dimarts, 22 de desembre del 2009

Poseu a prova els vostres nervis ( o el nou clip de Mazoni )

Jaume Pla, ànima de Mazoni, em sembla (amb tota la ignorància que em calgui admetre) una mostra d'intel·ligència i sentit de l'humor en el món de la música. Ara fa unes setmanes es publicava el seu darrer clip que, per cert, fot nerviós, però nerviós. Ara podeu posar a prova els vostres nervis mirant el darrer clip de Mazoni. Si voleu posar a prova el vostre tremp, cliqueu aquí.

dijous, 17 de desembre del 2009

Ni tan verdes ni tan madures

Com si haguessin estat unes eleccions: tothom ha guanyat. Per als sobiranistes, un èxit, i per als espanyolistes, un fracàs, és clar. Però si l'ampolla és mitja, és mitja, per més que algú s'entesti a veure-la més plena o més buida. La participació en les consultes sobre la independència de diumenge és molt significativa, tenint en compte l'origen de la iniciativa i, sobretot, que no té al darrere la poderosa maquinària pública. Menystenir-la o ridiculitzar-ne els resultats és mala fe, perquè –venint de qui vénen els exabruptes– de cap manera pot ser ignorància. Hem de comptar que en una consulta oficial els ciutadans partidaris del «no» es mobilitzarien i la participació augmentaria fins a arribar, o fins a superar, els índexs habituals de les convocatòries electorals. Aleshores la participació ja no seria tan ridiculitzable; ara bé, això no pressuposa resultats, ni vol dir que la independència sigui a dues cantonades, com es podria desprendre de l'eufòria d'alguns altres. L'única cosa que sabem segur d'una consulta oficial és que augmentaria la participació i el nombre de vots negatius. Què passaria amb el vot afirmatiu fa de més mal dir. Els resultats de diumenge no ens permeten saber si tots els vots afirmatius que es van emetre eren estrictament independentistes. ¿Quants poden correspondre a aquell català emprenyat de qui parla tothom, que s'hauria conformat amb un estatut que ara li neguen, i que potser va decidir clavar un cop de puny damunt la taula, ni que fos un cop de puny simbòlic? A banda d'això, ¿com s'aconsegueix un referèndum vinculant? ¿Quin seria l'àmbit de decisió? La remor que arriba d'enllà de l'Ebre no és gens agradable. En tot cas, alguna cosa es mou. Cap on? No ho sap ningú, però tots –independentistes o no– tenim dret a intentar que la realitat es correspongui amb els nostres desitjos. Algú hauria de començar a escoltar.
(El Punt, 17 de desembre de 2009)

La triple vergonya

La culpa és de Madrid, d'acord. Però ho diem tan sovint i amb tanta unanimitat que un té la temptació de sospitar. Si el llegat d'Agustí Centelles acaba a Salamanca, hauríem de ser capaços d'analitzar tot el procés amb fredor (a banda de reconduir l'esguerro de la millor manera possible). No és normal que dues administracions públiques competeixin per un mateix objectiu, és clar però passa, i no només entre l'Estat i la Generalitat: la història recent d'aquest país també és ple de tours de force entre la Generalitat i la Diputació o l'Ajuntament de Barcelona, per exemple. ¿Quantes iniciatives i inversions públiques s'han duplicat mimèticament i innecessàriament? El ministeri i la Generalitat havien de posar-se d'acord i anar a l'una, certament. Les possibilitats eren moltes i la més sensata, que el ministeri comprés i que el fons romangués a Catalunya. No cal ni discutir-ho. Ara bé, ¿per què els germans Centelles estan tan ressentits? D'això, també se n'hauria de parlar. D'una banda, s'ha denunciat la deslleialtat de l'Estat cap a la Generalitat. Però també s'ha dit que la Generalitat va iniciar la declaració del fons com a bé patrimonial quan va saber dels contactes dels germans Centelles amb el ministeri. Si el govern català, ara o en els darrers 29 anys, no ha valorat prou el llegat de Centelles o no ha pogut afrontar un projecte de conservació i difusió adequat o no l'ha sabut concretar de manera convincent a la família, també s'ha de dir. Els diners no sembla que expliquin l'operació. Aleshores, ¿què ha passat? Entre tanta unanimitat, resulta interessant l'opinió de l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell, que diu sentir una «triple vergonya» per les actituds i actuacions del ministeri, de la conselleria, i de la família Centelles. Mascarell parla de tots tres. ¿No deu ser que les responsabilitats estan molt ben repartides?
(El Punt, 3 de desembre de 2009)

dijous, 19 de novembre del 2009

Un problema jurídic

Sembla que el consum d'alcohol deixarà de ser un atenuant en la comissió de delictes de violència domèstica. Així ho recomana el Congrés dels Diputats, que fa vuit dies es proposava, de fet, un pas més radical: convertir l'alcohol en un agreujant, cosa que la judicatura, o part de la judicatura, va trobar un disbarat. Segurament ho és, un disbarat, però com que la ignorància és atrevida, m'arriscaré a expressar la meva perplexitat. El nivell de consum d'alcohol que consideràvem legalment acceptable per a un conductor fa vint anys avui constitueix un delicte. No ho trobo pas malament, que quedi dit. I no és que el consum d'alcohol sigui només un agreujant en un delicte contra la seguretat viària, es pot acusar un conductor –permetin-me subratllar-ho– per haver begut, no per haver comès un delicte anant begut, que són dues coses diferents. Paradoxalment, el consum d'alcohol, drogues o qualsevol substància que alteri les facultats d'un individu, si es pot considerar una alienació mental transitòria, són atenuants en la comissió d'altres delictes. I si ara deixa de ser-ho en el cas de la violència domèstica, no significa que no mantingui la mateixa condició en altres casos. És a dir: quan hem begut tenim les facultats alterades i no som tan conscients del que fem, excepte per agafar el cotxe. Si atraquem un banc beguts, ens perdonaran una miqueta. Si conduïm, ni que sigui amb absoluta correcció, cometrem un delicte perquè hem de ser conscients que no es pot agafar el cotxe després d'haver begut. Si peguem a la dona, és un atenuant, però a partir d'ara no serà ni molt ni poc, ni poma ni pera. «El que demanem és que s'estudiï com materialitzar aquesta qüestió, perquè ser borratxo no pot ser excusa per pegar a la dona», ha dit una portaveu parlamentària del PSOE, Carmen Montón. Doncs sort, i quan n'hagin tret l'entrellat, que ens ho expliquin. (El Punt, 19 de novembre de 2009)

dijous, 12 de novembre del 2009

Un article de Javier Marías

Els escriptors Javier Marías i Quim Monzó han escrit excel·lents articles sobre els falsos amics i els errors de traducció que acaben per ser habituals en la parla. Aquest diumenge, Marías hi tornava amb aquest text que subscric de dalt baix (incloses les prevencions que fa sobre el puritanisme lingüístic).

