dimarts, 22 de desembre del 2009

Poseu a prova els vostres nervis ( o el nou clip de Mazoni )

Jaume Pla, ànima de Mazoni, em sembla (amb tota la ignorància que em calgui admetre) una mostra d'intel·ligència i sentit de l'humor en el món de la música. Ara fa unes setmanes es publicava el seu darrer clip que, per cert, fot nerviós, però nerviós. Ara podeu posar a prova els vostres nervis mirant el darrer clip de Mazoni. Si voleu posar a prova el vostre tremp, cliqueu aquí.

dijous, 17 de desembre del 2009

Ni tan verdes ni tan madures

Com si haguessin estat unes eleccions: tothom ha guanyat. Per als sobiranistes, un èxit, i per als espanyolistes, un fracàs, és clar. Però si l'ampolla és mitja, és mitja, per més que algú s'entesti a veure-la més plena o més buida. La participació en les consultes sobre la independència de diumenge és molt significativa, tenint en compte l'origen de la iniciativa i, sobretot, que no té al darrere la poderosa maquinària pública. Menystenir-la o ridiculitzar-ne els resultats és mala fe, perquè –venint de qui vénen els exabruptes– de cap manera pot ser ignorància. Hem de comptar que en una consulta oficial els ciutadans partidaris del «no» es mobilitzarien i la participació augmentaria fins a arribar, o fins a superar, els índexs habituals de les convocatòries electorals. Aleshores la participació ja no seria tan ridiculitzable; ara bé, això no pressuposa resultats, ni vol dir que la independència sigui a dues cantonades, com es podria desprendre de l'eufòria d'alguns altres. L'única cosa que sabem segur d'una consulta oficial és que augmentaria la participació i el nombre de vots negatius. Què passaria amb el vot afirmatiu fa de més mal dir. Els resultats de diumenge no ens permeten saber si tots els vots afirmatius que es van emetre eren estrictament independentistes. ¿Quants poden correspondre a aquell català emprenyat de qui parla tothom, que s'hauria conformat amb un estatut que ara li neguen, i que potser va decidir clavar un cop de puny damunt la taula, ni que fos un cop de puny simbòlic? A banda d'això, ¿com s'aconsegueix un referèndum vinculant? ¿Quin seria l'àmbit de decisió? La remor que arriba d'enllà de l'Ebre no és gens agradable. En tot cas, alguna cosa es mou. Cap on? No ho sap ningú, però tots –independentistes o no– tenim dret a intentar que la realitat es correspongui amb els nostres desitjos. Algú hauria de començar a escoltar.
(El Punt, 17 de desembre de 2009)

La triple vergonya

La culpa és de Madrid, d'acord. Però ho diem tan sovint i amb tanta unanimitat que un té la temptació de sospitar. Si el llegat d'Agustí Centelles acaba a Salamanca, hauríem de ser capaços d'analitzar tot el procés amb fredor (a banda de reconduir l'esguerro de la millor manera possible). No és normal que dues administracions públiques competeixin per un mateix objectiu, és clar però passa, i no només entre l'Estat i la Generalitat: la història recent d'aquest país també és ple de tours de force entre la Generalitat i la Diputació o l'Ajuntament de Barcelona, per exemple. ¿Quantes iniciatives i inversions públiques s'han duplicat mimèticament i innecessàriament? El ministeri i la Generalitat havien de posar-se d'acord i anar a l'una, certament. Les possibilitats eren moltes i la més sensata, que el ministeri comprés i que el fons romangués a Catalunya. No cal ni discutir-ho. Ara bé, ¿per què els germans Centelles estan tan ressentits? D'això, també se n'hauria de parlar. D'una banda, s'ha denunciat la deslleialtat de l'Estat cap a la Generalitat. Però també s'ha dit que la Generalitat va iniciar la declaració del fons com a bé patrimonial quan va saber dels contactes dels germans Centelles amb el ministeri. Si el govern català, ara o en els darrers 29 anys, no ha valorat prou el llegat de Centelles o no ha pogut afrontar un projecte de conservació i difusió adequat o no l'ha sabut concretar de manera convincent a la família, també s'ha de dir. Els diners no sembla que expliquin l'operació. Aleshores, ¿què ha passat? Entre tanta unanimitat, resulta interessant l'opinió de l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell, que diu sentir una «triple vergonya» per les actituds i actuacions del ministeri, de la conselleria, i de la família Centelles. Mascarell parla de tots tres. ¿No deu ser que les responsabilitats estan molt ben repartides?
(El Punt, 3 de desembre de 2009)