dijous, 9 d’abril del 2009

Amós Miguélez: Un tramoista del civisme

Amós Miguélez Álvarez. No és el nom d’algú que ocupés titulars de primera pàgina, però el món és habitable perquè és ple de ciutadans tan generosos com discrets, que no es dediquen a enllustrar un nom sinó a construir una obra, i que en una època infectada per la individualitat encara creuen en la comunitat.
L'Amós Miguélez era un català de Ripoll que havia nascut a San Pedro de Foncollada, a Lleó, fa 67 anys i que tenia estranyes dèries, com la de creure que les ciutats han de ser amables, netes, acollidores i, sobretot, habitades per ciutadans mereixedors de ser anomenats així. Dilluns va morir després d’una llarga malaltia i ahir va rebre sepultura. L'Amós va ser un home optimista, tenaç, vital, convençut que cap èxit és impossible si es persegueix amb prou entusiasme, i que els esforços mai no són petits perquè la suma els pot fer grans. Impulsor de campanyes cíviques per a l’embelliment dels espais públics o per a la promoció de l’eix ferroviari Barcelona-Ripoll-Tolosa-París, el seu nom no ha omplert pàgines de diaris, tot i que sovint va ser un tramoista de l’actualitat. Les campanyes cíviques que va impulsar han deixat en la memòria col·lectiva el record d’eslògans com Net i bonic o Amunt, tren, amunt, que són una manifestació de la importància i de la repercussió que va tenir el seu treball, que va obtenir el reconeixement de figures públiques com el
president de la Generalitat Jordi Pujol tres dècades va escampar centenars de milers de bulbs per embellir parterres públics, escoles i empreses. L’any 1986 va ser el capità civil d’una expedició de polítics, periodistes i ciutadans que van anar de Barcelona a París amb tren per reivindicar la internacionalitat d’aquesta línia passant per Ripoll i Puigcerdà. Qui signa feia les primeres tentines periodístiques i els discursos de l’Amós són un dels records més nítids i entranyables d’aquella època. Tinc records que s'adiuen més amb la nostra noció d'històric, de rellevant, de notable, però no sempre em resulten tant simpàtics. Si em digueu que els mèrits de l'Amós són discrets, us diré no m'ho semblen pas. D'altres poden tenir mèrits més grans; ell era una bona persona, i no se m'acut que hi hagi res més important que això. Durant els 23 anys que han caigut darrere d'aquell viatge a París vam tenir una relació intermitent, però a cada retrobada semblava que ens haguéssim vist per darrera vegada la setmana anterior. ¿Com no sorprendre’s de la inesgotable passió d’aquell xerraire impenitent que invertia el seu temps a recórrer escoles o a participar en qualsevol activitat de les que et fan més savi que ric? Totes les morts són tristes, irreparables, però l’Amós Miguélez se’n va abans d’hora, i sempre fa molta falta, la gent com ell.

Do de llengües

Mariano Rajoy parla català, i cada dia millor, com el seu antic cap de files, José María Aznar, un altre polític extraordinàriament poliglot. No és estrany que l’encarregada d’explicar-nos els progressos lingüístics de Rajoy hagi estat Alícia Sánchez-Camacho,una blanenca convençuda que els catalans «estimen Rajoy i creuen que és l’alternativa per governar i viure millor a Catalunya i a la resta d’Espanya». Sánchez-Camacho és una senyora de verb fàcil i veloç, tan veloç com la seva carrera política, que crema etapes sense transició: diputada a Catalunya, diputada al Congrés, senadora, presidenta del PP a Girona, presidenta del PP a Catalunya... Ara mateix la veiem a tots els telenotícies, malgrat que els resultats electorals de les candidatures que ha encapçalat són més aviat minsos. Quan apareix als noticiaris, Sánchez-Camacho parla igual que construeix el seu currículum, és a dir: comença les frases i no les acaba mai perquè les encadena sense temps de completarles. Això, però, no és cap defecte perquè a base de sumar frases agramaticals i encadenar eslògans aconsegueix discursos tan lluïts com lliures de compromisos. Així ha anat de Blanes a Madrid, passant per Washington i Barcelona, i ha pogut escoltar Rajoy parlant català i potser, fins i tot, li ha fet alguna classe. Ja se sap que el do de llengües és una de les virtuts més preuades per a un polític atès que ha de comunicar idees, defensar projectes, convèncer el seu votant i si pot ser també el votant de l’adversari. L’altre do és el de profecia, que permetria a Alícia Sánchez Camacho endevinar el futur i saber que els catalans que ahir li van negar l’escó han canviat d’opinió i avui votarien en massa el PP, però, vistos els antecedents, les seves habilitats semblen més versallesques. Ho podríem preguntar a Daniel Sirera.