dijous, 9 d’abril de 2009

Amós Miguélez: Un tramoista del civisme

Amós Miguélez Álvarez. No és el nom d’algú que ocupés titulars de primera pàgina, però el món és habitable perquè és ple de ciutadans tan generosos com discrets, que no es dediquen a enllustrar un nom sinó a construir una obra, i que en una època infectada per la individualitat encara creuen en la comunitat.
L'Amós Miguélez era un català de Ripoll que havia nascut a San Pedro de Foncollada, a Lleó, fa 67 anys i que tenia estranyes dèries, com la de creure que les ciutats han de ser amables, netes, acollidores i, sobretot, habitades per ciutadans mereixedors de ser anomenats així. Dilluns va morir després d’una llarga malaltia i ahir va rebre sepultura. L'Amós va ser un home optimista, tenaç, vital, convençut que cap èxit és impossible si es persegueix amb prou entusiasme, i que els esforços mai no són petits perquè la suma els pot fer grans. Impulsor de campanyes cíviques per a l’embelliment dels espais públics o per a la promoció de l’eix ferroviari Barcelona-Ripoll-Tolosa-París, el seu nom no ha omplert pàgines de diaris, tot i que sovint va ser un tramoista de l’actualitat. Les campanyes cíviques que va impulsar han deixat en la memòria col·lectiva el record d’eslògans com Net i bonic o Amunt, tren, amunt, que són una manifestació de la importància i de la repercussió que va tenir el seu treball, que va obtenir el reconeixement de figures públiques com el
president de la Generalitat Jordi Pujol tres dècades va escampar centenars de milers de bulbs per embellir parterres públics, escoles i empreses. L’any 1986 va ser el capità civil d’una expedició de polítics, periodistes i ciutadans que van anar de Barcelona a París amb tren per reivindicar la internacionalitat d’aquesta línia passant per Ripoll i Puigcerdà. Qui signa feia les primeres tentines periodístiques i els discursos de l’Amós són un dels records més nítids i entranyables d’aquella època. Tinc records que s'adiuen més amb la nostra noció d'històric, de rellevant, de notable, però no sempre em resulten tant simpàtics. Si em digueu que els mèrits de l'Amós són discrets, us diré no m'ho semblen pas. D'altres poden tenir mèrits més grans; ell era una bona persona, i no se m'acut que hi hagi res més important que això. Durant els 23 anys que han caigut darrere d'aquell viatge a París vam tenir una relació intermitent, però a cada retrobada semblava que ens haguéssim vist per darrera vegada la setmana anterior. ¿Com no sorprendre’s de la inesgotable passió d’aquell xerraire impenitent que invertia el seu temps a recórrer escoles o a participar en qualsevol activitat de les que et fan més savi que ric? Totes les morts són tristes, irreparables, però l’Amós Miguélez se’n va abans d’hora, i sempre fa molta falta, la gent com ell.

2 comentaris:

Marc Sadurní ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari del meu tiet, si no et fa res t'afegiré al meu blog com a amistat, així coneixeré el pensament d'un amic del tiet Amós, gràcies.

Marc Sadurní ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.