Tribut a l'homenatge

A vegades ens cansem de les paraules com aquell qui es cansa d'una camisa que mai no acaba d'esquinçar i les canviem per altres de noves o que vénen de l'anglès perquè sembla que fan més efecte. Així vam convertir el públic en audiència (que en català era una altra cosa) o la gravetat en severitat, i ignorem les coses quan no en fem cas, encara que en tinguem plena consciència. La llista és llarga, però ara fa dies que topo arreu amb la paraula tribut sense necessitat d'haver de pagar-ne cap. Aquesta setmana s'ha anunciat la publicació del disc Més raons de pes, que du un subtítol molt aclaridor: El tribut a Umpah-pah. L'agost passat, el festival Acústica de Figueres presentava el concert Tribut a Sau. En el camp de la música, això ja ve de lluny, perquè l'any 2006 el disc Podré tornar enrere també va necessitar un subtítol: El tribut a Sopa de Cabra. Ara, no pensin pas que el rocanrol en té l'exclusiva. El 27 d'octubre un gran diari titulava Tribut a Jaime Arias una informació sobre aquest prestigiós periodista. El mateix diari, el dia abans, afirmava que el pop espanyol «es bolca en un nou tribut a Nino Bravo» perquè al desembre es publicarà un disc el títol del qual ens dóna una alegria doble: El homenaje definitivo. El tribut, però, tampoc no és exclusiu d'un mitjà. El diari que tenen a les mans ha publicat titulars com Tribut a la sensualitat artística o Tot un tribut a les dues rodes. El tribut, doncs, no respecta ni gènere ni condició. El polític Miquel Iceta parlava l'altre dia en el seu bloc de com Jordi Coca ha obtingut el premi Sant Joan «amb un tribut a Christa Leem». No hi donem més voltes, a partir d'ara tribut significa homenatge. Per tant, per no perdre els beneficis de tenir paraules amb significats exclusius, indubtables i rotunds, proposo que si als nostres mites i prohoms els retem tribut, a Hisenda li tributem homenatge. (El Punt, 5 de novembre de 2009)

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Retorn amb sorpresa

Posem-nos al dia: després de gairebé dos mesos d'encefalograma blocaire planet planet planet, reprenc les hostilitats. Aquí queden els darrers articles publicats al diari El Punt (principal font del bloc, d'altra banda). Enllaço també la resposta (inversemblant) que aquest article ha obtingut d'un bon home de Palafrugell. Marededéu! ¿Què he der fer ara? ¿Fer-li veure que la seva resposta és la demostració més palpable que la victòria de la Raó és una utopia? ¿Explicar-li que els articles irònics també són seriosos? ¿Explicar-li en què consisteix la ironia? ¿Demanar al diari que enlloc de publicar cartes com aquesta (i deixar en evidència algú de bona fe) expliqui els textos a qui tingui dubtes? ¿Mirar cap a una altra banda? ¿Deixar d'escriure articles irònics? ¿Deixar d'escriure articles?

La victòria (definitiva) de la raó

La victòria de la Raó sobre la ignorància i la superstició és un somni a punt de complir-se. Ara que de les vacances de Nadal en començarem a dir festes d'Hivern, i de la Setmana Santa, festes de Primavera, ara és el moment de completar la feina que la Il·lustració va començar fa tres segles. Com? Primer de tot, canviant el nom dels dies de la setmana. Si la vida pública és definitivament laica i les creences religioses pertanyen a l'àmbit privat, ¿com podem mantenir la denominació «diumenge», el significat etimològic de la qual és «dia del Senyor»? ¿Com podem mantenir dies dedicats a Mart, Mercuri o Venus, déus i deesses de l'antiguitat, tan fal·laços o tan privats com qualsevol altre déu? ¿I què hem de fer amb els topònims arrelats al santoral? Ara és el moment de tornar a l'afany republicà d'eliminar l'empremta religiosa dels noms de lloc i recuperar topònims tan sonors com Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), Tudela de Ter (Sant Gregori), Costa-roja del Terri (Sant Julià de Ramis), Empori (Sant Pere Pescador) o altres miracles (laics) de l'eufonia. No ens podem pas aturar davant dels entrebancs que els reaccionaris i els immobilistes ens posaran: el dia 25 de desembre, i el dia 6 de gener, i el Divendres Sant han de ser laborables. Suprimim el Carnaval (¿quin sentit té un carnaval sense Quaresma?). Celebrem els solsticis (fora sant Joan!) i els equinoccis. Fem el pas definitiu del mite al discurs lògic i denominem el ramadà de manera políticament correcta: festes del novè mes, per exemple. No insultem la intel·ligència dels ciutadans representant Els pastorets a les escoles, que són temples del Coneixement. Algú parlarà de la tradició. ¿Què importa que moltes denominacions només siguin un vestigi de les creences que expliquen milers d'anys d'història? Anem a totes: declarem la guerra al fanatisme i la superstició! (El Punt, 22 d'octubre de 2009)

Versió original

L'any 1970 Avel·lí Artís Gener, Tísner, va traduir al català Cien años de soledad, la novel·la més popular del premi Nobel Gabriel García Márquez. Diuen que ho va fer per amistat i perquè a García Márquez, que vivia a Barcelona, li feia il·lusió. Aquesta traducció, en el seu moment, va ser una singularitat editorial: se'n van publicar 2.900 exemplars i va generar una certa controvèrsia. Trenta-set anys després, el 2007, es va reeditar, però ja no va suscitar cap mena de debat. Avui, a Catalunya, desenes de milers de persones s'estimen més llegir en llengua catalana novel·les escrites originalment en castellà. Els best-sellers castellans entren, via traducció, a les llistes catalanes de títols més venuts. Per què ens estimem més llegir Carlos Ruiz Zafón o Javier Cercas en català resulta un misteri. Si no fos que la realitat ho desmenteix de manera diàfana, semblaria que aquest és un país refractari a la llengua castellana, com si els catalans, víctimes d'alguna mena de fonamentalisme cavernari o de provincianisme, ens amaguéssim al búnquer de la nostra llengua per impedir que cap altre idioma arreli en el seu àmbit territorial. Però no. Els catalans es passen al castellà al primer indici (encara que sigui fals) d'incomprensió del seu interlocutor. Els catalans compren sense problemes les traduccions al castellà d'obres anglosaxones que també han estat traduïdes al català (potser són més barates). La televisió pública catalana anuncia les traduccions al castellà d'èxits literaris internacionals que ja han estat traduïts abans al català (traducció que a la tele pública catalana li sol passar per alt). Les editorials que impulsen aquestes traduccions imprescindibles editen bàsicament en castellà: Planeta, Tusquets, Espasa Calpe, Alfaguara. Oh paradoxa: el catalanisme lingüístic és provincià. Llegir Cercas en català a Catalunya, és clar, és ben normal. (El Punt, 8 d'octubre de 2009)

La col·lecció impossible

Millet, sí, però que les novetats no ens facin perdre els clàssics, i a la tardor els clàssics són: el retorn a l'escola, els àlbums de vacances (ara digitals), i l'arribada dels col·leccionables a tots els quioscos. Dels tres clàssics tardorals per excel·lència, avui ens interessa el col·leccionable, o millor dit: la impossibilitat d'acabar cap col·lecció. Mirin que és àmplia, la gamma de talles, formes i models: fascicles, miniatures, cinema (negre, infantil, western), sèries de televisió (clàssics moderns i ronyes nostàlgiques), cursos, discos, llibres, enciclopèdies, rellotges, porcellanes, estilogràfiques... ¿Per què mai ningú no acaba la col·lecció que comença? Assajarem una resposta. Un elevat percentatge de col·leccionistes no mereixen tal consideració perquè són víctimes de mort (sobtada o planificada, depèn) amb l'encariment del producte al tercer lliurament. Un altre percentatge menor però significatiu se subscriu i passa a rebre cada peça de col·lecció directament de l'editor, fabricant i/o distribuïdor, que ho allarga tant com pot, fins que el subscriptor esmentat es dóna de baixa per cansament o per falta d'espai. Finalment hi ha (en percentatge residual) el col·leccionista que, precisament perquè col·lecciona, ja té algunes de les peces que se li ofereixen. Aquest no se subscriu (no vol repeticions) sinó que compra aquells lliuraments (generalment llibres) que l'interessen fins que, voilà!, la col·lecció deixa d'arribar al seu quiosc habitual i es veu obligat a rastrejar l'aparició de nous volums de la Bernat Metge, de les grans obres de la cultura universal de RBA, d'Anagrama 40 aniversario o d'altres magnes publicacions que semblen haver deixat d'existir quan un dia no gaire llunyà semblaven brotar d'arreu. Al poble n'hi ha un que fa tres anys que intenta completar el Diccionario de Filosofía del Dr. Ferrater Mora, però és clar, és un noi raret, no ho amagarem. (El punt, 24 de setembre de 2009)

