dissabte, 29 de novembre del 2008

Woooah, black berry (bam-ba-lam)



Us esclavitza una black berry? Aquesta és la vostra cançó (o gairebé perquè de Betty a Berry hi ha poca distància). Són Ram Jam i al 1977 o 78 me'ls injectava a duro per cançó en una juke box de la sala de futbolins del meu poble (prehistòria total). És veritat que ara resulten un pèl (força) cutres (la imatge i el vídeo), però el tema, original del bluesman Leadbelly, és molt divertit. Woooaaah black berry, bam-ba-lam!

divendres, 28 de novembre del 2008

Retrat d'una obsessió

He estat un parell de dies amb gastroenteritis o una cosa que s'hi assemblava. Us estalvio els detalls. Dos dies de reclusió. Ahir torno a la feina. Baixo correus, em poso al dia, truco, faig, desfaig... Baixo a la cafeteria: paratxuri bitxuri. No pot ser. Penso que he d'escriure-ho, però ho deixo correr (vegeu comentaris anteriors). Avui. Onze del matí. La mateixa cafeteria. Demano el cafè. Immediatament després ha començat a sonar aquesta cançó, que ja em resulta infernal. Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú. He pensat durant anys en el cost dels centenars de cafès (i altres líquids) que he ingerit en establiments públics sense apartar-me'n. Ni els diners, ni els perjudicis per a la salut, ni la capacitat de persuasió dels que em volen bé han aconseguit mai cap resultat positiu. Tant anys i ara, si això dura gaire més, abandonaré aquests territoris per sempre. No puc més. Era preferible la gastroenteritis (o el que fos). Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú.

Els flaixos i els mitjons


El pus del mapamundi, que en diu Antoni Puigverd (aquell escriptor que el periodisme ens ha robat), acaba de deixar desenes de morts a Bombai i apareix Esperanza aguirre amb mitjonets de vol en classe business a donar testimoni de la tragèdia. No vull ser frívol. M'imagino, o intento imaginar-me, el terror de viure una situació com aquella. ¿Com hauria reaccionat qualsevol de nosaltres, ciutadans covats per la comoditat, protegits pel cotó fluix del benestar i la seguretat? Situacions menys (o gens) desesperades ens porten a l'angoixa, i vull dir a l'angoixa de veritat: sudoració, opressió al pit, basques i vòmits, taquicàrdia, por de morir, necessitat d'hospitalització. Qui ha passat per aquest tràngol darrere els vidres d'una casa coneguda no pot saber com reaccionaria davant dels trets i de la sang a milers de quilòmetres de la famíliia. Jo no sé què pensaria enmig d'un tiroteig. No sé si agafaria el primer vol que m'oferissin i fuigiria cames ajudeu-me sense pensar què o qui deixo enrere. Probablement, però aquest no és el problema. El problema és no ser decorós, no guardar silenci o no parlar amb cautela, fer una posada en escena delirant. Els mitjons resulten grotescos. Si pretenien ser el signe de l'experiència directa resultaven una mofa. Si eren un oblit, resultaven grotescos. El planeta supura i el centre de la nostra atenció és la senyora Aguirre y Gil de Biedma. Mentre les seves imatges inunden els mitjans, l'eurodiputat Ignasi Guardans encara és a Bombai. So telefònic i sense flaixos.

divendres, 21 de novembre del 2008

I amb interrogant: És mort, Franco?

Ahir, el mateix dia 20 de novembre que un servidor publicava al diari El Punt el post anterior, en Miquel Pairolí en publicava un altre a la pàgina del costat amb el títol "És mort, Franco?". La broma d'un i altre gira entorn la necessitat de certificar la mort dels jerarques franquistes perquè Garzón arxivés la seva darrera "garzonada". Aquí la primera i l'última semblança. Si jo em centrava únicament en la figura vanitosa de Garzón, Pairolí l'usa de pretext per ironitzar, molt sàviament, com sempre, sobre la necessitat legal de certificar la mort del general i acabar constatant que potser el franquisme no és mort del tot. És trivial, però els dos títols de costat m'han fet gràcia. En deixo constància i aprofito per reivindicar la importància de Pairolí, que, de fet, es desprèn pristinament -per dir-ho en prosa judicialesca- de l'article diari i els llibres que ens regala, encara que alguns s'entestin a mirar a cap altres bandes.

