dimarts, 13 de febrer del 2007

L'enemic a casa

Abans –quan érem més joves- un single era un disc amb una sola cançó per cara. Ara que els discos només tenen una cara, els singles són els solters, separats o divorciats, siguin vocacionals o circumstancials. De persones soles n’hi ha hagut tota la vida, és clar, però ara sembla que n’hi ha més, i s'han disparat els negocis que giren entorn de les relacions i l'oci del solters. Proliferen els espais especialitzats a Internet i fins i tot tenen fires dedicades, com la que se celebra a Barcelona des de 2005. El negoci que generen els singles, sobretot els solters, és evident (tenen menys càrregues familiars, en temps i en diners), i això no passa inadvertit als empresaris desperts. Ah, la felicitat!

Però sempre hi ha un però. El cas és que, segons les estadístiques, la majoria dels desaparellats (més del 90 per cent, si no recordo malament) es declaren infeliços i tres quartes parts busquen parella més o menys activament. No sabria pas dir si trobar parella els reportarà la felicitat, però, encara que no ho avali cap enquesta, diria que un percentatge considerable de les persones casades salten per un peu el cap de setmana que es queden sols a casa. O sigui, que una obscura llei ens fa desitjar sempre el que no tenim, i això, que podia ser suportable amb la santa resignació que s’estilava anys enrere, avui és imperdonable, perquè la felicitat és un dret elemental i voldríem que figurés en els textos legislatius bàsics. Nosaltres havíem de ser importants, creatius, apassionats, singulars i feliços. Som fills del segle XX, gairebé del XXI. Som fruit d'una o dues (o tres!) revolucions culturals i tecnològiques. Ens han preparat per a les flors i les violes que la vida nega un moment o altre, si no les nega sempre. Llegim, veiem cinema, coneixem ciutats llunyanes i els seus museus, tenim ADSL, però no n'hi ha prou, perquè el solter vol ser casat; el casat, divorciat; i el divorciat, que ara mateix desitja ser solter i jura i perjura que vol estar sol per sempre més, trigarà deu minuts a tornar-se a casar.

Hauríem de ser múltiples, però no podem viure tres o quatre vides alhora, ni canviar de pell, ni fer gaire provatures i, com deia aquell, sempre som aprenents. Per això invoquem la pau amb ansiolítics i, sols, als vespres, obrim la porta d’un infern gris i domèstic, o anem a fires a veure si ja es comercialitza algun producte que ens ajudi a desampallegar-nos de nosaltres mateixos. Queda clar: dormim sempre amb l’enemic, i no és pas la nostra parella.

dimarts, 6 de febrer del 2007

D'atenuants i agreujants

Que les reaccions humanes són imprevisibles ho sabem des del principi dels temps, i ho expliquen la literatura, la història i l’experiència del veïnatge diari. Però ara coneixem cada vegada més les causes ocultes de les conductes inadequades. Abans creiem que les coses eren simples: un bevedor era un bevedor, i un jugador, només un jugador. Ara parlem de dipsomaníacs i de ludòpates, i sabem de les condicions psicològiques de les persones presoneres d’aquestes malalties. Aquest coneixement ha tingut una incidència extraordinària en l’àmbit judicial en forma d’eximents i atenuants i en l’establiment de tractaments i teràpies alternatives a les penes convencionals. Fa uns mesos, per exemple, vaig llegir en algun lloc que un dels darrers avenços en aquest camp és la identificació del trastorn disfòric premenstrual, que provoca -al marge de símptomes físics i dolors- alteracions de la conducta, tristesa, còlera, ansietat, irritabilitat, disminució de la concentració i aïllament social. Per això, alguns experts van demanar que l'esmentat trastorn també es consideri un eximent en el judici de determinats delictes comesos per a dones que, víctimes d’aquest trastorn, poden adoptar conductes cleptòmanes i exhibicionistes. Que les situacions que desperten la còlera, entristeixen, angoixen o irriten puguin semblar-nos infinites només és la prova que, malgrat els avenços, encara queda molt camí per recórrer. Saber l’origen dels mals no ens alliberarà pas del perill, però sempre ens donarà tranquil·litat d’esperit.

Post Scriptum (o no): Algú m'hauria d'explicar per què un home begut ha de tenir prou consciència per saber que no pot conduir, però l'embriaguesa li serà un atenuant en qualsevol altra conductiva delictiva. Tenir un accident begut és més "car" que delinquir begut, que és més "barat" precisament perquè s'ha begut i això altera les facultats cognitives. S'entén, no? O és la nostra ignorància en lleis la que ens impideix-ho capir-ho?

divendres, 2 de febrer del 2007

L'artista dopat

Com que l’artista bohemi resulta simpàtic, quan volem criticar les hipocresies que genera el debat sobre les drogues i l’esport sovint es recorre a la literatura o la música. Aleshores ens preguntem: ¿Per què s'invalida el rècord d’un esportista dopat, però no es menysprea la novel·la d’un escriptor alcohòlic?

