El paradís del melòman

Amb dos concerts a cada plaça i un festival a cada dues, sembla impossible negar que els estius gironins són un paradís per als melòmans, però a vegades el cel pot ser un infern. En un parell de mesos tenim no només una sobredosi de concerts de totes les qualitats, gèneres i formats, sinó una dotzena, com a mínim, d'instants catàrtics, místics, dels per recordar tota la vida: des del rai de Khaled (a qui, per cert, li van sobrar part de les localitats més cares) a la resurrecció dels Pretenders per obra i gràcia de Chrissie Hynde (els Pretenders eren ella). Hem tingut Lou Reed (aquest any sí) reinventant-se a ell mateix amb l'oposició dels fans més irreductibles de l'època fosca i salvatge, la nostàlgia dels 70 i 80 més festius amb Nile Rodgers i aquell inevitable Le freak de popularitat tan universal que a vegades eclipsa tota la seva trajectòria, o la veu esquerdada de Diego el Cigala acompanyat de Tomatito, gran mestre de la guitarra i antic escuder de monstres com ara Paco de Lucía i Camarón. Cada estiu tenim una oferta que supera l'ànim i la butxaca de qualsevol de tal manera que un pensa a vendre's l'ànima al diable per obtenir el do de la ubiqüitat i una bossa inesgotable. ¿Què s'havia de fer el dissabte dia 8 d'agost, per exemple? ¿Deixar-se agombolar pels aires jazzístics de les històries plenes d'humor i talent de Paolo Conte a Sant Feliu (el concert va ser hipnotitzant), o anar a Cadaqués per presenciar el retorn de Juan Perro, l'àlter ego de Santiago Auserón, que segurament és el compositor més interessant i amb més personalitat que va donar el pop i el rock espanyols dels anys 80? I encara ens queda un dels més grans entre els grans: Leonard Cohen (si van poder comprar entrades). Si critico l'abundància em diran que sóc ventre de mal atipar i que pitjor és passar gana, però, ¿algú ens pot assegurar que cel i infern no són la cara i la creu de la mateixa moneda?

L’art de la festa (sense fronteres)

Premonitòriament, el Festival Maçart, que s’acaba de celebrar a Maçanet de Cabrenys, va tenir l’any passat una prèvia a Figueres. Va ser tan premonitori, que Figueres serà la seu del Festival de cultura contemporània de l’Empordà, rebatejat amb el nom d’Ingràvid i dirigit per antics responsables de Maçart, el setembre vinent. Mentre, el festival Maçart, reconvertit en “mostra d’art transfronterer”, ha efectuat un gir que ja s’ha vist plasmat en l’edició d’enguany. Premonitòriament també, aquell pròleg figuerenc va ser polèmic (potser ho recordaran: acusacions de pornografia i etcètera, res de l’altre món). El cas és que el gir de Maçart no ha estat incruent: per això els responsables del festival en els darrers anys van agafar els trapaus i, amb l’inevitable canvi de nom, van buscar refugi a Figueres. Ara Maçanet defensa la propietat de la marca i el dret a reorientar el projecte, i l’equip d’Ingràvid defensa la seva idea i la feina que va fer a Maçanet sota la marca Maçart. No és la primera ni serà l’última vegada que es donen litigis similars, però hi ha un fet inegable: Maçart havia situat en el mapa artístic el nom de Maçanet i era un festival de referència, un producte artístic global en un espai i amb un format singulars. Ara el Maçart renovat ha de defensar el cognom transfronterer que ha posat a l’art. Si en realitat l’expressió vol dir “mostra transfronterera” és fàcil d’entendre: sumem un artista nordcatalà (posem-hi Blues de Picolat) amb un artista del sud (posem-hi el Màgic Andreu) i llestos. Si vol dir estrictament “art transfronterer”, certament el blues ho és: ha creuat oceans des del Mississipí. Però, Ah!, ¿Què diria Ferran Monegal del Màgic Andreu, aquesta bèstia televisiva de les varietés, tan apta per a festes majors i vesprades estivals? Probablement, que si volen convertir un festival del que sigui en una festa major també hi tenen dret, i van per bon camí.

