites directes o de paràfrasis que es fan de Josep Pla, per posar un exemple nostrat. El citador elegant s’ha de prohibir Pla, per sobreexplotat, igual que s’ha de prohibir Mark Twain, Chesterton, Bernard Shaw, i sobretot, sobretot, Oscar Wilde. Entre la cita adotzenada i l’originalitat extravagant, entre el populisme i la pedanteria, s’ha d’escollir un camí equilibrat, que requereix perícia i capacitat de connexió amb el públic receptor. Això és com les acotacions: si expliquem a un auditori presumiblement culte que Albert Einstein era un científic d’origen alemany que va revolucionar la física a principis del segle XX amb la teoria de la relativitat, l’insultem (el públic, no Einstein); però no podem donar per suposat que tothom sap de què parlem quan parlem del cercle hermenèutic, sobretot si ens adrecem a alumnes de secundària.

No fa massa temps (un any?), un jutge barceloní va citar Walt Disney per sentenciar que els propietaris d'un Yorkshire degollat per un pastor alemany havien de ser indemnitzats per danys morals. “Ja ho deia Walt Disney, al principi de La dama i el vagabund, que si hi ha una cosa que ningú no pot comprar amb diners és el moviment de la cua d'un gos”, afirmava en la sentència. ¿Quina mena de dubte hi ha sobre la pertinència de la cita? ¿No és un autor de referència, Walt Disney? ¿No el coneix tothom perquè és prou actual? ¿No és alhora un clàssic modern? ¿No és un punt d’intersecció en l’imaginari dels més grans i dels més petits? Aquest és el camí, doncs.
Ara bé, compte amb l’error invers. Com ja s’ha dit, tot és qüestió d’equilibri, i només hi ha una cosa pitjor que una cita vàcua o que una cita extravagant: una originalitat vàcua. Davant d’aquest gravíssim perill, la modèstia (és a dir, la cita intel·ligent però esbravada per l’ús) és preferible a l’originalitat estèril. És el cas de l’alpinista britànic que, el 22 de maig de 2007, va fer la primera trucada per telèfon mòbil des del cim de l’Everest. Batia un rècord. Era una petita frase per a l’home, però un gran discurs per a la humanitat. Llàstima que no tenia cap cita memorable al cap i va dir: “Fa fred, és fantàstic, estic envoltat per tota la serralada de l'Himàlaia”.

dimecres, 11 de juny del 2008

El suplantador


No, el paio que em mira cada matí des del fons del mirall no sóc jo. Ni aquest de les fotografies que gesticula i fa ganyotes i sempre mira cap a la banda que no toca, o queda capjup, o amb els ulls clucs, o somriu desmesuradament mentre gira els braços com un molí quixotesc. El gironauta va fotografiar aquest suplantador que camina amb un cos que no és el meu el dia 7 de juny entre dotze i una del migdia a la Rambla. És fàcil de veure'l, l'engany: jo sóc més jove, les galtes no em pengen, ni tinc aquest arrugues d'expressió que li solquen aquests llavis superlatius, com el nas aquell. Això sí, du la meva roba, i les meves ulleres, i passeja impunement amb la meva dona. No només em suplanta; també em plagia: va llegir textos meus. ¿O no sóc jo, tampoc, qui els escriu?

Vinyoli a mà


Molt pobles tenen un escriptor resident, o estiuejant, o que, per aquells capricis de l’atzar, hi va néixer sense arrelar-hi perquè al cap de quatre dies la vida se’l va endur cap alguna altra banda. Tenir un escriptor o un artista per lluir, sempre ajuda; per això, Santa Coloma de Farners va reivindicar durant molts anys una part dels beneficis de la figura de Salvador Espriu i li va publicar llibres de records geogràfics que gairebé no existien (Aproximació a Santa Coloma de Farners i els seus entorns, o alguna cosa així, un de tants llibres que he aconseguit perdre a la meva vida), i també es van instaurar premis literaris que duien el seu nom. Era un error comès de bona fe perquè Espriu en aquell moment era una figura enorme –i continua sent una figura enorme, és clar- però no era de Santa Coloma, només hi havia nascut. En canvi ningú –o ben poca gent- pensava en Joan Vinyoli, ni el país en general ni Santa Coloma en particular. I Santa Coloma sí que forma part del paisatge de Vinyoli, com Pals o Begur o altres indrets. I també està entre els més grans, però ens ha costat d'entendre-ho. Afortunadament, el poeta ara és notícia sovint. Fa set anys arribava l’edició de la poesia completa en un volum valuós però inevitablement car. El 2004, Santa Coloma li dedicava un simposi internacional els continguts del qual es van recollir fa dos anys en llibre. I ara, gairebé coincidint amb la inauguració, aquesta setmana passada, de la nova biblioteca municipal colomenca que du el seu nom des del 2002, la Poesia Completa es pot comprar en format butxaca al preu d’un menú de feiner amb beguda, cafè i cremor d'estómac inclosos. Dit en paraules vinyolianes, les avingudes de novembre que el poeta va haver de travessar són ara un juny fèrtil, afirmatiu. I dit en vulgar, es va fent justícia.