El preu de la gratuïtat

El preu dels llibres de text és un clàssic de setembre. A banda de l'abominable denominació (¿una novel·la no és un llibre de text?), els llibres escolars són cars i la idea que haurien de ser gratuïts és cada dia més popular. Autonomies, municipis i associacions de pares d'alumnes impulsen programes de finançament o de reutilització. És difícil oposar-se a objectius tan nobles: 1) si l'educació és un dret universal, les eines que requereix no poden tenir costos, 2) hi ha famílies que no poden assumir la despesa de comprar llibres cada curs, i 3) si es tracta d'estalviar ens posem d'acord a velocitat còsmica. El problema és que tot a la vida té un cost, i els llibres de text, els pagui qui els pagui, sempre els paguem nosaltres, perquè l'Estat, l'autonomia, el municipi o l'associació de pares només tenen els diners que nosaltres els donem de grat o per força. Per tant, si bé és just i necessari que les famílies que ho necessiten tinguin accés gratuït als llibres, hi ha moltes fórmules possibles que no inclouen la propietat i la compra sistemàtica, com ara el reciclatge, que també s'està estenent. I al marge del risc de crear diferències d'un municipi a l'altre, també correm el risc de resoldre-ho tot amb un xec universal, que s'està estenent perillosament i que oblida el principi de progressivitat de la fiscalitat democràtica: tot de franc per a tothom (com si els recursos no fossin limitats) tant si som pobres de solemnitat com si tenim la renda d'un Rothschild. I després resulta que tothom ha hagut de sentir en algun moment les amargues queixes pel preu dels llibres d'un pare o mare que cinc minuts després explica exultant la darrera festa infantil d'aniversari (amb un cost igual o superior, naturalment). Són els mateixos que quan cobren els 2.500 euros d'ajuda universal que l'Estat atorga als naixements es compren la pantalla de plasma de 42 polzades.
(El Punt, 10 de setembre de 2009)

dijous, 3 de setembre del 2009

Coses del punt de vista

Tot és o volem que sigui segons les ulleres que portem, verbigràcia: El País i La Vanguardia d'avui. Segons El País, la matinada de dimecres a l'entorn del mercat de la Boqueria es va produir "un despliegue policial inédito para atajar la prostitución" que el mateix diari denunciava, amb fotos ben explícites, a principis de setmana. El dispositiu de vigilància es mereix, per al diari, una crida a portada amb fotografia a quatre columnes i títol a tres, i no s'està de subratllar que la decisió es pren "solo 48 horas después" de la difusió de les escenes de sexe al carrer entre prostitutes i clients (obro un parentèsi i pregunto: ¿Sexe? ¿No era una altra cosa, el sexe? ¿Clients? ¿Com qui compra una TV, paga l'IVA i té un any de garantia? ¿Quins drets legals i morals concrets té, aquest client? Perdoneu, ja tanco el parèntesi).
Això que El País considera un "operativo sin precedentes" de Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana, coordinats i agermanats, per a La Vanguàrdia és una anècdota sense suc ni bruc. Avui La Vanguardia contraataca amb un reportatge de dues pàgines sobre els pidolaires i sensesostre que dormen a l'aire lliure, sovint en parcs públics, compartint espais amb els infants, i, a continuació d'aquestes dues pàgines, ens deixen una informació a tres columnes titulada prou significativament: "Nadie a quien multar". Es veu que el "dispositivo sin precedentes" era, canvi d'ulleres, "un ligero incremento de la urbana en la Rambla", i que aquest augment va coincidir amb "una noche de casi nula prostitución". Ara, que no ens diguessin il·lusos i admetem que l'augment d'efectius es va fer "especialmente manifiesto" perquè van deixar les furgonetes estratègicament aparcades. Donar visibilitat, se'n diu d'això. Si no ets visible, no existeixes.
Tots dos diaris parlen del mateix, és clar. ¿És el joc de treure importància a l'impacte de la informació de la competència? ¿És que un o altre diari considera que va ser el primer de batallar i tractar la qüestió de la inseguretat, la brutícia i el desordre de Ciutat Vella?. ¿És que algú menteix? ¿Algú passa per alt? ¿algú sobredimensiona? No, home, no. Només són punts de vista.

dimecres, 2 de setembre del 2009

I Géricault va pintar una bassa



Josep Maria de Sagarra va fugir de la Guerra Civil amb un llarg viatge pels mars del sud que va narrar a La ruta blava. Publicat per primera vegada en castellà l'any 1942, la versió orginal catalana de l'obra no va ser editada fins al 1964, tres anys després de la mort de l'autor. La ruta blava és un prodigi d'exuberància verbal i una exhibició de talent i de potència literària que acaba de recuperar Edicions 62. Després de recomanar-ne ferventment la lectura (del llibre i també del pròleg), he de fer dues observacions que no treuen valor a res, però que no em puc estar de fer. La primera és menor i la segona, de les divertides.
1) Virgilio Sánchez Rey afirma al pròleg: "És llavors, als setanta anys, quan es decideix [Sagarra] a explicar la història de la seva vida, a escriure les seves portentoses memòries". Tenint en compte que Sagarra va néixer l'any 1894 i va morir l'any 1961, podem fer números.
2) En el mateix pròleg, s'afirma que si el vaixell que va dur Sagarra a Tahití "era la nau dels bojos", el Ville de Strasbourg que el va tornar era "la bassa de la medusa". Aquí el lector es perd. "Quin referent em falta?", es pregunta. "Em falla el context?" No: falla la traducció, perquè aquest text devia escriure's originalment en castellà i on deia "la balsa de la Medusa", el traductor va entendre que l'autor volia dir "charco" quan volia dir "rai". Potser "medusa" no estava escrit amb majúscula com jo he fet ara mateix (un servidor no ho sap pas), però, en tot cas, hi havia d'anar. La "balsa de la Medusa" és una imatge que Sagarra empra per transmetre'ns desesperació, desordre, patiment i horror, i que remet al quadre que va pintar Théodore Géricault el 1818, dos anys després del naufragi de la fragata Medusa que va sacsejar la França de l'època. Es pot veure al Louvre. Ah, els riscos de traduir!

dilluns, 31 d’agost del 2009

El temps, segons Truman Capote


La pel·lícula és "La burla del diablo" de John Huston (1953). Uns estafadors esperen en un port italià la reparació del vaixell que els ha de dur a Àfrica. Truman Capote, guionista de luxe, fa parlar un dels personatges, referint-se a l'espera: "¿Què és els temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l'atresoren, els italians el perden, per a als american és or, els hindús diuen que no existeix, i jo dic que el temps és un canalla".

Un veí singular


Dimarts es complien vint-i-cinc anys de la mort de Truman Capote, veí circumstancial de Palamós entre els anys 1960 i 1962, on va escriure bona part de la seva obra més popular, A sang freda, la novel·la basada en l'assassinat de cinc persones, tota una família, en una granja de Kansas. A sang freda no és la primera novel·la de no-ficció de la història, però n'és el paradigma. Capote va anar més enllà de la reconstrucció periodística d'uns fets: en va fer literatura, un prodigi narratiu, un passaport a la immortalitat que construïa minuciosament tot els matins des de les cinc, l'hora que el tràfec dels pescadors el despertava. Llevant-se tan d'hora tenia prou temps per escriure i beure amb harmonia física i espiritual. Era una història gairebé oblidada –o millor: coneguda per molt pocs– fins que Philip Seymour Hoffman va interpretar l'escriptor a la pel·lícula Capote (2005), i no només va guanyar un Oscar, sinó que va aconseguir suplantar la cara de l'autèntic Capote a la portada de la reedició de la biografia que havia servit de base al film. Aquesta pròxima primavera, a l'abril, es compliran també 50 anys de l'arribada de Capote a Palamós, només cinc mesos després de la tragèdia que convertiria en novel·la. Malgrat tot, no la va poder concloure fins al 1965. Li calia un final, i no va ser altre que la mort dels homicides, amb qui havia establert relació i de qui en va presenciar l'execució. Quan va arribar a la Costa Brava tenia 36 anys, ja havia publicat Altres veus, altres àmbits, L'arpa d'herba, o Esmorzar al Tiffany's, i era un escriptor reconegut des dels 24. A sang freda li va suposar un cim i un llast: va ser la culminació i gairebé el final de la seva carrera. «Mai no hi ha hagut ningú com jo, i no hi haurà ningú com jo quan me'n vagi», va dir, i un no sap si la frase és una obvietat, una petulància o un diagnòstic amb la precisió despietada de la prosa que esculpia en els llargs matins de Palamós.