Aquesta és la qüestió que sovint he vist plantejada en textos que defensen l'ús de les drogues com una opció personal, sense lectures morals, per denunciar la hipocresia que els casos de dopatge posa damunt la taula. Són textos que considero carregats de raó, però que a vegades es valen d’una falsa analogia. És cert que si no hi haguessin límits en l’ús de substàncies tots els esportistes competirien en igualtat de condicions. És cert que la salut (o l’autodestrucció) és una qüestió de llibertat individual. I també és cert que no hi ha cap substància que aplani les pujades impossibles que puja un ciclista per més que l’ajudin a suportar la fatiga i el dolor. No hi ha cap fàrmac, droga, filtre ni poció que converteixi un home en un tità si aquest home no porta el tità amagat a dintre, segur. Però, encara que fos així, els criteris farmacològics de l’esport –encertats o erronis- no haurien de significar necessàriament la invalidació d’una obra artística. Partim del supòsit que determinades substàncies "ajuden" l'esportista i pensem que unes altres també poden "ajudar" el creador. Supòsit fals. Fals malgrat l’aura romàntica del creador nihilista i l’atracció que sentim per les vides agitades, tèrboles.

Tendim a recordar que tal obra o tal altra han estat escrites o pintades sota l’influx de l’absenta, o de la marihuana, o de l’àcid lisèrgic, però, ¿estem segurs que aquest influx va reduir l’esforç de l’artista o més aviat va entorpir la seva capacitat? ¿Són més àgils els dits del violinista cocaïnòman? ¿Estem segurs que Scott Fitzgerald, o Faulkner, o Allan Poe van escriure grans obres perquè bevien, o van escriure grans obres a pesar de beure?

dijous, 1 de febrer del 2007

Text acabat o text abandonat

Moltes vegades escriure ens serveix per descobrir què pensem al mateix temps que intentem expressar-ho. Que el resultat aconsegueixi transmetre amb exactitud allò que hem descobert ja és més difícil. Molt sovint, quan llegeixo publicat el text que he lliurat després d'haver-lo corregit mil-i-una vegades, encara voldria poder tornar-hi, poder corregir una imprecisió, una ambiguitat, una reslliscada. Avui m'ha tornat a passar. Vaig voler ser irònic i ambigu i en el pecat hi he trobat la penitència.

La Galeria que aquest dijous he publicat al diari El Punt m'ha sortit ambigua. Havia de ser-ho és clar, però m'he passat. La ironia és el recurs retòric més perillós: què podria ser-ho més que dir exactament el contrari del que es vol dir i deixar l'evidència al (bon) criteri del lector? Afortunadament els lectors tenen sovint una certa comunió amb els autors. Som pocs els que llegim a pesar de la discrepància o, directament, amb afany de discrepar.

A l'article que comento (podeu llegir-lo a l'enllaç anterior) hi parlo del nuditisme (segurament esteu al cas del judici a un Mosso d'Esquadra que va obligar a vestir-se un home que anava nu pel carrer). Després d'explicar que els nuditistes -que es diferencien del nudistes i dels naturistes- consideren que el dret d’anar despullat no es pot limitar a llocs específics, i la legalitat els empara perquè, des de 1989, no existeixen ni “delictes d'escàndol públic” ni faltes contra “la moral pública”, l'article afirma que la legalitat i les convencions socials no tenen perquè coincidir i que la nuesa no és pecaminosa, ni immoral, ni òbviament il·legal. Tampoc ho és passejar-se per plaça Catalunya amb una galleda al cap, en pantalons curts quan glaça, en xancletes a muntanya o amb jersei de coll alt a la piscina. La conclusió del text és que tot això és perfectament legal i moral, és clar! Em vaig estar d'afegir-hi que si és intel·ligent o no ja són figues d'un altre paner. No ho vaig escriure, i ara me'n penedeixo. No puc corregir el que ja s'ha publicat, però puc constatar el que ja sabíem: els textos no s'acaben mai, només s'abandonen.

dimarts, 30 de gener del 2007

Onze minuts

Es veu que els matrimonis catalans dediquem onze minuts a la setmana (segon amunt, segon avall) a l'exercici del deure/dret conjugal, segons una estadística de la qual, segurament, el lector n’haurà tingut notícies. Com que la mitjana és el resultat de partir un pollastre entre qui se’l menja sencer amb qui no el tasta, potser aquests onze minuts encara són un excès d'optimisme. El solters ho deuen tenir més cru. Bona part dels temps que els matrimonis dediquen a l'exercici sexual, ells l'han de dedicar a trobar la persona que s’avingui a l’intercanvi.