Franco ha mort

No sé si ho han llegit, però el general Franco és mort; o sigui que el jutge Baltasar Garzón ha hagut d’arxivar el cas que instruïa pels crims del franquisme. Com que tot plegat no pot ser tan ridícul, un ha de començar per admetre una ignorància legal enciclopèdica. Ha de ser això, forçosament, perquè el jutge Garzón és un home progressista, partidari de les causes justes, encara que reclamin grans esforços que, d’altra banda, es veuen premiats amb grans titular. Se’n recorden d’aquell epítet que va fer fortuna fa uns anys? Es parlava dels jutges estrella, entre els quals Garzón era un primus inter pares (i perdonin la llatinada). Garzón, aquell home que es va atrevir a aixecar el dit acusador contra Pinochet i va sacsejar el món. Que tot acabés en foc d’encenalls, no té cap importància. Aquí es tracta d’avaluar la seva dimensió humana. Un exemple de la moral insubornable de Garzón el tenim en el seu fugaç pas per la política. Va accedir-hi de la mà de Felipe González i se’n va retirar al cap de quatre dies, segurament decebut, per tornar a lluitar amb l’arma que millor domina: la llei. Baltasar Garzón i les grans causes. Sembla que ningú no recorda les detencions d’independentistes catalans de 1992 basades en informes més que dubtoses en temps del ministre Corcuera (el de la puntada de peu a les portes), quan la Guàrdia Civil era comandada pel corrupte Luis Roldán. O el tancament d’Egunkaria. Garzón passarà a la història, sí: per haver donat origen al terme “garzonada”.

dissabte, 15 de novembre del 2008

La senyora del paratxuri bitxuri

Fa uns quants dies vaig publicar un article al diari El Punt (dijous 23 d'octubre) i una nota a la bitàcola (dimecres, 29 d'octubre) que compartien tema: la repetició de cançons a les cafeteries (o a les emissores de ràdio). Des de fa mesos em persegueix el "No dudaría" d'Antonio Flores, vagi on vagi, en la veu d'una senyoreta que fins ara no sabia qui era. Ara que ho he escrit i he manifestat la meva ignorància, he obtingut la resposta i he estat convenientment renyat per un amic. La senyoreta que m'ha perforat el cervell sempre que m'he près un cafè fora de casa en els darrers sis o set mesos és la Rosario Flores, la germana del malaguanyat Antonio. Que no se'm malinterpreti, a mi la Rosario ni m'agrada ni em desagrada. Deu ser una bona cantant, no ens discutirem pas per això. Si hem d'avaluar el valor de la lletra, amb tot el respecte que em mereixen els difunts, aquí ja hi ha més a discutir. Ara, no em negaran que haver de sentir una i altra vegada la mateixa cançó és de tortura malaia. L'infern del Dant és una broma al costat d'això.

Proposta d'exercici: Anàlisis sintàctica i morfològica de la frase "paratxuri bitxuri paratxuri bitxuri bitxú".

