dimarts, 30 de gener del 2007

Onze minuts

Es veu que els matrimonis catalans dediquem onze minuts a la setmana (segon amunt, segon avall) a l'exercici del deure/dret conjugal, segons una estadística de la qual, segurament, el lector n’haurà tingut notícies. Com que la mitjana és el resultat de partir un pollastre entre qui se’l menja sencer amb qui no el tasta, potser aquests onze minuts encara són un excès d'optimisme. El solters ho deuen tenir més cru. Bona part dels temps que els matrimonis dediquen a l'exercici sexual, ells l'han de dedicar a trobar la persona que s’avingui a l’intercanvi.

Én tot cas, onze minuts són poc o molt? Cada casa és un món, i potser seria millor avaluar la qualitat que la durada, com feia Mafalda –aquella nena saberuda i replicaire de les tires còmiques-, que preferia una cançó dels Beatles a un elapé dels Boston Pops. Ara bé, la sensació és que aquest quartet (escàs) li sembla poca cosa a molta gent, tot i que en altres estudis més o menys recents els catalans s’autoqualificaven amb un notable. Potser si tinguéssim més temps, la qüestió milloraria. Això no s’ha pas de posar en qüestió ni seria oportú fer broma fàcil sobre la dosi diària de televisió familiar. Fa poc, per la ràdio van aconsellar anotar-s’ho a l’agenda per aconseguir tenir una freqüència sexual òptima. Hi he donat voltes i no en trec l’entrellat; només queda clara una cosa que ja sabíem: tots baixem les escales com podem, però ens encanta parlar-ne (i dir que les baixem a gambades).

No emmascareu el rei

Ara que acaben de passar els Reis, potser han sentit queixes perquè el Baltasar de les cavalcades ha estat, en termes generals, un blanc carapintat i com d’això se’n dedueix sovint que el racisme impregna la nostra societat. És fàcil que el diagnòstic sigui cert -a la nostra societat hi ha racisme i classisme i moltes altres malalties socials-, però deduir-ho a partir d’una cavalcada sembla prou agosarat.

Que s'entengui bé: no és que estigui en contra de la incorporació de persones d'origen africà en les cavalcades. Això, a part de racista, seria estúpid. Allò que sorprèn és la deducció de l'existència del racisme a partir d'una anècdota tan fútil, i sense calibrar-ne segurament ni totes les causes possibles ni tots els aspectes. Al marge que resultaria graciós (he dit graciós, no impossible) que es donessin expressions de racisme en un acte simbòlicament multicultural (ecumènic, si es vol; catòlic en el sentit primigeni del terme, és a dir: universal).

M'explico: En primer lloc, podria ser que a molts immigrats africans no els interessi participar en una cavalcada, cosa ben legítima. Això tancaria qualsevol possibilitat de discussió i ja no caldria parlar-ne més, però com que no és segur, podem continuar. En segon lloc, doncs, si els tres Mags volen representar les “races humanes” considerades tradicionalment, haurem de fer notar que els homes blancs no són (no som) exactament blancs; per això el rei Melcior també va pintat. En tercer lloc, el rei Ros no és un home blanc -o caucàsic, si volen- sinó algú d’origen asiàtic o oriental. Així que hauríem d’incorporar també reis paquistanesos, per exemple. En quart lloc, els homes negres (una expressió tan afortunada o desafortunada com “home blanc”) tampoc no són exactament negres, i bé que hauríem de protegir la seva identitat real del reconeixement dels infants.

Potser l’equilibri consistiria en pintar un africà de negre i un europeu de blanc, o al revès. I sobretot en comptar amb els amerindis, cosa que fins ara la tradició no contempla. O potser l’error està en demanar realisme a una tradició que té com a origen el simbolisme propi de totes les religions i tots els mites i com a destinatari la fantasia infantil.

Un altre bloc?

Borges ho sabia. A la Biblioteca de Babel hi és escrit tot. La Biblioteca de Babel és total i els llibres dipositats a les seves lleixes enregistren totes les combinacions possibles dels símbols ortogràfics: un nombre inimaginable, però finit. És a dir, a la Biblioteca de Babel hi ha tots els llibres que un home pot escriure o imaginar, fins i tot els llibres que mai no s'escriuran.
Potser Borges intuïa la revolució digital. Potser la Xarxa és la Biblioteca. Aleshores, vista la impossibilitat de dir res de nou, i vista les elevades possibilitats que qualsevol aportació passi desaparcebuda fins i tot en el cas que un atzar remot (un buit impossible a la Biblioteca) ens permetés dir res de nou, ¿quin interès pot tenir un altre fil en una teranyina finita però definitiva? La consideració ens pot fer pensar que el fil és salvífic, com el d'ariadna, però l'escriptura redemptora es pot exercir en un paper privat. La vanitat humana no té límits. Reconeguem-ho, ara que inaugurem aquest (altre) bloc a Babel.