Én tot cas, onze minuts són poc o molt? Cada casa és un món, i potser seria millor avaluar la qualitat que la durada, com feia Mafalda –aquella nena saberuda i replicaire de les tires còmiques-, que preferia una cançó dels Beatles a un elapé dels Boston Pops. Ara bé, la sensació és que aquest quartet (escàs) li sembla poca cosa a molta gent, tot i que en altres estudis més o menys recents els catalans s’autoqualificaven amb un notable. Potser si tinguéssim més temps, la qüestió milloraria. Això no s’ha pas de posar en qüestió ni seria oportú fer broma fàcil sobre la dosi diària de televisió familiar. Fa poc, per la ràdio van aconsellar anotar-s’ho a l’agenda per aconseguir tenir una freqüència sexual òptima. Hi he donat voltes i no en trec l’entrellat; només queda clara una cosa que ja sabíem: tots baixem les escales com podem, però ens encanta parlar-ne (i dir que les baixem a gambades).

No emmascareu el rei

Ara que acaben de passar els Reis, potser han sentit queixes perquè el Baltasar de les cavalcades ha estat, en termes generals, un blanc carapintat i com d’això se’n dedueix sovint que el racisme impregna la nostra societat. És fàcil que el diagnòstic sigui cert -a la nostra societat hi ha racisme i classisme i moltes altres malalties socials-, però deduir-ho a partir d’una cavalcada sembla prou agosarat.

Que s'entengui bé: no és que estigui en contra de la incorporació de persones d'origen africà en les cavalcades. Això, a part de racista, seria estúpid. Allò que sorprèn és la deducció de l'existència del racisme a partir d'una anècdota tan fútil, i sense calibrar-ne segurament ni totes les causes possibles ni tots els aspectes. Al marge que resultaria graciós (he dit graciós, no impossible) que es donessin expressions de racisme en un acte simbòlicament multicultural (ecumènic, si es vol; catòlic en el sentit primigeni del terme, és a dir: universal).

M'explico: En primer lloc, podria ser que a molts immigrats africans no els interessi participar en una cavalcada, cosa ben legítima. Això tancaria qualsevol possibilitat de discussió i ja no caldria parlar-ne més, però com que no és segur, podem continuar. En segon lloc, doncs, si els tres Mags volen representar les “races humanes” considerades tradicionalment, haurem de fer notar que els homes blancs no són (no som) exactament blancs; per això el rei Melcior també va pintat. En tercer lloc, el rei Ros no és un home blanc -o caucàsic, si volen- sinó algú d’origen asiàtic o oriental. Així que hauríem d’incorporar també reis paquistanesos, per exemple. En quart lloc, els homes negres (una expressió tan afortunada o desafortunada com “home blanc”) tampoc no són exactament negres, i bé que hauríem de protegir la seva identitat real del reconeixement dels infants.

Potser l’equilibri consistiria en pintar un africà de negre i un europeu de blanc, o al revès. I sobretot en comptar amb els amerindis, cosa que fins ara la tradició no contempla. O potser l’error està en demanar realisme a una tradició que té com a origen el simbolisme propi de totes les religions i tots els mites i com a destinatari la fantasia infantil.

Un altre bloc?

Borges ho sabia. A la Biblioteca de Babel hi és escrit tot. La Biblioteca de Babel és total i els llibres dipositats a les seves lleixes enregistren totes les combinacions possibles dels símbols ortogràfics: un nombre inimaginable, però finit. És a dir, a la Biblioteca de Babel hi ha tots els llibres que un home pot escriure o imaginar, fins i tot els llibres que mai no s'escriuran.
Potser Borges intuïa la revolució digital. Potser la Xarxa és la Biblioteca. Aleshores, vista la impossibilitat de dir res de nou, i vista les elevades possibilitats que qualsevol aportació passi desaparcebuda fins i tot en el cas que un atzar remot (un buit impossible a la Biblioteca) ens permetés dir res de nou, ¿quin interès pot tenir un altre fil en una teranyina finita però definitiva? La consideració ens pot fer pensar que el fil és salvífic, com el d'ariadna, però l'escriptura redemptora es pot exercir en un paper privat. La vanitat humana no té límits. Reconeguem-ho, ara que inaugurem aquest (altre) bloc a Babel.