dimarts, 25 d’agost del 2009

El paradís del melòman


Amb dos concerts a cada plaça i un festival a cada dues, sembla impossible negar que els estius gironins són un paradís per als melòmans, però a vegades el cel pot ser un infern. En un parell de mesos tenim no només una sobredosi de concerts de totes les qualitats, gèneres i formats, sinó una dotzena, com a mínim, d'instants catàrtics, místics, dels per recordar tota la vida: des del rai de Khaled (a qui, per cert, li van sobrar part de les localitats més cares) a la resurrecció dels Pretenders per obra i gràcia de Chrissie Hynde (els Pretenders eren ella). Hem tingut Lou Reed (aquest any sí) reinventant-se a ell mateix amb l'oposició dels fans més irreductibles de l'època fosca i salvatge, la nostàlgia dels 70 i 80 més festius amb Nile Rodgers i aquell inevitable Le freak de popularitat tan universal que a vegades eclipsa tota la seva trajectòria, o la veu esquerdada de Diego el Cigala acompanyat de Tomatito, gran mestre de la guitarra i antic escuder de monstres com ara Paco de Lucía i Camarón. Cada estiu tenim una oferta que supera l'ànim i la butxaca de qualsevol de tal manera que un pensa a vendre's l'ànima al diable per obtenir el do de la ubiqüitat i una bossa inesgotable. ¿Què s'havia de fer el dissabte dia 8 d'agost, per exemple? ¿Deixar-se agombolar pels aires jazzístics de les històries plenes d'humor i talent de Paolo Conte a Sant Feliu (el concert va ser hipnotitzant), o anar a Cadaqués per presenciar el retorn de Juan Perro, l'àlter ego de Santiago Auserón, que segurament és el compositor més interessant i amb més personalitat que va donar el pop i el rock espanyols dels anys 80? I encara ens queda un dels més grans entre els grans: Leonard Cohen (si van poder comprar entrades). Si critico l'abundància em diran que sóc ventre de mal atipar i que pitjor és passar gana, però, ¿algú ens pot assegurar que cel i infern no són la cara i la creu de la mateixa moneda?

dimarts, 4 d’agost del 2009

L’art de la festa (sense fronteres)

Premonitòriament, el Festival Maçart, que s’acaba de celebrar a Maçanet de Cabrenys, va tenir l’any passat una prèvia a Figueres. Va ser tan premonitori, que Figueres serà la seu del Festival de cultura contemporània de l’Empordà, rebatejat amb el nom d’Ingràvid i dirigit per antics responsables de Maçart, el setembre vinent. Mentre, el festival Maçart, reconvertit en “mostra d’art transfronterer”, ha efectuat un gir que ja s’ha vist plasmat en l’edició d’enguany. Premonitòriament també, aquell pròleg figuerenc va ser polèmic (potser ho recordaran: acusacions de pornografia i etcètera, res de l’altre món). El cas és que el gir de Maçart no ha estat incruent: per això els responsables del festival en els darrers anys van agafar els trapaus i, amb l’inevitable canvi de nom, van buscar refugi a Figueres. Ara Maçanet defensa la propietat de la marca i el dret a reorientar el projecte, i l’equip d’Ingràvid defensa la seva idea i la feina que va fer a Maçanet sota la marca Maçart. No és la primera ni serà l’última vegada que es donen litigis similars, però hi ha un fet inegable: Maçart havia situat en el mapa artístic el nom de Maçanet i era un festival de referència, un producte artístic global en un espai i amb un format singulars. Ara el Maçart renovat ha de defensar el cognom transfronterer que ha posat a l’art. Si en realitat l’expressió vol dir “mostra transfronterera” és fàcil d’entendre: sumem un artista nordcatalà (posem-hi Blues de Picolat) amb un artista del sud (posem-hi el Màgic Andreu) i llestos. Si vol dir estrictament “art transfronterer”, certament el blues ho és: ha creuat oceans des del Mississipí. Però, Ah!, ¿Què diria Ferran Monegal del Màgic Andreu, aquesta bèstia televisiva de les varietés, tan apta per a festes majors i vesprades estivals? Probablement, que si volen convertir un festival del que sigui en una festa major també hi tenen dret, i van per bon camí.

dimarts, 21 de juliol del 2009

La virtut de les previsions

Fa lleig, parlar de diners, és veritat, però els darrers dies no deixen gaire opcions: d'entrada, ens han recordat que viure a la ciutat de Girona costa un ull de la cara i, de sortida, ens hem assabentat que les entitats de cooperació social contribueixen a alimentar cada dia més de cinc mil persones. Ens hem passat tants anys llegint i sentint que a Girona rai, que s'hi vivia tan bé, que ara no ens en sabem avenir. Un amic se m'exclama escandalitzat perquè, d'ençà de la crisi, cada dia troba en algun paper o altre un expert eminent que analitza amb gran rigor la cadena de causes i efectes que ens ha empès al desastre. A vegades l'expert afirma que s'ha de salvar el sistema i a vegades afirma que el sistema és obsolet i que cal canviar-lo. Maldestres com som per a l'economia personal, l'amic i jo acordem que ens guardarem bé prou d'opinar sobre l'economia general. La qüestió –li dic– és que viure costa molts diners i que les empreses fan expedients de regulació d'ocupació. Quan deien que els preus de les cases no podien pas baixar, ens els crèiem i ens hipotecàvem. Ara, quan diuen que el desastre es veia a venir de lluny, també ens els creiem i ens sentim culpables. «Per què no ho deien abans, si ja ho sabien; deu formar part dels arcans vedats als mortals», diu amb ironia. És un misteri similar al fet que la Fundació de Caixes d'Estalvis propugni allargar l'edat laboral mentre les institucions que aplega prejubilen els seus empleats amb la màxima alegria. O al de les estimacions sobre els diners que ens reportarà el nou finançament per a l'any vinent, l'altre o l'altre. ¿No poden fallar les previsions com ja ho han fet altres vegades? ¿Estan segurs que el 2012 la Generalitat, amb els calaixos ben eixuts, no haurà de tornar calés, com diuen que pot passar el 2010? El meu amic i jo no ho sabem. Quan sigui el moment, els experts ja ens ho aclariran, no pateixin

dijous, 2 de juliol del 2009

Les orelles del llop

Devia ser culpa de la calorada, però per un moment vaig pensar que el fet que la llengua castellana sigui àmpliament majoritària a Catalunya era una notícia de primera magnitud. Silenci estival. U2. Bill Viola. No siguem provincians. Ningú no ha dit res, ni tan sols aquí, en aquest raconet de país que es pensava ser la reserva lingüística oriental i que ha perdut oficialment els honors en favor de les Terres de l’Ebre. Al portal web de la televisió catalana, el 3cat24, s’hi podia llegir el següent titular: “L'àrab i l'urdú se situen al costat del català i el castellà com a llengües d'ús habitual a Catalunya”. Ja són ganes, perquè es podia haver dit que l’ús del castellà dobla el del català a l’àrea de Barcelona, com va fer El Periódico. Vostès diran que, de mals auguris, en sentim des de fa anys, i és cert, però també ho és que fins ara havíem dit que eren cosa de filòlegs apocalíptics o d’escriptors ociosos i que no s’havia de caure en l’alarmisme. Fa sis anys encara estàvem en una mena d’empat tècnic entre les dues llengües més parlades al país. Amb les dades que ara tenim a la mà ningú no pot dir que aquelles ombres dubtoses que vèiem eren realment les orelles del llop: gairebé la meitat de la població usa el castellà com a llengua habitual. Només té el català com a llengua d’ús habitual el 35% dels ciutadans, deu punts per sota que la castellana i amb una caiguda en picat en només sis anys. El tòpic parla de la convivència de les llengües, però quan una avança ho fa en detriment d’una altra. Si avança el castellà, recula el català, i al revés. La batalla s’ha de guanyar a la vida i a la via pública, i si el català no és necessari per viure al país, són faves comptades: mai el peix petit s’ha menjat el gros. Ara, qui s’estimi més ser optimista, pot pensar que parlem català perquè un dia també es va extingir el llatí i no hi ha cap romà que es queixi.

