dijous, 18 de juny del 2009

La crisi, la paella i el mànec

Crisi? Sí, és clar, però quina crisi? Perquè, si ho recorden bé, abans que el desori fos general, abans que comencés a tremolar tothom pel que ja està passant o pel que pot haver de passar, es parlava d'una crisi financera. Ara es veu que la crisi ja no és només financera. De fet, no és ni financera, almenys per als bancs. Ho deia aquest diari ahir o abans-d'ahir: malgrat les vaques flaques, la banca preveu tenir beneficis aquest any i també el vinent. Hi ha qui diu que hem tocat fons, que si el 2010 repuntarem, etc. Malgrat que la majoria dels ciutadans sempre portem a dintre un polític, un economista i un entrenador de futbol que sabria resoldre tots els problemes que assolen el mapamundi, un servidor no sabria pas dir si anem amunt o anem avall. Ara, que els bancs tindran beneficis quan tothom està escagarrinat, ho ha pogut llegir tothom escrit amb lletres ben clares. Tindran menys beneficis, només faltaria, però en tindran. I també hem pogut llegir que l'any passat els beneficis dels bancs i caixes ja van baixar perquè van ser previsors. La majoria han fet el que s'anomena «provisions voluntàries subestàndard», és a dir: guardar reserves per cobrir les pèrdues provocades per la morositat. No sé si aquest any i el vinent hi tornaran, a fer aquestes provisions voluntàries, però hi ha empreses que diuen que tenen feina (o sigui: que van bé) i no tenen liquiditat per falta de crèdit. Ofereixo una petita teoria des de la ignorància: els bancs sempre guanyen; quan tenim diners perquè ens esverem, comencem a fer projectes i ens embranquem a veure si podem arribar lluny, ben lluny, i quan no en tenim perquè hi hem de recórrer perquè ens treguin les castanyes del foc, a veure si així ens en sortim, i acaben sempre tenint la paella pel mànec. I no ho dic perquè ens disputem la paella, sinó perquè a dins la paella hi som nosaltres.

dijous, 4 de juny del 2009

Viatgeu, viatgeu, maleïts!

En primer lloc, una aproximació estadística d’urgència: queda molt bé parlar de la mobilitat sostenible, però si vostè agafa un autobús que uneixi Girona amb qualsevol població situada a 25 quilòmetres a la rodona podrà comprovar que l’usuari tipus pertany a algun d’aquest quatre grups: jubilats (un terç), immigrats (un altre terç), estudiants (gairebé gairebé l’altre terç) i despistats (la resta). És cert que s’ha augmentat la freqüència de moltes de les línies d’autobús i que se n’han creat de noves, però hi ha qüestions dignes de considerar. La primera: perquè un transport públic funcioni ha de ser més efiçaç i més barat que el privat. Els autobusos no eludeixen la carretera col•lapsada pels automòbils particulars. Entre embussos i parades, l’usuari del transport públic viatja més lentament (encara més!). Això sí, pot llegir el diari, consultar la black berry, trucar per telèfon o posar-se el dit al nas durant els 30-45 minuts que pot durar un trajecte de quinze quilòmetres. També s’estalvia aparcar, és clar, però, ha de tornar a casa aviat. A partir de quarts de deu, un autobús és una cosa inexistent i ho considerem normal. Això sí, el Pacte Nacional per a les infraestructures preveu una dotzena de desdoblaments de carreteres, entre els quals el de la carretera de Llagostera a Girona que fins fa un any deien que era innecessari. Potser per treure cotxes de la carretera, enlloc de fer-ne de noves i d’ampliar les que ja hi ha, es podria mirar d’oferir alternatives més netes, ràpides i còmodes que el cotxe, com per exemple els tramvies que diuen que valen massa diners i que no són necessaris mentre perforen tot Girona per poder fer el TGV. Potser la modernitat és això: arribar a l’altra punta de món en cinc minuts i no saber com moure’s pel barri mentre celebrem el Dia sense cotxes, la Setmana de la mobilitat i la Festa dels papanates sense fronteres.