dijous, 2 de juliol de 2009

Les orelles del llop

Devia ser culpa de la calorada, però per un moment vaig pensar que el fet que la llengua castellana sigui àmpliament majoritària a Catalunya era una notícia de primera magnitud. Silenci estival. U2. Bill Viola. No siguem provincians. Ningú no ha dit res, ni tan sols aquí, en aquest raconet de país que es pensava ser la reserva lingüística oriental i que ha perdut oficialment els honors en favor de les Terres de l’Ebre. Al portal web de la televisió catalana, el 3cat24, s’hi podia llegir el següent titular: “L'àrab i l'urdú se situen al costat del català i el castellà com a llengües d'ús habitual a Catalunya”. Ja són ganes, perquè es podia haver dit que l’ús del castellà dobla el del català a l’àrea de Barcelona, com va fer El Periódico. Vostès diran que, de mals auguris, en sentim des de fa anys, i és cert, però també ho és que fins ara havíem dit que eren cosa de filòlegs apocalíptics o d’escriptors ociosos i que no s’havia de caure en l’alarmisme. Fa sis anys encara estàvem en una mena d’empat tècnic entre les dues llengües més parlades al país. Amb les dades que ara tenim a la mà ningú no pot dir que aquelles ombres dubtoses que vèiem eren realment les orelles del llop: gairebé la meitat de la població usa el castellà com a llengua habitual. Només té el català com a llengua d’ús habitual el 35% dels ciutadans, deu punts per sota que la castellana i amb una caiguda en picat en només sis anys. El tòpic parla de la convivència de les llengües, però quan una avança ho fa en detriment d’una altra. Si avança el castellà, recula el català, i al revés. La batalla s’ha de guanyar a la vida i a la via pública, i si el català no és necessari per viure al país, són faves comptades: mai el peix petit s’ha menjat el gros. Ara, qui s’estimi més ser optimista, pot pensar que parlem català perquè un dia també es va extingir el llatí i no hi ha cap romà que es queixi.