dijous, 18 de juny del 2009

La crisi, la paella i el mànec

Crisi? Sí, és clar, però quina crisi? Perquè, si ho recorden bé, abans que el desori fos general, abans que comencés a tremolar tothom pel que ja està passant o pel que pot haver de passar, es parlava d'una crisi financera. Ara es veu que la crisi ja no és només financera. De fet, no és ni financera, almenys per als bancs. Ho deia aquest diari ahir o abans-d'ahir: malgrat les vaques flaques, la banca preveu tenir beneficis aquest any i també el vinent. Hi ha qui diu que hem tocat fons, que si el 2010 repuntarem, etc. Malgrat que la majoria dels ciutadans sempre portem a dintre un polític, un economista i un entrenador de futbol que sabria resoldre tots els problemes que assolen el mapamundi, un servidor no sabria pas dir si anem amunt o anem avall. Ara, que els bancs tindran beneficis quan tothom està escagarrinat, ho ha pogut llegir tothom escrit amb lletres ben clares. Tindran menys beneficis, només faltaria, però en tindran. I també hem pogut llegir que l'any passat els beneficis dels bancs i caixes ja van baixar perquè van ser previsors. La majoria han fet el que s'anomena «provisions voluntàries subestàndard», és a dir: guardar reserves per cobrir les pèrdues provocades per la morositat. No sé si aquest any i el vinent hi tornaran, a fer aquestes provisions voluntàries, però hi ha empreses que diuen que tenen feina (o sigui: que van bé) i no tenen liquiditat per falta de crèdit. Ofereixo una petita teoria des de la ignorància: els bancs sempre guanyen; quan tenim diners perquè ens esverem, comencem a fer projectes i ens embranquem a veure si podem arribar lluny, ben lluny, i quan no en tenim perquè hi hem de recórrer perquè ens treguin les castanyes del foc, a veure si així ens en sortim, i acaben sempre tenint la paella pel mànec. I no ho dic perquè ens disputem la paella, sinó perquè a dins la paella hi som nosaltres.

dijous, 4 de juny del 2009

Viatgeu, viatgeu, maleïts!

En primer lloc, una aproximació estadística d’urgència: queda molt bé parlar de la mobilitat sostenible, però si vostè agafa un autobús que uneixi Girona amb qualsevol població situada a 25 quilòmetres a la rodona podrà comprovar que l’usuari tipus pertany a algun d’aquest quatre grups: jubilats (un terç), immigrats (un altre terç), estudiants (gairebé gairebé l’altre terç) i despistats (la resta). És cert que s’ha augmentat la freqüència de moltes de les línies d’autobús i que se n’han creat de noves, però hi ha qüestions dignes de considerar. La primera: perquè un transport públic funcioni ha de ser més efiçaç i més barat que el privat. Els autobusos no eludeixen la carretera col•lapsada pels automòbils particulars. Entre embussos i parades, l’usuari del transport públic viatja més lentament (encara més!). Això sí, pot llegir el diari, consultar la black berry, trucar per telèfon o posar-se el dit al nas durant els 30-45 minuts que pot durar un trajecte de quinze quilòmetres. També s’estalvia aparcar, és clar, però, ha de tornar a casa aviat. A partir de quarts de deu, un autobús és una cosa inexistent i ho considerem normal. Això sí, el Pacte Nacional per a les infraestructures preveu una dotzena de desdoblaments de carreteres, entre els quals el de la carretera de Llagostera a Girona que fins fa un any deien que era innecessari. Potser per treure cotxes de la carretera, enlloc de fer-ne de noves i d’ampliar les que ja hi ha, es podria mirar d’oferir alternatives més netes, ràpides i còmodes que el cotxe, com per exemple els tramvies que diuen que valen massa diners i que no són necessaris mentre perforen tot Girona per poder fer el TGV. Potser la modernitat és això: arribar a l’altra punta de món en cinc minuts i no saber com moure’s pel barri mentre celebrem el Dia sense cotxes, la Setmana de la mobilitat i la Festa dels papanates sense fronteres.

divendres, 29 de maig del 2009

Jo també m'he fet del Barça (malgré moi)

M'he fet del Barça. He aguantat els dies més crítics, les hores de pressió més extremes, he aguantat la frisança dels aficionats, les expectatives que es generaven, el patiment, les prèvies periodístiques que tot ho esborraven quan encara ningú no podia dir blat, i he aguantat l'eufòria desfermada de després, la nit de la victòria, l'endemà monogràfic i repetitiu fins a la nàusea als cafès, als carrers, a la feina, he aguantat la celebració oficial, i l'endemà de l'endemà, i els companys de treball inquirint-me "¿però no t'has emocionat gens?, ¿ni una mica mica mica?, va confessa-ho, confessa que sí, va", i he aguantat la visió de nens de cinc anys que arribaven al col·legi amb la samarreta blaugrana, però ja no puc més i m'he fet del Barça. Vaig seguir el meu camí de Damasc ahir al vespre. El meu fill (cinc anys, tres mesos per als sis) cantava darrera el cotxe: "El Barça amb la copa i la bandera / i el Madrid al darrera / netejant la carretera". Pensava que el meu agnosticisme l'hauria influït. De fet, al meu fill no li agrada el futbol. No n'ha vist mai cap partit sencer. No juga a futbol. No juga a res que requereixi una pilota, excepte a hoquei i no ho acaba de tenir clar, però ahir em va preguntar de quin equip era. "No sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin series?". "És que no sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin equip series? A mi m'agradaria que fossis del Barça". "Va, ¿per què no ets del Barça?". En fi, que vaig dir que sí, i vam pujar el volum del cedé per escoltar millor el Sargeant Pepper's: "So let me introduce to you / the one and only Billy Shears and Sargeant Pepper's Lonely Hearts Club Baaaaaaand..." A vegades la felicitat és possible.

divendres, 22 de maig del 2009

Bambi, el prestidigitador

Mag, funambulista, encantador de serps, don Joan del vot, venedor de fum... Quanta metàfora ha generat José Luis Rodríguez Zapatero! Al principi era un bambi –recorden?-, un ingenu que, en contacte amb la realitat de la política, havia de durar cinc minuts. Ara sembla que la comparació no era afortunada, però sí que ho era, sí, perquè a la pel•lícula, Bambi creix i, forjat i endurit en la l’adversitat, esdevé el rei del bosc. Una altra qüestió és l’estratègia del rei del bosc. Del Bambi adult no en sabem res, perquè la pel•lícula s’acaba amb la proclamació del seu lideratge. De Zapatero sabem que practica amb gran habilitat no la màgia, que són paraules majors, sinó la prestidigitació, l’art del joc de mans, l’art d’aparentar un efecte i amagar el truc que el fa possible. Ara bé, els trucs, a Zapatero, se li veuen. Si algú ens regala dos mil euros, i resulta que mil són del veí de dalt i cinc-cents més del veí de baix, és raonable sospitar que ens enreda. I més si abans ja ens n’havia promès 400 i ens els va donar a terminis i fent malabarismes, que és una altra de les disciplines que practica, sobretot en l’especialitat equilibrisme parlamentari. A falta de receptes –¿qui les trobarà les receptes?-, a Zapatero li agrada el cop de talonari i l’efectisme: ara una ajuda al sector de l’automòbil que beneficia bàsicament la importació i que, de moment, segurament ha paralitzat les vendes, ara un ordinador portàtil (innecessari sinó contraproduent) per als nens de primària, ara la píndola de l’endemà sense recepta i sense límits, ara que una noia de setze anys pugui avortar prescindint de l’opinió de la família. Aquests dies tots fem escarafalls davant l’evidència que ens prenen el pèl, però permetin-me: la seva capacitat d’entabanar sorprèn, però encara sorprèn més la candidesa o la resignació de qui es deixa entabanar.

