dimarts, 21 de juliol del 2009

La virtut de les previsions

Fa lleig, parlar de diners, és veritat, però els darrers dies no deixen gaire opcions: d'entrada, ens han recordat que viure a la ciutat de Girona costa un ull de la cara i, de sortida, ens hem assabentat que les entitats de cooperació social contribueixen a alimentar cada dia més de cinc mil persones. Ens hem passat tants anys llegint i sentint que a Girona rai, que s'hi vivia tan bé, que ara no ens en sabem avenir. Un amic se m'exclama escandalitzat perquè, d'ençà de la crisi, cada dia troba en algun paper o altre un expert eminent que analitza amb gran rigor la cadena de causes i efectes que ens ha empès al desastre. A vegades l'expert afirma que s'ha de salvar el sistema i a vegades afirma que el sistema és obsolet i que cal canviar-lo. Maldestres com som per a l'economia personal, l'amic i jo acordem que ens guardarem bé prou d'opinar sobre l'economia general. La qüestió –li dic– és que viure costa molts diners i que les empreses fan expedients de regulació d'ocupació. Quan deien que els preus de les cases no podien pas baixar, ens els crèiem i ens hipotecàvem. Ara, quan diuen que el desastre es veia a venir de lluny, també ens els creiem i ens sentim culpables. «Per què no ho deien abans, si ja ho sabien; deu formar part dels arcans vedats als mortals», diu amb ironia. És un misteri similar al fet que la Fundació de Caixes d'Estalvis propugni allargar l'edat laboral mentre les institucions que aplega prejubilen els seus empleats amb la màxima alegria. O al de les estimacions sobre els diners que ens reportarà el nou finançament per a l'any vinent, l'altre o l'altre. ¿No poden fallar les previsions com ja ho han fet altres vegades? ¿Estan segurs que el 2012 la Generalitat, amb els calaixos ben eixuts, no haurà de tornar calés, com diuen que pot passar el 2010? El meu amic i jo no ho sabem. Quan sigui el moment, els experts ja ens ho aclariran, no pateixin

dijous, 2 de juliol del 2009

Les orelles del llop

Devia ser culpa de la calorada, però per un moment vaig pensar que el fet que la llengua castellana sigui àmpliament majoritària a Catalunya era una notícia de primera magnitud. Silenci estival. U2. Bill Viola. No siguem provincians. Ningú no ha dit res, ni tan sols aquí, en aquest raconet de país que es pensava ser la reserva lingüística oriental i que ha perdut oficialment els honors en favor de les Terres de l’Ebre. Al portal web de la televisió catalana, el 3cat24, s’hi podia llegir el següent titular: “L'àrab i l'urdú se situen al costat del català i el castellà com a llengües d'ús habitual a Catalunya”. Ja són ganes, perquè es podia haver dit que l’ús del castellà dobla el del català a l’àrea de Barcelona, com va fer El Periódico. Vostès diran que, de mals auguris, en sentim des de fa anys, i és cert, però també ho és que fins ara havíem dit que eren cosa de filòlegs apocalíptics o d’escriptors ociosos i que no s’havia de caure en l’alarmisme. Fa sis anys encara estàvem en una mena d’empat tècnic entre les dues llengües més parlades al país. Amb les dades que ara tenim a la mà ningú no pot dir que aquelles ombres dubtoses que vèiem eren realment les orelles del llop: gairebé la meitat de la població usa el castellà com a llengua habitual. Només té el català com a llengua d’ús habitual el 35% dels ciutadans, deu punts per sota que la castellana i amb una caiguda en picat en només sis anys. El tòpic parla de la convivència de les llengües, però quan una avança ho fa en detriment d’una altra. Si avança el castellà, recula el català, i al revés. La batalla s’ha de guanyar a la vida i a la via pública, i si el català no és necessari per viure al país, són faves comptades: mai el peix petit s’ha menjat el gros. Ara, qui s’estimi més ser optimista, pot pensar que parlem català perquè un dia també es va extingir el llatí i no hi ha cap romà que es queixi.