La virtut de les previsions

Fa lleig, parlar de diners, és veritat, però els darrers dies no deixen gaire opcions: d'entrada, ens han recordat que viure a la ciutat de Girona costa un ull de la cara i, de sortida, ens hem assabentat que les entitats de cooperació social contribueixen a alimentar cada dia més de cinc mil persones. Ens hem passat tants anys llegint i sentint que a Girona rai, que s'hi vivia tan bé, que ara no ens en sabem avenir. Un amic se m'exclama escandalitzat perquè, d'ençà de la crisi, cada dia troba en algun paper o altre un expert eminent que analitza amb gran rigor la cadena de causes i efectes que ens ha empès al desastre. A vegades l'expert afirma que s'ha de salvar el sistema i a vegades afirma que el sistema és obsolet i que cal canviar-lo. Maldestres com som per a l'economia personal, l'amic i jo acordem que ens guardarem bé prou d'opinar sobre l'economia general. La qüestió –li dic– és que viure costa molts diners i que les empreses fan expedients de regulació d'ocupació. Quan deien que els preus de les cases no podien pas baixar, ens els crèiem i ens hipotecàvem. Ara, quan diuen que el desastre es veia a venir de lluny, també ens els creiem i ens sentim culpables. «Per què no ho deien abans, si ja ho sabien; deu formar part dels arcans vedats als mortals», diu amb ironia. És un misteri similar al fet que la Fundació de Caixes d'Estalvis propugni allargar l'edat laboral mentre les institucions que aplega prejubilen els seus empleats amb la màxima alegria. O al de les estimacions sobre els diners que ens reportarà el nou finançament per a l'any vinent, l'altre o l'altre. ¿No poden fallar les previsions com ja ho han fet altres vegades? ¿Estan segurs que el 2012 la Generalitat, amb els calaixos ben eixuts, no haurà de tornar calés, com diuen que pot passar el 2010? El meu amic i jo no ho sabem. Quan sigui el moment, els experts ja ens ho aclariran, no pateixin

Les orelles del llop

Devia ser culpa de la calorada, però per un moment vaig pensar que el fet que la llengua castellana sigui àmpliament majoritària a Catalunya era una notícia de primera magnitud. Silenci estival. U2. Bill Viola. No siguem provincians. Ningú no ha dit res, ni tan sols aquí, en aquest raconet de país que es pensava ser la reserva lingüística oriental i que ha perdut oficialment els honors en favor de les Terres de l’Ebre. Al portal web de la televisió catalana, el 3cat24, s’hi podia llegir el següent titular: “L'àrab i l'urdú se situen al costat del català i el castellà com a llengües d'ús habitual a Catalunya”. Ja són ganes, perquè es podia haver dit que l’ús del castellà dobla el del català a l’àrea de Barcelona, com va fer El Periódico. Vostès diran que, de mals auguris, en sentim des de fa anys, i és cert, però també ho és que fins ara havíem dit que eren cosa de filòlegs apocalíptics o d’escriptors ociosos i que no s’havia de caure en l’alarmisme. Fa sis anys encara estàvem en una mena d’empat tècnic entre les dues llengües més parlades al país. Amb les dades que ara tenim a la mà ningú no pot dir que aquelles ombres dubtoses que vèiem eren realment les orelles del llop: gairebé la meitat de la població usa el castellà com a llengua habitual. Només té el català com a llengua d’ús habitual el 35% dels ciutadans, deu punts per sota que la castellana i amb una caiguda en picat en només sis anys. El tòpic parla de la convivència de les llengües, però quan una avança ho fa en detriment d’una altra. Si avança el castellà, recula el català, i al revés. La batalla s’ha de guanyar a la vida i a la via pública, i si el català no és necessari per viure al país, són faves comptades: mai el peix petit s’ha menjat el gros. Ara, qui s’estimi més ser optimista, pot pensar que parlem català perquè un dia també es va extingir el llatí i no hi ha cap romà que es queixi.

La crisi, la paella i el mànec

Crisi? Sí, és clar, però quina crisi? Perquè, si ho recorden bé, abans que el desori fos general, abans que comencés a tremolar tothom pel que ja està passant o pel que pot haver de passar, es parlava d'una crisi financera. Ara es veu que la crisi ja no és només financera. De fet, no és ni financera, almenys per als bancs. Ho deia aquest diari ahir o abans-d'ahir: malgrat les vaques flaques, la banca preveu tenir beneficis aquest any i també el vinent. Hi ha qui diu que hem tocat fons, que si el 2010 repuntarem, etc. Malgrat que la majoria dels ciutadans sempre portem a dintre un polític, un economista i un entrenador de futbol que sabria resoldre tots els problemes que assolen el mapamundi, un servidor no sabria pas dir si anem amunt o anem avall. Ara, que els bancs tindran beneficis quan tothom està escagarrinat, ho ha pogut llegir tothom escrit amb lletres ben clares. Tindran menys beneficis, només faltaria, però en tindran. I també hem pogut llegir que l'any passat els beneficis dels bancs i caixes ja van baixar perquè van ser previsors. La majoria han fet el que s'anomena «provisions voluntàries subestàndard», és a dir: guardar reserves per cobrir les pèrdues provocades per la morositat. No sé si aquest any i el vinent hi tornaran, a fer aquestes provisions voluntàries, però hi ha empreses que diuen que tenen feina (o sigui: que van bé) i no tenen liquiditat per falta de crèdit. Ofereixo una petita teoria des de la ignorància: els bancs sempre guanyen; quan tenim diners perquè ens esverem, comencem a fer projectes i ens embranquem a veure si podem arribar lluny, ben lluny, i quan no en tenim perquè hi hem de recórrer perquè ens treguin les castanyes del foc, a veure si així ens en sortim, i acaben sempre tenint la paella pel mànec. I no ho dic perquè ens disputem la paella, sinó perquè a dins la paella hi som nosaltres.