dimecres, 13 de maig del 2009

Música al bus, soroll al concert

Només deu haver-hi una cosa més empipadora que la música que no desitges sentir: dues persones xerrant davant teu en un concert. N'he tingut dues mostres en dos dies. Ahir, dues senyoretes que no van ser capaces de tancar boca en 75 minuts de concert, i dilluns, dues senyoretes (diferents, això sí) a les quals no importava que els viatgers que compartien autobús amb elles no desitgessin compartir-hi obligatòriament la música. Les primeres probablement tenen el cervell desestructurat perquè van ana a un concert i no van sentir res. Les segones són simplement maleducades i tenien un gust musical escàs, perquè el so del reproductor que utilitzaven era infame i es barrejava amb la música de la ràdio de l'autobús (que també estaria millor apagadeta en la majoria dels casos). Mireu que és fàcil posar-se uns auriculars, no? Doncs, no. Que ho senti tothom i a qui no li agradi, que es foti. I si algú canvia de seient, que es foti més encara, perquè l'aparell té prou potència per emprenyar a qualsevol lloc de l'autobús. Que el conductor podia haver dit alguna cosa? Potser sí, però no ho va fer. Que si més no podia haver apagat la seva ràdio? Potser sí, però tampoc no ho va fer. Que jo mateix podia haver-me queixat, tant a la sala de concerts com a l'autobús? Potser sí, però no ho vaig fer. ¿Potser hauria pogut canviar res de la condició ni humana?

Una bona pregunta (modèstia a part)

Jordi de Juan. ¿Els sona, aquest nom? Protagonista fugaç de la política gironina, va ser regidor a l’Ajuntament de Girona i, després, diputat al Congrés entre el 2000 i el 2003. Potser no va desencaminat del tot qui pensi que la majoria dels gironins se n’ha oblidat per complet. Paradoxalment, va deixar una herència inoblidable. Com que Girona era una plaça difícil per al PP, un dia va se li va acudir que soterrar el futur TGV seria un estímul magnífic per als gironins, i a Francisco Álvarez Cascos, aleshores ministre, li va encantar la idea. Au, doncs: soterrem el TAV i ja tenim els gironins ballant per un peu i amb la perspectiva d’un viaducte en desús. Heus aquí l’origen del soterrament de la línia i el debat subsegüent sobre el futur del viaducte. Perdó: he dit debat sobre el futur del viaducte i aquest debat no existeix; es parla molt de qui en paga la demolició, però sembla que tothom està convençut que el viaducte s’ha d’enderrocar. Doncs, disculpin, però per trobar una bona resposta primer s’ha de fer la pregunta adequada. Ens preguntem què farem amb l’espai alliberat pel viaducte i qui paga, però les preguntes adequades són: ¿Enderrocar el viaducte, per fer què? ¿Mantenir-lo, per fer què? Quan tinguem aquest respostes, serà més fàcil comparar els costos econòmics amb els beneficis ciutadans i decidir amb criteri. Si ara em pregunten si s’ha d’enderrocar, no ho sé. Pot ser per ignorància, però diria que és més aviat falta de dades. També pot ser que no ens fem les preguntes adequades perquè hem arribat aquí una mica per atzar, una mica per casualitat, una mica perquè sí. Amb preguntes i respostes adequades potser evitarem que ens perdi la pressa o l’afany de ser els més moderns. Encara que els trams de metro elevat o la conservació de viaductes en desús per a altres finalitats ja només siguin cosa de Nova York o altres ciutats provincianes per l’estil.

dijous, 9 d’abril del 2009

Amós Miguélez: Un tramoista del civisme

Amós Miguélez Álvarez. No és el nom d’algú que ocupés titulars de primera pàgina, però el món és habitable perquè és ple de ciutadans tan generosos com discrets, que no es dediquen a enllustrar un nom sinó a construir una obra, i que en una època infectada per la individualitat encara creuen en la comunitat.
L'Amós Miguélez era un català de Ripoll que havia nascut a San Pedro de Foncollada, a Lleó, fa 67 anys i que tenia estranyes dèries, com la de creure que les ciutats han de ser amables, netes, acollidores i, sobretot, habitades per ciutadans mereixedors de ser anomenats així. Dilluns va morir després d’una llarga malaltia i ahir va rebre sepultura. L'Amós va ser un home optimista, tenaç, vital, convençut que cap èxit és impossible si es persegueix amb prou entusiasme, i que els esforços mai no són petits perquè la suma els pot fer grans. Impulsor de campanyes cíviques per a l’embelliment dels espais públics o per a la promoció de l’eix ferroviari Barcelona-Ripoll-Tolosa-París, el seu nom no ha omplert pàgines de diaris, tot i que sovint va ser un tramoista de l’actualitat. Les campanyes cíviques que va impulsar han deixat en la memòria col·lectiva el record d’eslògans com Net i bonic o Amunt, tren, amunt, que són una manifestació de la importància i de la repercussió que va tenir el seu treball, que va obtenir el reconeixement de figures públiques com el
president de la Generalitat Jordi Pujol tres dècades va escampar centenars de milers de bulbs per embellir parterres públics, escoles i empreses. L’any 1986 va ser el capità civil d’una expedició de polítics, periodistes i ciutadans que van anar de Barcelona a París amb tren per reivindicar la internacionalitat d’aquesta línia passant per Ripoll i Puigcerdà. Qui signa feia les primeres tentines periodístiques i els discursos de l’Amós són un dels records més nítids i entranyables d’aquella època. Tinc records que s'adiuen més amb la nostra noció d'històric, de rellevant, de notable, però no sempre em resulten tant simpàtics. Si em digueu que els mèrits de l'Amós són discrets, us diré no m'ho semblen pas. D'altres poden tenir mèrits més grans; ell era una bona persona, i no se m'acut que hi hagi res més important que això. Durant els 23 anys que han caigut darrere d'aquell viatge a París vam tenir una relació intermitent, però a cada retrobada semblava que ens haguéssim vist per darrera vegada la setmana anterior. ¿Com no sorprendre’s de la inesgotable passió d’aquell xerraire impenitent que invertia el seu temps a recórrer escoles o a participar en qualsevol activitat de les que et fan més savi que ric? Totes les morts són tristes, irreparables, però l’Amós Miguélez se’n va abans d’hora, i sempre fa molta falta, la gent com ell.

Do de llengües

Mariano Rajoy parla català, i cada dia millor, com el seu antic cap de files, José María Aznar, un altre polític extraordinàriament poliglot. No és estrany que l’encarregada d’explicar-nos els progressos lingüístics de Rajoy hagi estat Alícia Sánchez-Camacho,una blanenca convençuda que els catalans «estimen Rajoy i creuen que és l’alternativa per governar i viure millor a Catalunya i a la resta d’Espanya». Sánchez-Camacho és una senyora de verb fàcil i veloç, tan veloç com la seva carrera política, que crema etapes sense transició: diputada a Catalunya, diputada al Congrés, senadora, presidenta del PP a Girona, presidenta del PP a Catalunya... Ara mateix la veiem a tots els telenotícies, malgrat que els resultats electorals de les candidatures que ha encapçalat són més aviat minsos. Quan apareix als noticiaris, Sánchez-Camacho parla igual que construeix el seu currículum, és a dir: comença les frases i no les acaba mai perquè les encadena sense temps de completarles. Això, però, no és cap defecte perquè a base de sumar frases agramaticals i encadenar eslògans aconsegueix discursos tan lluïts com lliures de compromisos. Així ha anat de Blanes a Madrid, passant per Washington i Barcelona, i ha pogut escoltar Rajoy parlant català i potser, fins i tot, li ha fet alguna classe. Ja se sap que el do de llengües és una de les virtuts més preuades per a un polític atès que ha de comunicar idees, defensar projectes, convèncer el seu votant i si pot ser també el votant de l’adversari. L’altre do és el de profecia, que permetria a Alícia Sánchez Camacho endevinar el futur i saber que els catalans que ahir li van negar l’escó han canviat d’opinió i avui votarien en massa el PP, però, vistos els antecedents, les seves habilitats semblen més versallesques. Ho podríem preguntar a Daniel Sirera.