La mirada crèdula

La innocència és un virus invencible, sempre mor de vell. Ho vaig dir fa mil anys en un poema que ara he recordat perquè he d'escriure un article per a revista Gavarres a partir d'unes fotografies antigues de cavalcades de Reis, la majoria dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Donava voltes a la credulitat infantil -ens empassàvem un espectacle de cartró pedra com si fos una meravella!- i m'ha semblat que els adults, a diferència dels nens, que viuen un present etern, som hipercrítics amb el present i innocents respecte del passat i del futur. El passat el mitifiquem i del futur (excepte derrotistes congènits) n'esperem la salvació, la felicitat, la culminació dels nostres projectes. L'esperança d'un futuir millor i la convicció que en el passat vam ser feliços deuen ser les formes adultes de la innocència: les restes del candor infantil, tot allò que ni els anys ni els desenganys han aconseguit dissoldre i que persisteix entre la cendra d'una fe antiga i ingènua.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Límits

Que em perdonin els racionalistes i que em perdonin els empiristes. No hi ha coneixement sense els sentits, i els sentits ens enganyen. Que sigui trist ja són figues d'un altre paner.

dijous, 6 de novembre del 2008

L'esperit del circ (i 2)

Obama (Barack Hussein, per descomptat) ha obert les portes a un món nou. Ho diu avui El País (el que he llegit per esmorzar, en versió paper). El subtítol de la informació no té desperdici: "La victoria del candidato demócrata destruye las barreras raciales y revalida a Estados Unidos como modelo universal". O m'he perdut en algun moment de la història o alguna cosa no quadra.
Anem a pams. Primer, això del nou món, potser es farà esperar una mica, si és que arriba. Segon, ¿quan han desaparegut les barreres racials dels Estats Units? ¿Quin dia les va destruir l'amic Obama, dimarts o dimecres? ¿I a quina hora, exactament? Home, ningú vol menystenir ni la importància històrica ni la simbòlica de la victòria d'Obama, però s'ha de tenir valor per expressar-se amb aquesta rotunditat. Ho dic perquè, d'una banda, queda molt per destruir i, de l'altra, perquè la història de la lluita pels Drets Civils és molt llarga i ara resulta molt lleig personificar-la.
Tercera part. ¿Els Estats Units s'han revalidat com a model universal? En primera instància, he de dir que jo no estava segur de ser testimoni de la caiguda desl Estats Units, ni que fossin un imperi periclitat rotllo Roma al segle V. Però es veu que sí. Ens hem passat anys amb la història anti i desafiant els veïns a trobar sis diferències entre demòcrates i republicans per ara descobrir que l'imperi del mal i de l'estultícia (no saben on és Barcelona, aquest ianquis!) és realment el país de les oportunitats, on tot és possible. Ara de cop ha renascut el somni americà, tu!
Ni una cosa ni l'altra, és clar, però el saltimbanqui ha de fer sempre una pirueta encara més sorprenent que l'anterior per evitar que el públic se'n vagi, i el xarlatà l'ha de ir més grossa, sinó l'espectador canvia de canal. I ja se sap que no hi ha negoci com el negoci de l'espectacle.

L'esperit del circ (1)

El circ i el periodisme comparteixen molt trets, però n’hi ha un de fonamental que defineix l’esperit de l’espectacle: captivar el públic de forma permanent requereix anar més enllà, fer-ho tot cada vegada una mica més difícil, sorprendre sempre. Per això Barack Obama ja ha fet història tres o quatre vegades abans d’arribar a la presidència dels Estats Units. Quan Obama va guanyar les primàries del Partit Demòcrata i es va convertir en el primer candidat negre a la presidència dels Estats Units no n’hi havia prou de dir-ho això amb precisió i exactitud. S’havien d’escriure titulars potents. S’havia de dir: “Obama fa història i etc, etc”. Molts mitjans van emprar el terme i molts lectors devien pensar: “¿si ara ja diuen que fa història, què diran si guanya?”. Doncs ara que ha guanyat ja sabem què diuen: “Obama fa història”. Entrin a Internet. El món vessa de titulars calcats els uns dels altres. També s’ha de dir que hi ha periodistes conscients que aquesta veritat (històrica?) estava devaluada perquè s’havia abusat del terme abans d’hora. El mateix dimarts a la nit Raquel Sans comentava a TV3 que no es podia d’abusar del tòpic, que era exactament el mateix que deia algú altre –potser la periodista Neus Bonet o un tertulià del programa- ahir al Matí de Catalunya Ràdio, però, és clar, advertir que una expressió “és un tòpic” per després deixar-la anar i quedar-se tan panxo no resol el problema. Si es vol fer pirotècnia lingüística es requereix imaginació, que és una virtut escassa, ja es veu.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Veure i comprendre (o Go west, young man)

