dimarts, 2 de març del 2010

Una visió a l’autobús

El món és un mocador, és veritat, però només si viatgem ben lluny. Tothom té un amic que ha viatjat a Londres o Estocolm per dos euros més les taxes aeroportuàries. Podem marxar al matí, dinar en un bistrot parisenc i tornar a casa a sopar. És cert, però mireu de desplaçar-vos vint o trenta quilòmetres a la rodona de Girona. I, sobretot, feu-ho cada dia. Viatjar a més de mil quilòmetres pot ser tant barat com (per posar un exemple) un abonament d’una vintena de trajectes de Llagostera a Girona en un autobús de la Teisa (que, per cert, no us serveix ni per anar al cine, perquè l’últim surt de Girona a un quart de deu del vespre). Mentre construeixen l’AVE que ens portarà de vacances on vulguem, creix (per mantenir l’exemple) l’embús de rigor a la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Girona, ara multiplicat perquè per resoldre les retencions del semàfors de Llambilles es construeix una rotonda que és provisional, és clar, perquè a la llarga s’ha de fer una variant, que no sé si serà de dos carrils o de quatre perquè, encara més a la llarga, aquesta carretera s’ha de desdoblar, i així atraurà més cotxes i podrem tenir saturada una carretera més ampla i més moderna. Aleshores potser algun usuari d’autobús atrapat en l’embús de les 08.55 clavarà els ulls en la línia paral•lela de l’antiga via del carrilet, buida i ensopida, esperant que arribi, amb el vespre o el cap de setmana, el trànsit ociós dels ciclistes que es desplacen sense cap altre motiu que el desig de moure’s. Potser l’usuari d’autobús somiejarà un moment i s’imaginarà un tramvia silenciós i pulcre que circula amunt i avall, alliberat del bloqueig dels cotxes, i es veurà ell mateix assegut al tramvia, fent pam i pipa als conductors atrapats en una magnífica carretera desdoblada tantes vegades com vostès vulguin. Serà només un moment, però quina felicitat! (El Punt, 25 de febrer de 2010)

Oportunitat i oportunisme

Que sovint les coses urgents no ens deixen temps per les importants, ho sabem de fa temps. Ara la novetat és que les coses importants són totes urgentíssimes. Un exemple: l’ordenació territorial catalana. Se n’ha parlat molt i no s’ha resolt mai res de manera definitiva, però ara s’ha de córrer. L’anomenat “Informe Roca” va dormir el son dels justos durant anys, però hem arribat al límit i necessitem partir Catalunya en unes províncies més petites i més funcionals i dir-ne vegueries perquè no ens agrada dir-ne províncies i cal posar-s’hi ara, a cinc minuts de les eleccions. Quan l’any 1987 es va liquidar la Corporació Metropolitana de Barcelona, semblava que Jordi Pujol se’n desfeia perquè no fes ombra a la Generalitat, o a ell, o les dues coses. Ara es vol restituir. ¿Es busca un refugi confortable (i amb poder) per quan es perdi el poder? ¿No hi ha serveis mancomunats que funcionin amb eficiència a l’àrea metropolitana de Barcelona? En fi. Parlem de pensions. L’anomenat Pacte de Toledo és de 1995, però la reforma de les pensions és de molt mal fer (s’han de prendre mesures que no agradaran, és clar), així que qui dia passa any empeny fins que arriben les vaques flaques i comencem a treure conills del copalta a tota velocitat a veure quin ens permetrà recuperar la confiança i fer veure que tot va bé ¿No caldria un gran acord per afrontar una qüestió d’aquesta envergadura? ¿Hi ha disposició política per un debat d’aquesta mena? La resposta és òbvia. La Llei electoral catalana: ¿Hem de fer ens uns pocs mesos la feina que no s’ha fet en dues dècades i just quan el mapa de forces està més fragmentat? Assajarem una resposta general a tantes preguntes: la política exigeix do de l’oportunitat, projecte a llarg termini i la defensar dels interessos generals. La politiqueria, en canvi, només vol oportunisme i estratègia amb la finalitat de conservar el poder.(El Punt, 11 de febrer de 2010)

Convidats de pedra

Mirin: jo no sabria què dir sobre l'autonomia municipal, ni sobre l'energia nuclear, ni sobre els interessos de l'Ajuntament d'Ascó, perquè els dubtes m'aclaparen. Abans que res, sorprèn la terminologia. S'ha d'admetre que el terme cementiri nuclear és lleig, però és directe i entenedor. Quan els defensors d'aquesta instal•lació parlen d'un «magatzem temporal centralitzat», tanta asèpsia i tanta amabilitat més aviat fan posar a la defensiva (com quan ens diuen que ens conservem molt bé i entenem perfectament que ens hem fet grans). Sorprèn l'aportació de Catalunya a l'energia elèctrica d'origen nuclear: el 40% del total, amb tres de les vuit plantes nuclears que hi ha en funcionament a l'Estat.
No sorprèn, en canvi, que el govern central surti de seguida a dir que en consumim més que no pas en generem, encara que hi hagi comunitats en idèntica situació que, dèficit a banda, no produeixen ni un sol watt d'origen nuclear. Sobre l'autonomia municipal, és clar: si la instal•lació és segura, aquest podria ser un debat local. Si el magatzem en qüestió és perillós, no caldria discutir res: una cosa perillosa no ha d'anar enlloc o ha d'anar en un desert remot. Sobre el risc d'un accident: el risc zero, que es diu ara, no existeix, i si peta, els límits municipals deuen servir de poc. A més, el debat no és energia-nuclear-sí contra energia-nuclear-no: els residus existeixen i s'han deixar a algun lloc, no hi ha sortida. Així que semblaria que tot té una dimensió superior, que requereix un gran acord que s'adopti més enllà dels interessos locals i amb visió general. Per això també deixa estupefacte que la Generalitat o un acord del Parlament de Catalunya tinguin un pes nul en tot l'afer i que d'això no en parli gairebé ningú. Deu ser perquè hi estem acostumats.(El Punt, 28 de gener de 2010)