Viatgeu, viatgeu, maleïts!

En primer lloc, una aproximació estadística d’urgència: queda molt bé parlar de la mobilitat sostenible, però si vostè agafa un autobús que uneixi Girona amb qualsevol població situada a 25 quilòmetres a la rodona podrà comprovar que l’usuari tipus pertany a algun d’aquest quatre grups: jubilats (un terç), immigrats (un altre terç), estudiants (gairebé gairebé l’altre terç) i despistats (la resta). És cert que s’ha augmentat la freqüència de moltes de les línies d’autobús i que se n’han creat de noves, però hi ha qüestions dignes de considerar. La primera: perquè un transport públic funcioni ha de ser més efiçaç i més barat que el privat. Els autobusos no eludeixen la carretera col•lapsada pels automòbils particulars. Entre embussos i parades, l’usuari del transport públic viatja més lentament (encara més!). Això sí, pot llegir el diari, consultar la black berry, trucar per telèfon o posar-se el dit al nas durant els 30-45 minuts que pot durar un trajecte de quinze quilòmetres. També s’estalvia aparcar, és clar, però, ha de tornar a casa aviat. A partir de quarts de deu, un autobús és una cosa inexistent i ho considerem normal. Això sí, el Pacte Nacional per a les infraestructures preveu una dotzena de desdoblaments de carreteres, entre els quals el de la carretera de Llagostera a Girona que fins fa un any deien que era innecessari. Potser per treure cotxes de la carretera, enlloc de fer-ne de noves i d’ampliar les que ja hi ha, es podria mirar d’oferir alternatives més netes, ràpides i còmodes que el cotxe, com per exemple els tramvies que diuen que valen massa diners i que no són necessaris mentre perforen tot Girona per poder fer el TGV. Potser la modernitat és això: arribar a l’altra punta de món en cinc minuts i no saber com moure’s pel barri mentre celebrem el Dia sense cotxes, la Setmana de la mobilitat i la Festa dels papanates sense fronteres.

Jo també m'he fet del Barça (malgré moi)

M'he fet del Barça. He aguantat els dies més crítics, les hores de pressió més extremes, he aguantat la frisança dels aficionats, les expectatives que es generaven, el patiment, les prèvies periodístiques que tot ho esborraven quan encara ningú no podia dir blat, i he aguantat l'eufòria desfermada de després, la nit de la victòria, l'endemà monogràfic i repetitiu fins a la nàusea als cafès, als carrers, a la feina, he aguantat la celebració oficial, i l'endemà de l'endemà, i els companys de treball inquirint-me "¿però no t'has emocionat gens?, ¿ni una mica mica mica?, va confessa-ho, confessa que sí, va", i he aguantat la visió de nens de cinc anys que arribaven al col·legi amb la samarreta blaugrana, però ja no puc més i m'he fet del Barça. Vaig seguir el meu camí de Damasc ahir al vespre. El meu fill (cinc anys, tres mesos per als sis) cantava darrera el cotxe: "El Barça amb la copa i la bandera / i el Madrid al darrera / netejant la carretera". Pensava que el meu agnosticisme l'hauria influït. De fet, al meu fill no li agrada el futbol. No n'ha vist mai cap partit sencer. No juga a futbol. No juga a res que requereixi una pilota, excepte a hoquei i no ho acaba de tenir clar, però ahir em va preguntar de quin equip era. "No sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin series?". "És que no sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin equip series? A mi m'agradaria que fossis del Barça". "Va, ¿per què no ets del Barça?". En fi, que vaig dir que sí, i vam pujar el volum del cedé per escoltar millor el Sargeant Pepper's: "So let me introduce to you / the one and only Billy Shears and Sargeant Pepper's Lonely Hearts Club Baaaaaaand..." A vegades la felicitat és possible.