dijous, 26 de març del 2009

El tramvia i el lleter automàtic

Si hi ha països on la figura del lleter encara existeix, a casa nostra existirà aviat una figura nova: la del lleter automàtic. Una societat ramadera ha importat la idea d’Itàlia amb la voluntat d’implantar-la, per començar, a Cassà de la Selva i a Girona. Si els bancs s’estalvien sous gràcies als caixers automàtics (que utilitzem amb targetes per les quals ens cobren comissió), si el tabac que ens emmetzina ens els serveix un robot parlant (en castellà), i si fins i tot el preservatiu que ens permetrà caçar l’oportunitat inesperada ens l’escup una màquina que exigeix l’import exacte, ¿què pot tenir de singular un expenedor automàtic de llet? Segurament res, més enllà de l’avantatge que pot significar, si s’accepten les condicions que proposen els sindicats ramaders, la comercialització d’un producte fresc, sense intermediaris, i sense cap més manipulació que les mínimes que exigeix la llei. Aquesta, com moltes altres bones idees, no és més que l’actualització d’una idea antiga. Quant fa que la cantina de la llet va desaparèixer del nostre paisatge? Si el lector fa una enquesta d’urgència i demana a la persona que tingui més pròxima què li suggereix el terme “cantina”, la resposta serà inequívoca: una taverna. És la definició que dóna el diccionari, que no contempla la possibilitat que designi cap atuell específicament pensat per a la llet. Les lleteries de poble van desaparèixer per raons sanitàries. No sé si es va considerar la possibilitat de renovar-les abans de matar-les, però és fàcil que no, perquè sovint s’ha confós el progrés amb el simple canvi. Amb aquest criteri hem omplert la nevera de menges dubtoses i vam suprimir els carrilets que, convenientment repensats, podrien ser els tramvies que ara trobem a faltar (i que l’administració troba estranys), mentre comencen a arribar els lleters automàtics, que són més simples de muntar.

dissabte, 21 de març del 2009

El preu de la urgència


Comencem per reiterar un convenciment que han expressat múltiples veus en múltiples ocasions: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat i al costat de casa. Una altra cosa són 1) la intriga del preu real (quantes martingales com ara maletes, bosses del duty free, prioritats d’embarcament, taxes, suplements, i addendes diverses ens apareixeran entre el subtotal i el preu últim de la factura), i 2) quantes coses més acabarem pagant a tant la peça un cop siguem a dalt de l’avió. La darrera sortida de Michael O’Leary ha estat anunciar que estudien fer pagar per, dit en cru, anar al vàter. No cal fer cap comentari sobre el sentit de l’humor de O’Leary: tothom que l’hagi vist als diaris tocat amb barretina catalanesca, embolicat amb una bandera espanyola, amb vestit de torero, o (més enllà de les fotografies) defensant els calendaris del nus de les hostesses i hostessos de Ryanair pot intuir quina és la seva fórmula publicitària. Dalí la va descobrir, amb molt mèrit i molta més classe, fa anys i panys: es tracta de sorprendre, d’epatar, de trobar un espai per al titular. Per això alguns comentaristes han posat en dubte la veracitat de les intencions de Ryanair i les han atribuït exclusivament a la voluntat de sortir als mitjans. Potser sí, però això, a la llarga, fa emprenyar i convida a imaginar desenses de passatgers orinant sense manies al passadís de l’avió per estalviar-se el lavabo aeri o a preguntar-se quants es portarien l’orinal de casa. Ara bé, posats a fer una contribució constructiva i original, en la línia O’Leary, proposo que cobrin suplement per seure al costat de la finestra (per les vistes), per seure a la cadira interior (hi ha qui té por de mirar a fora), per pujar en bambes, en xancletes, en sabates o descalç, i, sobretot, per l’ús del salvavides en cas d’accident.

dilluns, 9 de març del 2009

Un festival de llibres

Avui tot ha de ser lleuger, divertit, espectacular. Ho saben els mestres, que han d’ensenyar els nens sense demanar cap esforç per aprendre; ho saben els periodistes, que han d’explicar per què el món té febre en trenta segons; i ho saben els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, que se celebra aquests dies a Sant Cugat del Vallès, i que va tenir edicions simultànies a Girona i altres capitals catalanes entre 1999 i 2004. Aquesta edició de la Setmana del Llibre ha estat objecte de controvèrsia. Primer va ser el canvi d’emplaçament, que tradicionalment havia estat Barcelona. La pèrdua de centralitat és evident, però no serem nosaltres qui discuteixi que també hi ha vida fora de Barcelona. Una altra qüestió és la conversió del que podria ser un gran aparador de llibre de fons en un festival. Diu l’organització que vol donar “més presència a les activitats relacionals i participatives” i fer “una transició vers un concepte expansiu que ressalti i millori la percepció de la qualitat i prestigi de les lletres catalanes (...) a través d’activitats suggerents i estimulants”. Alta literatura per justificar un esforç tan inútil com l’ensenyament lúdic: intentar que s’acosti als llibres la gent que no té cap interès en els llibres. ¿És necessari que la Setmana del Llibre en Català promogui l’hiperpublicitat premi Sant Jordi, per exemple? Al contrari: la gràcia és poder trobar el llibre que no trobaràs a la llibreria, sobretot perquè el gran problema del sector és, precisament, que els títols desapareixen del mercat en pocs mesos i que els llibreters no poden assumir la superproducció de novetats. Si els títols que hi trobem han de ser els que ja tenim a mà -i que al cap d’unes setmanes seran totes les parades de sant Jordi-, no cal que ens hi esforcem. Almenys per a qui compra llibres abans i després del 23 d’abril.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Lliçons d'economia

La humanitat està condemnada a viure en l’estupefacció. Si hi havia algun dubte, la crisi ho deixa clar. No tenim ni un duro, ens podem quedar sense feina d’un dia per l’altre, i gairebé tothom sap què signifiquen les sigles ERO sense necessitat de cap aclariment, però els polítics es veuen obligats a animar-nos a gastar, a comprar, a consumir, un verb que es considera lleig, però que és l’oli que greixa la màquina i permet que giri. Com que hem gastat el que teníem i el que no teníem hem arribat al col·lapse, però estalviar seria pitjor. Més dades: fa uns mesos el Banc d’Espanya demanava als grans bancs que fossin prudents a l’hora de parlar dels seus beneficis. Ho han estat, de prudents. La majoria han fet el que s’anomena “provisions voluntàries subestàndar”, que dit planer és guardar-se diners per afrontar imprevistos. És a dir: els impagats dels ciutadans que no podran afrontar els deutes contrets. El resultat és que els guanys són menors, però de tenir-ne, en tenen. Els bancs, doncs, tenen beneficis i fan “provisions voluntàries subestàndar” (és a dir: estalvien, cosa que no poden fer els consumidors perquè és dolent per a l'economia) alhora que necessiten diners públics per garantir la capacitat de donar crèdit. Encara més dades: abans demanàvem crèdits al banc perquè tot anava bé i ens compràvem cases i cotxes i ara els demanem per sortir del mal tràngol, perquè tot va malament. Tot plegat una gran paradoxa. Per això l’economia és cosa d’especialistes, perquè els ciutadans corrents ens dividim entre els que es pensen que hi entenen i els que sabem que no hi entenem res.

dissabte, 31 de gener del 2009

Quina merda de ciutat!

