divendres, 29 de maig del 2009

Jo també m'he fet del Barça (malgré moi)

M'he fet del Barça. He aguantat els dies més crítics, les hores de pressió més extremes, he aguantat la frisança dels aficionats, les expectatives que es generaven, el patiment, les prèvies periodístiques que tot ho esborraven quan encara ningú no podia dir blat, i he aguantat l'eufòria desfermada de després, la nit de la victòria, l'endemà monogràfic i repetitiu fins a la nàusea als cafès, als carrers, a la feina, he aguantat la celebració oficial, i l'endemà de l'endemà, i els companys de treball inquirint-me "¿però no t'has emocionat gens?, ¿ni una mica mica mica?, va confessa-ho, confessa que sí, va", i he aguantat la visió de nens de cinc anys que arribaven al col·legi amb la samarreta blaugrana, però ja no puc més i m'he fet del Barça. Vaig seguir el meu camí de Damasc ahir al vespre. El meu fill (cinc anys, tres mesos per als sis) cantava darrera el cotxe: "El Barça amb la copa i la bandera / i el Madrid al darrera / netejant la carretera". Pensava que el meu agnosticisme l'hauria influït. De fet, al meu fill no li agrada el futbol. No n'ha vist mai cap partit sencer. No juga a futbol. No juga a res que requereixi una pilota, excepte a hoquei i no ho acaba de tenir clar, però ahir em va preguntar de quin equip era. "No sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin series?". "És que no sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin equip series? A mi m'agradaria que fossis del Barça". "Va, ¿per què no ets del Barça?". En fi, que vaig dir que sí, i vam pujar el volum del cedé per escoltar millor el Sargeant Pepper's: "So let me introduce to you / the one and only Billy Shears and Sargeant Pepper's Lonely Hearts Club Baaaaaaand..." A vegades la felicitat és possible.

divendres, 22 de maig del 2009

Bambi, el prestidigitador

Mag, funambulista, encantador de serps, don Joan del vot, venedor de fum... Quanta metàfora ha generat José Luis Rodríguez Zapatero! Al principi era un bambi –recorden?-, un ingenu que, en contacte amb la realitat de la política, havia de durar cinc minuts. Ara sembla que la comparació no era afortunada, però sí que ho era, sí, perquè a la pel•lícula, Bambi creix i, forjat i endurit en la l’adversitat, esdevé el rei del bosc. Una altra qüestió és l’estratègia del rei del bosc. Del Bambi adult no en sabem res, perquè la pel•lícula s’acaba amb la proclamació del seu lideratge. De Zapatero sabem que practica amb gran habilitat no la màgia, que són paraules majors, sinó la prestidigitació, l’art del joc de mans, l’art d’aparentar un efecte i amagar el truc que el fa possible. Ara bé, els trucs, a Zapatero, se li veuen. Si algú ens regala dos mil euros, i resulta que mil són del veí de dalt i cinc-cents més del veí de baix, és raonable sospitar que ens enreda. I més si abans ja ens n’havia promès 400 i ens els va donar a terminis i fent malabarismes, que és una altra de les disciplines que practica, sobretot en l’especialitat equilibrisme parlamentari. A falta de receptes –¿qui les trobarà les receptes?-, a Zapatero li agrada el cop de talonari i l’efectisme: ara una ajuda al sector de l’automòbil que beneficia bàsicament la importació i que, de moment, segurament ha paralitzat les vendes, ara un ordinador portàtil (innecessari sinó contraproduent) per als nens de primària, ara la píndola de l’endemà sense recepta i sense límits, ara que una noia de setze anys pugui avortar prescindint de l’opinió de la família. Aquests dies tots fem escarafalls davant l’evidència que ens prenen el pèl, però permetin-me: la seva capacitat d’entabanar sorprèn, però encara sorprèn més la candidesa o la resignació de qui es deixa entabanar.

dimecres, 13 de maig del 2009

Música al bus, soroll al concert

Només deu haver-hi una cosa més empipadora que la música que no desitges sentir: dues persones xerrant davant teu en un concert. N'he tingut dues mostres en dos dies. Ahir, dues senyoretes que no van ser capaces de tancar boca en 75 minuts de concert, i dilluns, dues senyoretes (diferents, això sí) a les quals no importava que els viatgers que compartien autobús amb elles no desitgessin compartir-hi obligatòriament la música. Les primeres probablement tenen el cervell desestructurat perquè van ana a un concert i no van sentir res. Les segones són simplement maleducades i tenien un gust musical escàs, perquè el so del reproductor que utilitzaven era infame i es barrejava amb la música de la ràdio de l'autobús (que també estaria millor apagadeta en la majoria dels casos). Mireu que és fàcil posar-se uns auriculars, no? Doncs, no. Que ho senti tothom i a qui no li agradi, que es foti. I si algú canvia de seient, que es foti més encara, perquè l'aparell té prou potència per emprenyar a qualsevol lloc de l'autobús. Que el conductor podia haver dit alguna cosa? Potser sí, però no ho va fer. Que si més no podia haver apagat la seva ràdio? Potser sí, però tampoc no ho va fer. Que jo mateix podia haver-me queixat, tant a la sala de concerts com a l'autobús? Potser sí, però no ho vaig fer. ¿Potser hauria pogut canviar res de la condició ni humana?

Una bona pregunta (modèstia a part)

Jordi de Juan. ¿Els sona, aquest nom? Protagonista fugaç de la política gironina, va ser regidor a l’Ajuntament de Girona i, després, diputat al Congrés entre el 2000 i el 2003. Potser no va desencaminat del tot qui pensi que la majoria dels gironins se n’ha oblidat per complet. Paradoxalment, va deixar una herència inoblidable. Com que Girona era una plaça difícil per al PP, un dia va se li va acudir que soterrar el futur TGV seria un estímul magnífic per als gironins, i a Francisco Álvarez Cascos, aleshores ministre, li va encantar la idea. Au, doncs: soterrem el TAV i ja tenim els gironins ballant per un peu i amb la perspectiva d’un viaducte en desús. Heus aquí l’origen del soterrament de la línia i el debat subsegüent sobre el futur del viaducte. Perdó: he dit debat sobre el futur del viaducte i aquest debat no existeix; es parla molt de qui en paga la demolició, però sembla que tothom està convençut que el viaducte s’ha d’enderrocar. Doncs, disculpin, però per trobar una bona resposta primer s’ha de fer la pregunta adequada. Ens preguntem què farem amb l’espai alliberat pel viaducte i qui paga, però les preguntes adequades són: ¿Enderrocar el viaducte, per fer què? ¿Mantenir-lo, per fer què? Quan tinguem aquest respostes, serà més fàcil comparar els costos econòmics amb els beneficis ciutadans i decidir amb criteri. Si ara em pregunten si s’ha d’enderrocar, no ho sé. Pot ser per ignorància, però diria que és més aviat falta de dades. També pot ser que no ens fem les preguntes adequades perquè hem arribat aquí una mica per atzar, una mica per casualitat, una mica perquè sí. Amb preguntes i respostes adequades potser evitarem que ens perdi la pressa o l’afany de ser els més moderns. Encara que els trams de metro elevat o la conservació de viaductes en desús per a altres finalitats ja només siguin cosa de Nova York o altres ciutats provincianes per l’estil.