Diu Ignacio Ramonet que veure no és garantia de comprendre, però els mitjans no deixen de tenir corresponsals i enviats especials. Moltes vegades aquests enviats treballen des de la perifèria de la zona on es produeixen les notícies (recordem els periodistes que cobrien la guerra del Golf des de Jordània: a Bagdad només hi havia la CNN). Sabem bé que, molt sovint, aquests periodistes, amb un equip limitat, amb una capacitat de moviment i d'acció reduïda, i possiblement amb un coneixement escàs del terreny i de la gent, tenen menys informació i menys actualitzada que les redaccions, que disposen de totes les connexions que les noves tecnologies permeten en una aldea definitivament global. Imaginem que un cap de redacció contacta amb el seu corresponsal, li facilita informació, pacta amb ell els continguts de la crònica i el corresponsal es converteix en un element que transmet sensació de realisme i valor afegit a una notícia que s'ha construït des d'una redacció. No seria ni la primera ni l'última vegada que passés. Des d'aquest punt de vista sorprèn el desplegament de mitjans per cobrir les eleccions americanes. És clar que eren un esdeveniment històric, però és que tothom és allà: periodistes de prestigi, periodistes de trinxera, dirigents polítics, aprenents i semipensionistes. Calia? La resposta -si la resposta ha de tenir a veure amb la qualitat i la immediatesa de la informació- és clarament que no, no calia. Això vol dir que s'ha de renunciar al periodisme sobre el terreny? Tampoc. Però el periodisme sobre el terreny tampoc no té res a veure amb la voluntat de mostrar un gran desplegament tècnic i humà. Moltes de les emissions en directe responien a l'esperit de la desfilada militar: "mireu quina potència, nois. Som els millors". En un món que confon informació i espectacle, en un món on els mitjans escrits seriosos es contaminen de les servituds dels mitjans audiovisuals, el decorat és tan important com el missatge. I molts dels periodistes que han viatjat als Estats Units ho han fet perquè feia fi. Nois, tots cap a l'Oest!

dilluns, 3 de novembre del 2008

Tots Sants a casa (un altre any)

Ara seré imperdonablement impúdic, però va com va. Tal dia com avui fa vuit anys enterràvem el pare. Vuit anys! Va ser el 2000, abans de l'euro i, si volem afinar, abans que s'acabés el seu segle, el de les dues guerres mundials i la de casa, la seva. Doncs, l'home va tenir l'acudit de morir-se per Tots Sants, tal com s'ha de fer a Girona. El dia de Difunts, que aquell any era dijous, va ser per a la vetlla, i l'endemà, divendres, per al funeral. El dissabte vam descansar. El diumenge es va morir la mare. Ja havia fet endreça de papers i ja havia encomanat tot el que havia d'encomanar, per tant es va morir tranquil·la, i no és ni humor negre ni cap sarcasme, de veritat. Amb el temps, un fa les paus fins i tot amb la mort, i si bé el dolor sempre és inevitable, hi ha finals més nobles que altres, i aquest va ser-ho molt, de noble. Home, tots ens posaríem d'acord en alternatives més agradables: hi ha la immortalitat, per exemple, però fins al moment aquesta opció no compta, per tant millor afrontar-ho amb dignitat i amb estil, com van fer ells. Es veu que els pares no deixen d'exercir mai i fins i tot a l'hora de morir em van donar una lliçó de modos. Ha costat, però el record ja no és dolorós. Parlo sovint dels pares i amb els pares. M'agrada fer-ho.

Una casassada (de Coltells)

Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui

Enric Casasses a Coltells (Llibres del segle, 1998)