M'ha vingut al cap ara, rellegint el text sobre els carrers i l'Ovidi i la plaça Lluís Companys i tot això (rellegir-se hauria de ser un exercici prohibit, però tant és, em rellegia). És una escena que Javier Cercas narra a l'arxipopular Soldados de Salamina. El protagonista malda per obrir la porta de casa seva i l'acompanyant, una pitonisa amb programa a la televisió local, exclama: "Quina merda de ciutat!". Òbviament, el Cercas de ficció s'interessa per la causa de l'exclamació, i ella li assenyala la placa del carrer, que diu: "Avinguda Lluís Pericot. Prehistoriador". El motiu de la queixa: "¿No podrien posar als carrers el nom de gent que hagués acabat la carrera?" Un servidor comentava amb l'escriptor i crític Ponç Puigdevall la necessitat que la pitonisa dels Soldados fregués tant l'humor gruixut -vaig posar com a exemple aquesta escena o el fet que ella tingui gust per prescindir de la roba interior- i ell em va assegurar que aquesta escena en concret era real. No vaig preguntar el nom del, o la, protagonista de l'anècdota, és clar.

divendres, 30 de gener del 2009

Retorn a l'últim vals

Mato el temps fent arqueologia al You Tube. Espero que uns operaris reparin una planxa de la tribuna de la meva habitació que el vent va malmetre. Han de treballar amb una plataforma elevadora, però la que han dut no és prou alta i la que necessiten no acaba d'arribar. Començo a mirar vídeos i topo amb The Band i, és clar, amb The last waltz de Martin Scorsese. L'última vegada que la vaig veure va ser al Truffaut en un cicle sobre cinema i música. La primera va ser al cine de la Coma, al poble, amb catorze anys i calces curtes. No vaig entendre-hi res. Em vaig quedar amb la música, és clar, i vaig al·lucinar, però no vaig entendre-hi res més, tot i que l'Scorsese va més enllà, com sempre: un concert, sí, però una crònica d'un temps i, sobretot, una història sobre la vida a la carretera (no sabíem que tindria final tràgic, però s'intueix, o ara em sembla que s'intueix). Ara em sembla veure-hi l'aire de la tragèdia: Levon Helm, tan aspre i tan líric a la bateria i a la veu; Richard Manuel que ja sembla conquerit per la nostàlgia insuportable que el duria al suicidi fins i tot quan fa broma, Rick Danko excessiu, Robbie Robertson com si fos la veu del seny (és qui decideix acabar-ho tot), els oripells de l'escena les misèries del backstage... Tot plegat amanit amb una estranya barreja que només ho és aparentment: De Muddy Waters a Bob Dylan, del friquisme de Ronnie Hawkins a la bèstia de Neil Young (passat de voltes, em sembla), de Joni Mitchell a Neil Diamond, (un altre friqui, per déu, no us perdeu les ulleres). Jo ja he decidit tornar a veure-la tan aviat com pugui.

dimecres, 28 de gener del 2009

De places i de plaques


Els noms dels carrers diuen molt d’una ciutat, i dels seus governants, és clar. N’hi ha que els numeren en un esforç d’ordre i racionalitat, n’hi ha que incorren en l’obscenitat d’homenatjar els vencedors de guerres infames, n'hi ha que converteixen els seus espais públics en una sagrera on els noms dels vius estan exclosos per sistema. A Girona, algú va col•locar a la plaça Constitució una placa que rebatejava l’espai amb el nom de l'actor i cantant Ovidi Montllor. Aquesta placa apòcrifa ha resistit un temps, però Joan Ribas, empresari, articulista i impulsor de la sala la Planeta, en va parlar diumenge a la seva crònica setmanal (contraportada dominical del diari El Punt) i la reacció ha estat immediata: ahir aquest mateix diari ja informava que la placa s’ha retirat. La plaça de la Constitució és, doncs, una espai urbà important: ho demostra la pressa a eliminar el rastre d’una iniciativa molesta (¿no els agrada Ovidi Montllor, a l’Ajuntament?), tot i que no se’n van adonar fins a llegir-ho al diari. Curiosament, les mateixes autoritats mantenen des de fa una quinzena d’anys –dit de memòria- unes plaques contradictòries a la plaça Lluís Companys. Aquesta plaça és tan modesta que quan s’hi va instal•lar un bust del president afusellat, obra de Subirachs, les forces republicanes locals van reclamar sense èxit un lloc més cèntric. Des d’aleshores, les plaques del nom de la plaça asseguren que Companys va néixer el 1883, mentre que la inscripció de la peanya del bust data el naixement al 1882. Es veu que ningú s’ha adonat mai de l’error. Fins que Joan Ribas no decideixi escriure’n una crònica que provoqui la reacció municipal, si algú vol saber quan va néixer Companys, valdrà més que consulti la Gran Enciclopèdia Catalana.

Cortázar, l'autonauta de la cosmopista


Va nèixer el mateix any que el meu pare, i ara en tindria 94. Aquesta coincidència menor sempre em va impressionar. Fa temps que no en llegia res. Aquests dies l'he recuperat per atzar: buscava altres llibres i em vaig encallar a la lletra C, la C de Cortázar, Julio. Avui -o ahir, ja no ho sé- me l'he trobat als diaris i a la pàgina del facebook d'un amic (en una paràfrasi del Preámbulo a las Instrucciones para dar cuerda a un reloj). Va ser una troballa adolescent (com per a tants d'altres, és clar), i el record de la primera lectura en un llibre de text, a l'Institut, persisteix: quan ens regalen un rellotge no ens fan cap regal, deia. Et regalen la necessitat de consultar l'hora a la ràdio i al servei telefònic, de comparar-lo amb els rellotges dels amics i dels aparadors. La conclusió: el regal som nosaltres, destinats a l'aniversari del rellotge. Ell va morir pocs anys després, quan ja havia sembrat el delit per aquell món màgic, amagat darrera les faroles i dels arxivadors de les oficines, on totes les coses tenen ànima, i els rellotges, dents finíssimes que es claven al canell i et perforen l'esperit, que viu en llocs insòlits. Era llatinoamericà i, per tant, un gran fabulador. Feia conviure la quotidianitat i la màgia en una harmonia tant sorprenent com creïble. Aquest any es compleix els vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i és possible que alguns dels seus llibres hagin notat el pas del temps però la seva empremta ja és immortal.

dijous, 15 de gener del 2009

La importància de la mida

La mida importa. Això es el que vam descobrir els telespectadors que dimarts a la nit, per atzar o per voluntat pròpia, seguíem l’estrena d’aquest nou programa de TV3 amb ortografia sms, “Oik mentns”, dedicat als adolescents. La mida importa tant si parlem de pits com de penis o d’alçades, i la qüestió dóna per fer molta broma i deixar anar unes quantes rialles (riures, en diu ara la gent). ¿Què sap del món, de les edats, i de la biologia i la psicologia humana el noi que se sorprenia perquè “les iaies” s’alteren tant amb la menopausa enlloc de viure-la com un alliberament? Segurament poca cosa, i tampoc no es preguntava on seria ell si la seva mare s’hagués “alliberat” abans de concebre’l. Quan les noies del públic van rebutjar amb un clamor la possibilitat de sortir amb un noi de metre cinquanta, Jaume Sobrequés (¿què hi fa Jaume Sobrequés, en aquest programa?) va preguntar per què no es plantejaven l’alçada moral de les persones, però es va equivocar d’interlocutor. La pregunta l’havia de fer als productors del programa i a TV3. Els adolescents no són sempre frívols, ignorants, hedonistes, barroers i incapaços de parlar en públic formalment, és el plantejament del programa que els va donar aquesta imatge. No ens enganyem: no és una qüestió de puritanisme: els hàbits masturbatoris i els conflictes sexuals i de personalitat dels adolescents no són cap problema, ni cal ocultar-los, però això tampoc no vol dir convertir-los en un espectacle humorístic de cafè finançat amb diners públics. Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, ha dit que volen respondre a una inquietud social. Quina és la voluntat pedagògica del programa? Voluntat pedagògica, diu? Zero, home, zero. Certament, l’adolescència sempre ha inquietat els adults, però encara és més inquietant l’interès de la televisió pública per la mida del penis dels adolescents catalans.